La primera és que sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític. Tot i ser una afirmació  lògica  hi ha resistència a acceptar-la, potser per impaciència, i fins i tot em sembla veure el somriure sorneguer d’aquells que més me l’han sentida ( JA per exemple)…Per això insisteixo. Al capdavall, també explicar el teorema de Pitàgores és repetitiu; però tractant-se d’una certesa útil cal tornar-hi una i altra vegada. No solament insistiré sinó que hi aprofundiré. L’àmbit social i l’àmbit polític no són el mateix. Les relacions que existeixen entre un i l’altre són complexes, moltes causes per a un efecte, però no pas caòtiques ni aleatòries; el que passi en un dels àmbits influirà en l’altre però a la llarga l’àmbit social (tradició, cultura, economia,…) és qui configura l’àmbit polític i no a l’inrevés. I és molt estrany que polítics experimentats ho ignorin. Entre ells encara és freqüent l’error, monumental, de pensar que la política de despatx, la transacció d’interessos partidistes, la trampa semàntica, l’ambigüitat, les recompenses tàctiques, poden modificar les intuïcions profundes i profundament arrelades que els ciutadans comparteixen, esdevingudes conviccions bàsiques. Un dia vaig aprendre que els harmoniosos i eficaços moviments del nedador esdevenen ridículs i ineficaços arribats a la sorra. L’àmbit social és el de la veritat, no així el de la política on la mentida pot tenir, tot i que curt, un cert recorregut. L’àmbit polític es dignifica i es fa gran en la mesura que s’identifica amb un  àmbit social presidit per la llibertat.

La segona conclusió és més agosarada, més solemne: les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se. Així ho he vist en alguns casos que he viscut (Estatut, final d’ETA, deslegitimació del Tribunal Constitucional, derrota del PP després d’haver recolzat la invasió de l’Iraq,…). Això és el que volem dir quan afirmem que l’opinió pública és determinant i l’eina més poderosa  per canviar la realitat. Peguy ja anunciava fa més d’un segle que “quan una idea simple pren cos social s’esdevé una revolució”. Únicament cal tenir en compte que opinió pública no és simplement l’opinió més ben situada en una enquesta sinó aquella convicció profunda, compartida per la majoria dels ciutadans, que convindríem en assenyalar com a irrenunciable si no volem perdre qualitat humana en la nostra vida col·lectiva.

Tot plegat configura una amenaça certa per a la unitat territorial de l’estat espanyol i el govern, aquell govern, des de les seves opcions ideològiques, no té gaire possibilitats de ser constructiu. Lligats a una interpretació mecànico-literal de la constitució y amb un criteri aritmètico-infantil de la democràcia no es pot ser gaire creatiu. No crec que els resulti possible, com ho seria en un marc noviolent, contemplar serenament un horitzó en el que a la satisfacció d’una relació exemplar amb un nou estat s’hi suma la joia d’haver contribuït, amb tacte, generositat i intel·ligència, a la resolució d’un conflicte. Probablement les seves estèrils concepcions ideològiques els porten a no poder imaginar altra cosa que una derrota definitiva i vergonyosa  o una  victòria provisional i de ràpida  caducitat.

El govern espanyol necessita afeblir la capacitat de mobilització del moviment sobiranista, però no li serà fàcil. Convèncer? Els unionistes interns no tenen  força de convicció. Els seus líders són els pitjor valorats pel conjunt de la ciutadania.  Pel  que fa als unionistes externs la seva existència no queda demostrada en els articles o llibres que esperàvem.  De debò hi ha un argumentari sòlid que suporti la seva causa? Més a més cal tenir en compte que el moviment independentista català presenta dues fortaleses essencials: la de ser transversal i independent dels partits polítics i la d’autoexigir-se un nivell de violència zero. La primera característica fa que el moviment no sigui fàcilment manipulable des dels despatxos. La segona genera admiració, facilita adhesions, dificulta la repressió i immunitza, en el nostre context europeu, contra l’article 8/1 de la Constitució: “Les Forces Armades (…)tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i…”

Finalment és interessant adonar-se’n que la capacitat demostrada pel moviment d’assumir formats progressivament més exigents fa pensar que el moviment sobiranista té el camí franc per passar de la violència zero a la noviolència activa i a la desobediència civil. ¿ No creieu que impedir aquest trànsit és l’autèntic objectiu de la proposta de llei d’ordre públic que aquell govern acaba d’anunciar? ¿ Creieu que el govern espanyol té algun temor més gran que el què passarà a Catalunya en els propers mesos?

