Israel! Referència dels pobles oprimits, perseguits, massacrats i ressuscitats: això és el que podries ser,per sempre, Israel, i això és el que traeixes. Et lliures sense cautela als qui compten amb la teva por i les teves obsessions, mentre creus enemics als qui et voldríem just, lliure i referent alliberador de pobles oprimits. La por, que et fa incapaç de confiar, et margina. El perdó i la reconciliació són cims morals des dels que contemplaries horitzons nous de justícia, de fraternitat i de pau per a tota la humanitat. I només els pobles forts que han sigut martiritzats, no hi ha martiri com el teu!, poden exercir en el seu grau més alt aquestes facultats sublims que són penyora d’humanitat. En aquests cims, Israel, hi trobaries grandesa moral i et seria reconegut un lideratge entre les nacions oprimides. El dolor, però, t’ha assecat el cor i la temença, esdevinguda obsessió, t’anul·la l’enteniment. Un poble de cor sec, dominat per la por i abandonat a la paranoia és un poble desgraciat que escampa la desgràcia. Israel!: la por de les teves víctimes és la que tu tenies quan duies pintat l’estel. Israel!: no triïs ser una baula més de la cadena d’odi i de violència de la que vares ser víctima! La transformació de la víctima en botxí és el segon triomf d’aquest. Aquesta vegada s’assassina el vostre esperit i embruta la vostra història en fer-vos servidors de la lògica que fa de la història humana una revenja inacabable. Podries, Israel, ser un poble admirable i fort, alliberat del mal que li han causat; un poble just, lliure i alliberador d’altres. Ah, Israel, si volguessis!
És moment de propostes
Posted in cultura de pau, Democracia on setembre 19, 2011 by Alfons BandaLa inquietud de la major part dels ciutadans occidentals per la “marxa de les coses”, no només de l’economia, és una evidència. A ben segur que hi ha grans divergències en la percepció de les amenaces que apareixen, però la coincidència de base és que s’estan configurant escenaris imprevistos. A nivell social i a nivell polític, en l’àmbit local i en l’àmbit global, es constata la certesa d’estar assistint a transformacions que marcaran la vida de les properes generacions. Els temes en joc no són pas menors. L’estat del benestar, la justa distribució de càrregues i beneficis, l’educació de les noves generacions, la pacificació de l’economia, l’eradicació de la violència sociopolítica en tots els formats: marginal, terrorista o militar, la seguretat jurídica, els drets humans, la gestió de l’aigua i de l’energia, el respecte mediambiental, la continuïtat de un gran nombre de cultures… Fàcilment podríem allargar la llista. Per acció o per omissió, cada un dels temes s’orientarà cap a una solució més o menys encertada, desencertada o, no ho podem descartar, catastròfica. Tots aquests fronts junts en formen, de fet, un de sol en el que molts ciutadans desitjaríem fer prevaldre el respecte, el diàleg i la cooperació.
Crec que per avançar hem de superar la fase d’acumulació crítica i passar a una fase marcadament propositiva que caldrà sostenir llargament en el temps. Probablement tota la crítica acumulada és el necessari fonament de les proposicions que cal fer, però la crítica sola no aconseguirà mai reorientar les tendències ni, menys encara, la dissolució de les estructures actuals. Potser hem de reconèixer que estem massa ben instal·lats en una postura crítica que no ha mostrat prou interès per les propostes alternatives. Intel·lectualment podem construir crítiques molt ambicioses, de gran potència retòrica, les propostes immediatament possibles són, en canvi, més humils, com ho són les nostres forces. La crítica, però, no comporta necessàriament una proposta, mentre que una proposta alternativa, per modesta que sigui, conté una crítica eficaç. Les crítiques són més assimilables que les propostes.
Reorientar les opcions de la societat global és un propòsit colossal que està lluny de les nostres capacitats, fins i tot de les nostres capacitats nacionals. Però sí que podem presentar propostes alternatives, possibles, fetes des de tota mena d’instàncies cíviques i acadèmiques, propostes construïdes des de les opcions que volem promoure ( respecte, diàleg, cooperació), sostingudes per desenes o per milers de ciutadans, presentades als partits, als parlaments, als governs, a les organitzacions internacionals,…propostes amb objectius petits o més ambiciosos, locals, internacionals o globals, propostes que pel sol fet de ser plantejades comporten, cada una però sobretot en el seu conjunt, una crítica implícita i severa a les estructures financeres i polítiques i a les seves opcions fundants de domini i de força. Opcions que impedeixen, en definitiva, la recerca harmònica de la realització de les autèntiques passions humanes col·lectives: la justícia, la llibertat i la pau que se’n segueix. Es tracta de fer servir a fons les possibilitats de la democràcia, que es fa malbé si no es fa servir.
