El millor dels invents
Si demanéssim el parer sobre el millor invent de la història obtindríem una gran diversitat de respostes. És predictible que el foc, la roda, l’alfabet, el telèfon mòbil i internet obtindrien una posició brillant. En els primers llocs apareixerien invents o descobriments pels quals un gran nombre de persones se senten directament beneficiades. Per si mai m’ho pregunten, tinc la meva resposta a punt: els drets humans. Potser no són ben bé un invent, però ningú no pot negar que es tracta d’una autèntica innovació. La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948, ja fa dues generacions, té un preàmbul esplèndid que s’inicia amb una afirmació capital i innovadora: Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món…
Dignitat inherent vol dir que ningú no la concedeix i que ningú no la pot retirar o negar. I el mateix per als drets, iguals i inalienables, que se’n deriven. Vet aquí el descobriment! Del respecte a aquesta dignitat i a aquests drets en depenen la llibertat, la justícia i la pau, és a dir les màximes aspiracions humanes. Que no siguem capaços d’implementar universalment aquesta proclama que apunta a l’horitzó del desenvolupament humà no li treu valor, però l’exasperant lentitud i les sovintejades marxes endarrere en la seva aplicació sí que fan dubtar de quines són les prioritats imperants.
Se’ns invita constantment a acceptar que ens movem en un marc real en el qual no tot és possible. Si bé és cert que ens movem en un marc real que limita, també ho és que les possibilitats d’actuació són inspirades i conduïdes per les prioritats. La cultura, l’economia i la política evolucionen limitades per factors reals, cert, però impulsades o frenades per les prioritats. Volar? La realitat ho prohibia però la intel·ligència i la tenacitat aplicada a un somni ho han convertit en un fet quotidià.
Els reptes decisius que plantegen la fam, el canvi climàtic i la violència exigeixen no solament gestionar conformadament la realitat, sinó establir altres prioritats que ens permetin sortir dels cercles viciosos en els quals semblem atrapats. Però… estem disposats a pagar el preu dels nostres somnis més nobles? I al final queda una pregunta: avui, aprovaria la comunitat internacional una declaració tan neta, clara i contundent com la de 1948?
El Punt 08-12-2009
gener 15, 2010 a 11:47 am
Felicitats pel bloc, Alfons!