El temps ens va a favor i només podem ser sotmesos si ens sotmetem nosaltres mateixos: si la determinació és ferma, en els mitjans i en els fins que en són conseqüència, ningú ens ha de sotmetre; si la determinació vacil·la…què ens mereixem?  Quan calgui, si la determinació és ferma,  els ciutadans ocuparem definitivament carrers i places. Ja hem baixat al carrer, ja hem  omplert la capital amb la nostra presència i l’aire amb el nostre clam, ja hem mesurat el país agafant-nos les mans i ja hem viscut a la bestreta una atmosfera de llibertat; ara, la propera vegada, si la determinació és ferma, ocuparem el país, realment o virtual, i baixarem al carrer per no tornar a casa si no és en llibertat. La llibertat d’anar més enllà, la llibertat d’innovar que és un verb que també té conjugació social i política, la llibertat de participar activament en la societat internacional, la llibertat d’adquirir i de desfer compromisos amb altres pobles. Un lloc geogràfic, un àmbit polític que permeti aquest creixement mereixerà ser anomenat Europa.

Probablement però, la nostra opinió en temes importants té un nervi central, només parcialment composat d’arguments, que li dóna consistència suficient per basar-hi compromisos. Aquest nucli essencial de les nostres conviccions és pràcticament el mateix per a temes diferents i fins i tot aparentment inconnexes. Així ho constato quan cerco raons per a explicar-me la meva postura independentista. No m’apareixen en els primers llocs ni la història, ni un sentiment nacionalista que mai no he experimentat, ni menys encara un patriotisme que  em resulta, d’entrada, suspecte. Tampoc trobo raons culturals, lingüístiques per exemple, que puguin ser suficients; ni una tradició familiar monolítica, ni… En resum: les raons identitàries no ocupen els primers llocs. Els primers llocs entre les raons que fonamenten la meva postura, les raons últimes del meu compromís independentista són la defensa de l’estat del benestar i la convicció que des de l’estat català podrem lluitar més eficaçment per a la implantació de la cultura de la pau.

La defensa de l’estat del benestar em sembla, ara i aquí, una prioritat indiscutible. No puc creure, tot i que ho veig i ho visc, la facilitat suïcida amb la que estem desmuntant les bases d’un estat del benestar que tot just estava en les seves fases inicials. Sembla com si ningú no es preguntés per les conseqüències immediates d’un atur pandèmic i especialment per les conseqüències socials i humanes d’un atur  juvenil que arriba a cotes demencials i increïbles. Tampoc sembla haver-hi cap preocupació prospectiva per les conseqüències derivades del fet  que centenars  de milers, milions potser, de persones ingressin a la vellesa, d’aquí a 10, 20 o 30 anys a Espanya, sense haver pogut cotitzar prou per assegurar  una pensió suficient. Em pregunto si els experts que recomanen minijobs, sous irrisoris i una aplicació inflexible de la flexibilitat laboral són els mateixos que recomanen l’estalvi individual i declaren insostenible els sistemes públics de pensions. Em temo que sí i en aquest cas cal sospitar-ne la discapacitat intel·lectual o la malícia. Solament un pensament social avançat pot  imaginar respostes i solucions, que n’hi ha, a reptes descomunals. I és precisament per això que vull un estat català des d’on es pugui projectar i realitzar un inici de recuperació de quelcom que ens és necessari. La independència em sembla una condició necessària per poder fer una aportació exemplar, a la comunitat internacional, en aquest sentit.

Una segona qüestió, vital per al futur de la humanitat, apareix entre les meves inquietuds bàsiques: la recerca i implantació de nous paradigmes de seguretat humana que possibilitin l’eradicació de la violència sociopolítica, la supressió de la indústria militar i  l’extinció de tots els exèrcits. La seguretat s’ha confós amb la seguretat dels estats i en molts casos en la seguretat d’un govern o en la seguretat d’un dictador. La seguretat que forma part dels drets humans és la seguretat humana, que és aquella situació en la que els ciutadans poden viure lliures de la por, protegits d’amenaces i de riscos de tota mena. Una política inspirada en la seguretat humana no té res a veure amb les polítiques de defensa armada i cal proclamar la falsedat de l’equació que equipara seguretat i força. No és el temor que inspirem el que genera seguretat sinó la confiança que ens guanyem. Necessitem que els estats que componen la societat internacional siguin generadors de confiança i no pas inspiradors de temors. I crec que la societat catalana, organitzada en un estat propi, sense exèrcit i amb una política de seguretat basada en els principis de la seguretat humana, pot oferir molt més a la societat internacional que no pas com a part de l’estat espanyol.