Allau d’informacions
Posted in cultura de pau on agost 24, 2011 by Alfons BandaTot i que les persones que llegeixen amb regularitat els meus apunts al bloc siguin poques crec que els dec una petita explicació. Com és que el darrer post és del juny? És que no han passat coses prou importants en les darreres setmanes? O és que he plegat la barraca?
No he plegat la barraca. Penso seguir reflexionant en veu alta sobre els grans temes socials i polítics i molt especialment vull seguir-ho fent sobre tot allò que tingui incidència en la metamorfosi de la nostra cultura en una inèdita cultura de pau. Una cultura que ha de procedir de les cultures, dominants o sotmeses, que avui podem reconèixer en el nostre món salvatgement globalitzat, però que se semblarà a elles com l’ou s’assembla al cuc de seda i aquest a la papallona. No penséssim pas que la pau és una qualitat nova que les cultures dominants poden adquirir, la pau és el nom d’una nova cultura que la humanitat pot fer d’emergir.
En les darreres setmanes, podríem dir en el darrer trimestre, s’han produït tal quantitat de fets importants en els àmbits social, econòmic i polític, de conseqüències immediates a nivell local, internacional i global, que crec que seria necessari establir un grup-2011 centrat en què ha passat i en les previsibles conseqüències, probablement de gran abast. És la imprecisa consciència de la importància dels fets, de la seva profunda, però no evident, interrelació i la seva rapidíssima successió el que me n’ha impedit el comentari. El respecte per la seva importància m’ha frenat l’impuls de comentar-los, la successió vertiginosa m’ha impressionat i fins a cert punt paralitzat. La turmenta informativa sepultava cada dia les informacions del dia anterior. Però he de reconèixer que el més determinant ha estat la incapacitat d’arribar a visualitzar conceptualment la relació entre tot el que ha passat. Perquè la compravenda, a la borsa, de països sencers, amb els seus ciutadans inclosos, ha de tenir alguna cosa a veure amb la premsa iniqua i la policia britànica, i amb la intervenció a Líbia, i amb la tolerància amb el govern sirià, i amb la fam a l’Àfrica,i amb els fluxos migratoris i amb la xenofòbia i amb el monstre nòrdic i amb els talibans i amb la corrupció i…Però en mig de tan de dolor, de tanta misèria material, causada per la misèria moral, sempre hi ha qui és capaç d’assenyalar el camí amb senzillesa i coratge. Tres paraules del primer ministre noruec, Stoltenberg, són suficients: “Respondrem amb amor”. El missatge no és nou, la meravella és que sigui viu i l’esperança és que esdevingui vigent.
La gran implosió
Posted in Democracia, Noviolència, sistema financer on juny 16, 2011 by Alfons BandaÉs un magnífic assaig de Pierre Thuiller, “La grande implosion” Fayard 1995, sobre l’imaginat final de la cultura occidental. D’acord amb els estàndards vigents el llibre és prehistòric, però seguint criteris seriosos es tracta d’un assaig plenament actual. L’obra té el format d’informe redactat, cap a la fi del segle XXI, pel “grup de recerca sobre la fi de la cultura occidental”. L’informe es proposa comprendre els motius que impediren veure venir o aturar la catàstrofe. La pregunta de fons és: si la crisi estava anunciada des de totes les perspectives, com és que no es va evitar? L’informe afirma que “els occidentals trobaven cada vegada més normal que la vida humana fos percebuda i organitzada segons les normes i exigències de l’Economia” i consigna advertències molt anteriors com aquella de Paul Valéry (1871-1945) en la que denuncia que Europa llega al món el trist exemple del primat de la riquesa per damunt de tot. La intuïció de fons és una idea radical: “tota cultura neix de determinades opcions i, per a bé i per a mal, porta aquestes opcions fins al límit”.
És el que ens està passant: hem portat fins al límit l’opció de concedir el primat a l’economia. L’Economia, així en majúscules, s’ha convertit en la gran deessa a la que cal satisfer fins i tot quan demana sacrificis humans. Crec que l’anomenat moviment dels indignats està denunciant aquesta divinització i aquest culte. Com a símptoma crec que mereix tota l’atenció, com a reacció mereix tot el suport. Suport condicionat a que sàpiga triar les accions i els mètodes. Si el món polític ha de d’expulsar els pocs elements corruptes i posar atenció en que els procediments administratius no afavoreixin la corrupció, els moviments cívics que volen un altre món han de ser igualment curosos en la seva actuació. Gandhi ens adverteix que els mitjans prefiguren els fins. I uns i altres estan obligats a dialogar. Molt encertadament la declaració parlamentaria, unànime!, del 15 de juny parlava del dret a fer política des de dins i des de fora del Parlament. Bé, però caldrà diàleg per a no fer del conjunt un incomprensible xivarri. Seria ben poc intel·ligent que els fets d’aquest darrers dies desemboquessin en un enfrontament entre dos mons bàsicament honestos, la política oficial i el moviment cívic, mentre el món fosc de les finances i els mercats ho celebra amb rendiments extraordinaris i… champagne, of course!
