Archive for the Democracia Category

És moment de propostes

Posted in cultura de pau, Democracia on setembre 19, 2011 by Alfons Banda

             La inquietud de la major part dels ciutadans occidentals per la “marxa de les coses”, no només de l’economia, és una evidència. A ben segur que  hi ha grans divergències en la percepció de  les amenaces que apareixen, però la coincidència de base és que s’estan configurant escenaris imprevistos. A nivell social i a nivell polític, en l’àmbit local i en l’àmbit global, es constata  la certesa d’estar assistint a transformacions que marcaran la vida de les properes generacions. Els temes en joc no són pas menors. L’estat del benestar, la justa distribució de càrregues i beneficis, l’educació de les noves generacions, la pacificació de l’economia, l’eradicació de la violència sociopolítica en tots els formats: marginal, terrorista o militar, la seguretat jurídica, els drets humans, la gestió de l’aigua i de l’energia, el respecte mediambiental, la continuïtat de un gran nombre de  cultures… Fàcilment podríem allargar la llista. Per acció o per omissió, cada un dels temes s’orientarà cap a una solució més o menys encertada, desencertada o, no ho podem descartar, catastròfica. Tots aquests fronts junts en formen, de fet, un de sol en el que molts ciutadans desitjaríem fer prevaldre  el respecte, el diàleg i la cooperació.

             Crec que per avançar hem de superar la fase d’acumulació crítica i passar a una fase marcadament propositiva que caldrà sostenir llargament en el temps. Probablement tota la crítica acumulada és el necessari fonament de les proposicions que cal fer, però la crítica sola no aconseguirà mai reorientar les tendències ni, menys encara, la dissolució de les estructures actuals. Potser hem de reconèixer que estem massa ben instal·lats en una postura crítica que no ha mostrat prou interès per les propostes alternatives. Intel·lectualment podem construir crítiques molt ambicioses, de gran potència retòrica, les propostes immediatament possibles són, en canvi, més humils, com ho són les nostres forces.  La crítica, però, no comporta necessàriament una proposta, mentre que una proposta alternativa, per modesta que sigui, conté una crítica eficaç. Les crítiques són més assimilables que les propostes.

             Reorientar les opcions de la societat global és un propòsit colossal que està lluny de les nostres capacitats, fins i tot de les nostres capacitats nacionals. Però sí que podem  presentar propostes alternatives, possibles, fetes des de tota mena d’instàncies cíviques i acadèmiques, propostes construïdes des de les opcions que volem promoure ( respecte, diàleg, cooperació), sostingudes per desenes o per milers de ciutadans, presentades als partits, als parlaments, als governs, a les organitzacions internacionals,…propostes amb objectius petits o més ambiciosos, locals, internacionals o globals, propostes que pel sol fet de ser plantejades comporten, cada una però sobretot en el seu conjunt, una crítica implícita i severa a les estructures financeres i polítiques i a les seves opcions fundants de domini i de força. Opcions que impedeixen, en definitiva, la recerca harmònica de la realització de les autèntiques passions humanes col·lectives: la justícia, la llibertat i la pau que se’n segueix. Es tracta de fer servir a fons les possibilitats de la democràcia, que es fa malbé si no es fa servir.

La gran implosió

Posted in Democracia, Noviolència, sistema financer on juny 16, 2011 by Alfons Banda

És un magnífic assaig de Pierre Thuiller, “La grande implosion” Fayard 1995, sobre l’imaginat final de la cultura occidental. D’acord amb els estàndards vigents el llibre és prehistòric,  però seguint criteris seriosos es tracta d’un assaig plenament actual. L’obra té el format d’informe redactat, cap a la fi del segle XXI, pel “grup de recerca sobre la fi de la cultura occidental”. L’informe es proposa comprendre els motius que impediren veure venir o aturar la catàstrofe. La pregunta de fons és: si la crisi estava anunciada des de totes les perspectives, com és que no es va evitar? L’informe afirma que “els occidentals trobaven cada vegada més normal que la vida humana fos percebuda i organitzada segons les normes i exigències de l’Economia” i consigna advertències molt anteriors com aquella de Paul Valéry (1871-1945) en la que denuncia que Europa llega al món  el trist exemple del primat de la riquesa per damunt de tot. La intuïció de fons és una idea radical: “tota cultura neix de determinades opcions i, per a bé i per a mal, porta aquestes opcions fins al límit”.