La independència no és, des de la perspectiva que he descrit, una finalitat última. És una condició que ens permet la construcció d’un estat a través del qual podem elevar notabilíssimament l´eficaç participació de la societat catalana en la construcció d’un futur desitjable i possible.

             A primers de setembre el Papa Francesc ha  desplegat una intensíssima activitat per la pau.  Francesc ha activat tots els mecanismes: missatges a través del Twiter, o  pronunciats personalment en diverses ocasions, carta al president Putin, com a president de torn de la reunió del G-20, demanant que la comunitat internacional “abandoni tota vana pretensió d’una solució militar”, reunió al Vaticà amb els ambaixadors dels estats acreditats per exposar-los la seva oposició a la guerra,  i convocatòria d’una jornada universal de pregària i dejuni per la pau. Desenes de milers de catòlics, persones d’altres religions i també molts nocreients, varen secundar-la a Roma i a tot el món es van organitzar vetlles paral·leles, també als Estats Units, on els bisbes han adreçat una carta al president Obama.

Amb aquestes activitats i preses de posició, Francesc assumeix el clam de la humanitat “Guerra mai més! Mai més la guerra!”, exclamant a la plaça de Sant Pere: “Cridem tots junts: sí, la pau és possible!” i ho fa declarant-se un “intèrpret del crit llançat des de totes les parts de la Terra, de tot el poble, del cor de cadascú, de l’única gran família que és la humanitat, amb angoixa creixent: el crit de la pau!”.  Però Francesc expressa també un dubte d’enorme transcendència: potser la guerra no és només una desgràcia. I així en el moment de l’Àngelus, el diumenge 8 exclama: “ Sempre queda el dubte de si aquesta guerra és de veritat una guerra o una guerra comercial per a vendre armes o per a incrementar el seu  comerç il·legal”. És un dubte que apunta, que obliga, a un ambiciós programa d’acció per arribar a l’eradicació del comerç d’armes.

(publicat a Catalunya Cristiana el 22/IX/2013)

 Convocats a la gesta hi acudirem nets de cor i amb paraula desarmada.  Festivament organitzats, sí; impecables en les formes, també; sòlids en el compromís amb la veritat i amb el del costat; flexibles en el diàleg per poder anar més enllà.  Generadors de novetat,  conservant astutament la ingenuïtat. I en ordre respectuós. Primer de tot, precedint tothom, van els poetes, i els místics, en els que honorem aquells que ja han estat onsevulla que arribem. Després, al capdavant del poble, van aquelles i aquells que el serveixen; havent  escoltat el cant l’han transmès amb fidelitat i eficàcia. Darrera d’ells ens situarem tots nosaltres. No som els millors, però som el poble. Sense nosaltres no hi ha gesta, ni festa per anunciar-la o per celebrar-la. I, ja al final, cal que se situïn els penitents: corruptes, aprofitats, polítics d’ells mateixos, vells perplexos o joves  pocasoltes i altres que també són nostres. I entre tots elevarem un clam: in, indé, independencià!

M’alarma, des de fa molt temps, el debilitament, la substitució, potser la demolició?, d’un imaginari col·lectiu que inclou la possibilitat de la construcció, continua i harmònica, d’una societat veritablement humana, justa i fraternal mitjançant el diàleg i la cooperació. M’alarma alhora el desenvolupament  d’un imaginari que incorpora, acríticament, una antropologia centrada en la construcció d’una personalitat que es vol cultivada i sensible  però marcadament individualista, que considera el bé general com una conseqüència del bé particular. Si no som capaços de construir un imaginari social, de construcció obligadament comunitària, que il·lumini la nostra praxi políticosocial, les inèrcies ens poden conduir a desastres inimaginables. Pensem per exemple en l’abandonament suïcida que estem fent de l’estat del benestar, en la deriva perversa d’una idea d’Europa que reconeixia en els drets i obligacions ciutadanes la base d’una societat progressivament humana o en la incapacitat per imaginar un món del que la fam, la misèria, la guerra i la violència sociopolítica en són progressivament i urgentment eradicades. M’alarma conèixer pensaments prospectius que contemplen hipòtesis com ara que als EEUU es poden crear tres zones superdesenvolupades intensament interconnectades ( Costa Est, Califòrnia i Chicago) mentre que la resta del territori és una immensa zona pobre  on s’acumulen problemes i m’alarmen obres de ciència ficció en la que es proposa un planeta Terra habitat per miserables mentre les elits s’han desplaçat a un món artificial extraterrestre. No podem oblidar el poder d’autorealització que tenen els imaginaris col·lectius. En definitiva el món que tenim és també en part producte d’imaginaris anteriors, parlem de tècnica o de sociopolítica.