Pacifismo. De 1945 a hoy.
Posted in cultura de pau, Drets humans, pacifisme on juny 5, 2011 by Alfons Banda
Fin de la segunda guerra mundial. Dos acontecimientos terribles: el genocidio consumado contra el pueblo judío en los campos de exterminio nazis y el bombardeo atómico de ciudades japonesas. Las inabarcables consecuencias de los hechos y la evidencia de la degradación moral necesaria para poder ser llevados a cabo, generan una perturbación sociopolítica de largo alcance. La sociedad internacional materializa una reacción positiva con la aprobación de la Declaración Universal de Derechos Humanos. La humanidad es proclamada una sola familia cuyo desarrollo y progreso dependen del respeto de los derechos inherentes a la persona humana, de los que nadie, por ningún motivo, puede ser desposeído. La Declaración es una proclama pacifista, con ella en la mano nadie puede justificar ninguna guerra. Paradójicamente los estados vuelven a una loca carrera armamentista en la que el poder nuclear marca el estatus. El club atómico acapara el escaso poder del que dispone la ONU. El bloque occidental crea la OTAN, el bloque soviético crea el Pacto de Varsovia. Guerrean indirectamente en el Tercer Mundo. Una guerra nuclear parece posible incluso por error. La población se siente directamente amenazada.
En este marco reaparece, donde puede hacerlo por cultura y por disponer de un marco democrático, un movimiento pacifista que se convertirá en un elemento crítico de sus propios gobiernos y en un agente deslegitimador de la guerra, de la violencia, de los ejércitos, de la fabricación y comercio de armas…Los grandes referentes del pensamiento y de la acción pacifistas de tiempos anteriores siguen ahí, vigentes como imprescindibles fuentes inspiradoras pero el movimiento se propone ahora influir directamente en la opinión pública, valorada como palanca de cambio, confiando tal vez más en la acción que en el pensamiento. Éste pacifismo da innumerables pruebas de existencia y de potencia posicionándose contra los bloques militares, las armas nucleares, la carrera armamentística y las guerras…y a favor del desarme, de la objeción de consciencia y de una revisión en profundidad de las relaciones internacionales. La corriente se infiltra también en el mundo académico donde algunos pioneros trabajan sobre nuevas disciplinas centradas en el análisis, prevención y transformación de conflictos.
Con la disolución del bloque soviético se conciben esperanzas: por fin va a ser posible emprender una rápida y drástica reducción de los gastos militares y de los ejércitos. Pero la expectativa se frustra de inmediato. Muere el Pacto de Varsovia pero cobra un mayor vigor, si cabe, la OTAN. Mengua el peligro de guerra entre grandes estados pero los conflictos bélicos se multiplican en formatos inéditos. Lógicamente también el movimiento pacifista se transforma. Lo que ahora existe es un movimiento ciudadano, de contorno difuso, formado por personas de procedencia muy diversa, agrupadas en torno a unos objetivos formulados con precisión y alrededor de un común denominador de valores menos precisos. Los más activos se vinculan al entorno de pequeñas entidades que trabajan temas como el desarme, el comercio de armas, la objeción, el rechazo de la cultura militar, la educación para la paz, la resolución de conflictos, la noviolencia o las fuerzas civiles de paz. El conocimiento producido en círculos académicos es ahora importante, aparecen y se divulgan conceptos nuevos que se incorporan, de inmediato, al discurso ciudadano, y a la educación por la paz, a través de un eficaz y sorprendente by pass. De esta manera se consiguen las masas críticas suficientes para la puesta en marcha de campañas, locales o internacionales, capaces de obtener sorprendentes éxitos. La suma de esos entornos se suma a su vez a los de otras entidades centradas en otras temáticas: desarrollo, cooperación internacional, derechos humanos, humanitarismo,…pero con finalidades complementarias. Redes y redes de redes. La suma de todo constituye un tramado de alcance internacional que pretende influir en la opinión pública, y en los organismos políticos, con la expectativa de avanzar en la progresiva implantación de una cultura aún inédita, la cultura de paz.
És ja la revolta que esperem?
Posted in Conflictes, Democracia, Noviolència on maig 23, 2011 by Alfons BandaNo podem saber si estem a l’inici d’una històrica revolta ciutadana. Pronosticar és fàcil; tan com equivocar-se. Hauríem de tenir present però, que cap dels grans daltabaixos impulsats directament pels ciutadans ha estat mai predit. La informació, tractada lògicament, condueix a pronòstics raonables. Els experts poden arribar fins aquí. Però quan la ciutadania pren la paraula, i emprèn l’acció, ho fa també per raons de les que Pascal deia que “el cor té i la raó no coneix”.