És el que ens està passant: hem portat fins al límit  l’opció de concedir el primat a l’economia. L’Economia, així en majúscules, s’ha convertit en la gran deessa a la que cal  satisfer fins i tot quan demana sacrificis humans. Crec que l’anomenat moviment dels indignats està denunciant aquesta divinització i aquest culte. Com a símptoma crec que mereix tota l’atenció, com a reacció mereix tot el  suport.  Suport  condicionat a que sàpiga triar les accions i els mètodes. Si el món polític ha de d’expulsar els pocs elements corruptes i posar atenció en que els procediments administratius no afavoreixin la corrupció, els moviments cívics que volen un altre món han de ser igualment curosos en la seva actuació. Gandhi ens adverteix que els mitjans prefiguren els fins. I uns i altres estan obligats a dialogar. Molt encertadament la declaració parlamentaria, unànime!, del 15 de juny parlava del dret a fer política des de dins i des de fora del Parlament. Bé, però caldrà diàleg per a no fer del conjunt un incomprensible xivarri. Seria ben poc intel·ligent que els fets d’aquest darrers dies desemboquessin en un enfrontament entre dos mons bàsicament honestos, la política oficial i el moviment cívic, mentre el món fosc de les finances i els mercats ho celebra amb rendiments extraordinaris i… champagne, of course!

És ja la revolta que esperem?

Posted in Conflictes, Democracia, Noviolència on maig 23, 2011 by Alfons Banda

No podem saber si estem a l’inici d’una històrica revolta ciutadana. Pronosticar és fàcil; tan com equivocar-se. Hauríem de tenir present però, que cap dels grans daltabaixos  impulsats directament pels ciutadans ha estat mai predit. La informació, tractada lògicament, condueix a pronòstics raonables. Els experts poden arribar fins aquí. Però quan la ciutadania pren la paraula, i emprèn l’acció, ho fa també per raons de les que Pascal deia que “el cor té i la raó no coneix”.

Quant fa poques setmanes seguíem els fets que s’estaven produint a El Caire, poc pensàvem que les nostres places s’omplirien també de plantats amb exigències de canvis profunds. No ens va estranyar gens que la revolta pacífica de Tunis s’estengués a altres escenaris, comparables d’alguna manera.  Però no esperàvem una esquitxada cap el nord. Però aquí estem. Amb tota la classe dirigent amb les sabates xopes com aquell que s’ha acostat massa a veure l’espectacle de les onades. Interpretàvem que les revoltes dels països del sud eren un plebiscit espontani i popular contra els seus governants  i una exigència de canvis profunds, entre els quals una obertura democratitzadora.  Res a veure amb nosaltres? En plena crisi, i no oblidem que el quaranta per cent d’atur entre els nostres joves li donen un grau de dramatisme que no té en altres societats europees, forçosament algú havia de pensar que nosaltres també tenim la nostra dictadura, la dels mercats financers, la de l’economia embogida, la dels gestors vanitosos i cofois,  i tenim també la nostra pròpia indignació. Una indignació que es cova des de fa molt de temps.

No sé si això és una revolució però estic segur que és un moviment que reorientarà algunes coses. No sé què passarà però el que ja s’ha fet no passarà sinó que s’acumularà.

Els analistes troben dificultats d’interpretació però a les petites enquestes dels mitjans de comunicació gairebé tothom diu entendre les raons dels manifestants.  Aquesta  gent aplaudeix les raons dels revoltats i també el caràcter exquisidament noviolent de les concentracions que esdevé un factor d’atracció.  No sabem què passarà però sabem el que està passant. Els canvis històrics mai s’esdevenen a causa d’un fet episòdic sinó que són la conseqüència d’un procés. No sé si és una revolta, però intueixo que és un procés. Ho celebraria.

Publicat a El Punt  l’1/VI/2011

Seriosa, sòlida i modesta

Posted in Democracia on maig 12, 2011 by Alfons Banda

L’estat està immers en una campanya electoral global. Tenim a tocar les eleccions municipals i, en la majoria dels casos, autonòmiques. De fet però sembla que el gran tema es el de les eleccions generals espanyoles. A Catalunya les coses són diferents tot i que el guirigall és també molt sorollós. Si a la llunyana Espanya es planteja el dilema entre els uns i els altres, aquí les coses són ben diferents perquè aquí el dilema és entre els altres i els uns. Aclareixo que els uns d’allà i els uns d’aquí no són el mateixos uns, com també els altres d’aquí són altres que els altres d’allà. Les coses clares. Ben clares han quedat en el terreny de la justícia. Gràcies Montesquieu! No només la justícia és independent del legislatiu sinó que cada tribunal es independent dels altres. Com ha de ser. I amb capacitat de sorprendre. Perquè el Constitucional que havia exhibit anteriorment un ralentí prolongat i desesperant, ha mostrat ara una capacitat d’acceleració que ha deixat bocabadat a tothom. És allò de l’efecte sorpresa. És a dir: sin novedad señora baronesa.