No sóc gens receptiu cap a les teories conspiratives, no crec en un poder secret concretat en uns pocs que tenen tots els fils a la ma. Si em sembla evident, en canvi, l’existència d’una gran “conxorxa de necis” en la que molts, la majoria, hi participem amb inconsciència més o menys culpable. Hem desenvolupat una temible capacitat  per relativitzar i ironitzar divertidament, amb crítiques irresponsables, sobre la confiança en els altres, la suposició de bondat i el valor del compromís o la capacitat de transformació mentre complementàriament acceptem models antisocials i contradiccions que cal qualificar d’inassumibles.

Fa cinc segles Thomas More publicava la seva Utopia , en sintonia amb altres pensadors de l’època. No es tractava pas de l’obra d’un somiatruites aïllat sinó la d’un intel·lectual brillant, expert en temes mercantils,  polític d’altes responsabilitats,  que va pagar amb la vida el seu insubornable compromís amb la seva consciència. El coneixement pràctic de la realitat i el compromís actiu amb la seva transformació inspiraren la seva Utopia, una fita imaginada i imaginària que orienta eficaçment l’acció; avui potser hi ha qui en diria una inconsistent manifestació de “bonisme” ( i li pagaríem la tertúlia). En els nostres dies un professor nordamericà reconegut internacionalment com una autoritat en el terreny de la transformació de conflictes, John Paul Lederach, que dedica la meitat del seu temps a la mediació de conflictes sobre el terreny i l’altra meitat a la conceptualització i docència universitària, ens diu que “la possibilitat de superar la violència es forja a través de la capacitat de generar, mobilitzar i construir la imaginació moral. Una capacitat que inclou la d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i l’esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials”. I en connexió amb Thomas More diu que cal “ imaginar respostes i iniciatives que, arrelades als reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer el que encara no existeix” (La imaginación moral. El arte i el alma de la construcción de la paz. John Paul Lederach. Bakeaz.)   La realitat és imprescindible sí, però només com a punt de partida.

Em sembla un bon dia per dir que sóc amic, de fa molts anys, de Josep Ma. Loza a qui tinc per una persona honrada. El vaig conèixer fa molts anys. Ell no tenia encara vint anys i jo uns poquets més. Després hem coincidit en diverses ocasions per motius ben diversos cívics i professionals que en algun cas varen propiciar una col·laboració estreta i mantinguda. He pogut llegir les seves declaracions d’ahir al Parlament i hi reconec el seu tarannà personal tant en l’explicació dels fets com en el plantejament final obert a un retorn de la indemnització.

L’aspecte més sensacional i transcendent de les seves declaracions, i de les de Serra Ramoneda, és però la frase d’aquest: “Em repugnava però si volies col·locar títols, o passaves per les illes Caiman, amb la benedicció del Banc d’Espanya, o el Ministeri d’Hisenda, o acabaves amb les mans buides”    Una vegada més  la revelació de l’horror no ens fa ni fred ni calor: el que la frase revela ja ho sabíem.  Els paradisos fiscals no són un xiringuito on quatre xoriços hi tenen uns tresors mal guanyats sinó peces importants, i potser capitals, d’un sistema financer brut i embogit que vol fer del diner l’única clau de la política, de la història i de la vida humana. Fins quan?

Tot i això, el simple coneixement dels fets, la  consideració més elemental del que passa, la sensació que l’estultícia i la cobdícia avancen imparables provoca incomptables angoixes i una greu perplexitat col·lectiva. Sembla que la vida humana hagi trobat en el diner la darrera i única essència de l’existir, solament el diner sembla capaç d’objectivar les nostres capacitats i projectes, només el diner ens dóna un adequat i realista diagnòstic del nostre futur, només el diner mesura amb exactitud la potència dels nostres propòsits, només el diner sembla donar permís per a somniar. Són falsedats, però molt poderoses. La prova de la seva falsedat i del seu poder és de dimensions i conseqüències colossals:  s’ha pretés que es podia bastir una comunitat política amb una moneda com a únic ingredient compartit. Els resultats estan a la vista.

Segueixo creient que Europa pot arribar a ser molt més que un espai geogràfic, penso que seria una pèrdua per a la humanitat que el projecte Europa fracassés, però penso també que no podem dissimular que anem per molt mal camí. Sense Constitució, sense Govern, sense política exterior, sense polítiques socials consensuades i comunes, no podem creure que anem enlloc. Clar que si no som més que una moneda… Al diner mai li han agradat els drets i la democràcia excepte quan es prostitueixen al seu servei.