Quant fa poques setmanes seguíem els fets que s’estaven produint a El Caire, poc pensàvem que les nostres places s’omplirien també de plantats amb exigències de canvis profunds. No ens va estranyar gens que la revolta pacífica de Tunis s’estengués a altres escenaris, comparables d’alguna manera. Però no esperàvem una esquitxada cap el nord. Però aquí estem. Amb tota la classe dirigent amb les sabates xopes com aquell que s’ha acostat massa a veure l’espectacle de les onades. Interpretàvem que les revoltes dels països del sud eren un plebiscit espontani i popular contra els seus governants i una exigència de canvis profunds, entre els quals una obertura democratitzadora. Res a veure amb nosaltres? En plena crisi, i no oblidem que el quaranta per cent d’atur entre els nostres joves li donen un grau de dramatisme que no té en altres societats europees, forçosament algú havia de pensar que nosaltres també tenim la nostra dictadura, la dels mercats financers, la de l’economia embogida, la dels gestors vanitosos i cofois, i tenim també la nostra pròpia indignació. Una indignació que es cova des de fa molt de temps.
No sé si això és una revolució però estic segur que és un moviment que reorientarà algunes coses. No sé què passarà però el que ja s’ha fet no passarà sinó que s’acumularà.
Els analistes troben dificultats d’interpretació però a les petites enquestes dels mitjans de comunicació gairebé tothom diu entendre les raons dels manifestants. Aquesta gent aplaudeix les raons dels revoltats i també el caràcter exquisidament noviolent de les concentracions que esdevé un factor d’atracció. No sabem què passarà però sabem el que està passant. Els canvis històrics mai s’esdevenen a causa d’un fet episòdic sinó que són la conseqüència d’un procés. No sé si és una revolta, però intueixo que és un procés. Ho celebraria.
Publicat a El Punt l’1/VI/2011
Seriosa, sòlida i modesta
Posted in Democracia on maig 12, 2011 by Alfons BandaL’estat està immers en una campanya electoral global. Tenim a tocar les eleccions municipals i, en la majoria dels casos, autonòmiques. De fet però sembla que el gran tema es el de les eleccions generals espanyoles. A Catalunya les coses són diferents tot i que el guirigall és també molt sorollós. Si a la llunyana Espanya es planteja el dilema entre els uns i els altres, aquí les coses són ben diferents perquè aquí el dilema és entre els altres i els uns. Aclareixo que els uns d’allà i els uns d’aquí no són el mateixos uns, com també els altres d’aquí són altres que els altres d’allà. Les coses clares. Ben clares han quedat en el terreny de la justícia. Gràcies Montesquieu! No només la justícia és independent del legislatiu sinó que cada tribunal es independent dels altres. Com ha de ser. I amb capacitat de sorprendre. Perquè el Constitucional que havia exhibit anteriorment un ralentí prolongat i desesperant, ha mostrat ara una capacitat d’acceleració que ha deixat bocabadat a tothom. És allò de l’efecte sorpresa. És a dir: sin novedad señora baronesa.
Segueixo creient que la política té una altra versió. Hi ha una versió de la política que és alta i noble. Hi ha una versió de la política ben diferenciada de la comptabilitat, ben diferenciada també de la pura gestió. Si la política fos fonamentalment gestió perquè no anar a buscar un bon gestor lituà o filipí que presidís el país? I sobretot hi ha una política en la que l’adversari no és “un fill de puta”. És una expressió que no uso mai. Sense excepció. Potser per això em crida l’atenció comprovar, parlant amb gent diversa, que molts d’ells estan rodejats, segons diuen, de “fills de puta”. Deu ser ben desagradable. Tenim un món polític que es defineix i justifica a partir de les possibilitats i de les oportunitats i que esdevé finalment un hàbitat per a espavilats. Ho he dit molts cops però ho repetiré: els fonaments de la política són les opcions. Les opcions radicades en una visió antropològica i en una cosmologia, en una visió de la persona humana, de la història i del seu sentit. En aquest marc que dibuixen les opcions és on apareixen les possibilitats. Podem volar perquè vàrem optar per intentar-ho, no perquè se’ns presentés com una oportunitat. Devem la possibilitat de volar a un grapat de pioners que varen optar per intentar-ho, no a l’actuació conjuntural d’una colla d’oportunistes. En el món de les possibilitats podem, com a màxim, cercar-hi algunes expectatives, en el món de les opcions hi habiten totes les esperances.
Mentre suporto la fanfàrria de promeses electorals somio en aquella candidata, o candidat, que em parlés i em fes sentir ciutadà corresponsable d’una societat seriosa, sòlida i modesta, capaç de moderar expectatives buides de sentit i de mantenir esperances plenes d’humanitat.