La possibilitat de la constitució d’un estat propi  mobilitza sectors molt diversos de la societat catalana. Les múltiples dinàmiques endegades, empàtiques o crítiques amb el propòsit constituent, n’evidencien la verosimilitud. També el sector de la cultura de pau, compromès en la progressiva implantació d’una cultura orientada pels principis de la cooperació i de la noviolència, se sent emplaçat a prendre postura en aquest necessari exercici de prospectiva. Seria inexplicable que un sector que està treballant eficaçment, i des de fa molts anys, per la mobilització de la societat, civil i oficial, a favor dels valors de la cultura de la pau no promogués ara un debat públic sobre el model de seguretat del nou estat. Un debat en el que hi participem propositivament.

Amb aquesta finalitat s’ha constituït un grup de treball estable, Estat de Pau, en el que hi participem, sense detentar cap representació, un bon nombre de persones vinculades a diverses entitats de pau. El primer objectiu del grup, un seminari, es concreta en la redacció  del document Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI, que és una proposta que, partint de la hipòtesi d’un estat català,   s’adreça a la ciutadania en general i especialment a aquells que hauran de decidir. El grup és heterogeni pel que fa a ideologia i posicionament polítics dels participants; l’acord es produeix al voltant de tres punts:

PRIMER: Valoració de la seguretat com una necessitat de primer ordre;

SEGON: Visió compartida, respecte a la seguretat, inspirada en el concepte de seguretat humana;

TERCER: Adhesió als principis de la noviolència.

Tot i que la reflexió ve propiciada per una dinàmica local, no dubtem  que pot ser d’utilitat en altres contextos diferents del de la societat catalana d’avui. La nostra reflexió es produeix en un  escenari molt concret  però forma part d’una elaboració conceptual en curs,  a nivell planetari, que apunta a canvis molt profunds en el concepte de seguretat.

No són els estats els que requereixen seguretat front d’altres estats, tot i que  aquest és el nucli dur del concepte de defensa; són les persones les que necessiten i exigeixen seguretat. Una societat democràtica ha de respondre a aquesta exigència amb una visió de gran amplitud i profunditat i amb una autoexigència d’eficàcia màxima. Els ciutadans “…aspiren als drets humans bàsics que garanteixen una existència tranquil·la i digna, lliure de la necessitat i la por” (Aung Sang Suu Kyi) i l’única raó de ser de l’estat és ser instrument d’aquesta aspiració. Però aquest no és el resultat que ha produït l’acció dels centenars d’exèrcits de tots colors i cultures que han sembrat la història humana de mort, dolor, destrucció i misèria. Seguretat humana és que l’estat protegeixi les persones; defensa comporta el sacrifici de vides humanes per a la seguretat de l’estat. És evident que d’exèrcit no en volem cap més i menys encara si ha  de ser nostre.

Aquesta visió de la seguretat centrada en l’objectiu d’alliberar les persones de les necessitats i de les pors és la idea central de la nostra proposta Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI que farem pública el proper mes de setembre. Si Catalunya esdevé  un nou estat no ha de voler ser el darrer dels vells estats bastits sobre uns fonaments obsolets de sobirania irrestringible, d’irresponsabilitat cap a l’exterior i cap al medi ambient, d’afany de domini, d’acceptació de la força com a argument decisori. Si Catalunya esdevé un nou estat no pot dotar-se mimèticament d’estructures i institucions anacròniques que només la inèrcia manté amb prou feines dempeus en estats envellits. Si Catalunya esdevé un nou estat ha de fonamentar-se explícitament en els valors que aposten per un desenvolupament humà atent a totes les dimensions personals, ha de crear les estructures i institucions, si cal audaçment novedoses, que més  ho possibilitin i ha d’acceptar que, precisament per ser un estat nou i de petites dimensions, més lliure que altres d’inèrcies històriques, té la responsabilitat d’orientar-se i orientar cap a una futur més humà.

Jordi Armadans, Alfons Banda, Núria Breu, Pepe Beunza, Joan Contijoch, Lluís Fenollosa, Rafael Grasa, Jose Luís Gordillo , Jaume Llansó, Xavier Masllorens, Martí Olivella, Pere Ortega, Alvar Roda, Jordi Urgell, Fèlix Saltor, Gabriela Serra, Lluís Sobrevia i Eduard Vinyamata.

Publicat simultàniament en diversos blocs i webs el 4/06/2013