Segueixo creient que la política té una altra versió. Hi ha una versió de la política que és alta i noble. Hi ha una versió de la política ben diferenciada de la comptabilitat, ben diferenciada també de la pura gestió. Si la política fos fonamentalment gestió perquè no anar a buscar un bon gestor lituà o filipí que presidís el país? I sobretot hi ha una política en la que l’adversari no és “un fill de puta”. És una expressió que no uso mai. Sense excepció. Potser per això em crida l’atenció comprovar, parlant amb gent  diversa, que molts d’ells estan rodejats, segons diuen, de “fills de puta”. Deu ser ben desagradable. Tenim un món polític que es defineix i justifica a partir de les possibilitats i de les oportunitats i que esdevé finalment un hàbitat per a espavilats. Ho he dit molts cops però ho repetiré: els fonaments de la política són les opcions. Les opcions radicades en una visió antropològica i en una cosmologia, en una visió de la persona humana, de la història i del seu sentit. En aquest marc que dibuixen les opcions és on apareixen les possibilitats. Podem volar perquè vàrem optar per intentar-ho, no perquè se’ns presentés com una oportunitat. Devem la possibilitat de volar a un grapat de pioners que varen optar per intentar-ho, no a l’actuació conjuntural d’una colla d’oportunistes. En el món de les possibilitats podem, com a màxim, cercar-hi algunes expectatives, en el món de les opcions hi habiten totes les esperances.

Mentre suporto la fanfàrria de promeses electorals somio en aquella candidata, o candidat, que em parlés i em fes sentir ciutadà corresponsable d’una societat seriosa, sòlida i modesta, capaç de moderar expectatives buides de sentit i de mantenir esperances plenes d’humanitat.

Bones pràctiques

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència on abril 21, 2011 by Alfons Banda

El procés de consulta sobre la independència que s’ha realitzat a Catalunya durant els darrers mesos crec que mereix una atenció especial des de diverses perspectives. S’hi donen algunes característiques que no hauríem de voler passar per alt donada la seva alta potencialitat política i sociològica. I sóc de l’opinió que el futur els conferirà una importància  creixent.

En primer lloc resulta destacable que es tracta d’un procés endegat per iniciativa popular. No és pas la primera vegada que una convocatòria de gran  significació políticosocial té origen a la societat civil, però aquesta vegada l’envergadura del tema la fa especialment destacable. El procés prova l’existència del poble català com a protagonista polític capaç de superar un nivell bàsic de capacitat reactiva, per assolir fites que reclamen una proactivitat i assertivitat notables. És una dada que ningú no pot obviar. Que  la ciutadania sigui capaç d’emetre aquest potent senyal, en un moment en el que l’ortodòxia sociopolítica i psicosocial ens voldria ocupats exclusivament en els temes derivats de la crisi econòmica, no fa més que augmentar-ne el valor i la significació.

En segon lloc, una vegada feta la proposta, resulta admirable la capacitat autoorganitzativa de la ciutadania. Sabíem de la creativitat de la societat civil pel que fa a llençar idees però la capacitat d’autoorganitzar-se amb eficàcia és una molt bona notícia. Cal tenir present la gran quantitat de treball voluntari que la realització de les consultes ha exigit. D’altra banda, crec que es obligat destacar el caràcter transversal de la resposta ciutadana. A partir de posicions personals molt diferents, centenars de milers de ciutadans coincideixen finalment en avalar el procés de consulta i una aclaparadora majoria dels que ho fan coincideix també en la resposta afirmativa.

Aquest caràcter transversal de l’acceptació de la consulta i del sí confereixen una gran força a la iniciativa: les grans onades d’opinió són sempre transversals. Només ens cal recordar, a Catalunya, els moviments ciutadans al voltant de l’autonomia, de l’amnistia, contra el terrorisme i  a favor de la pau. Pel que fa a la magnitud del moviment  només vull assenyalar, tot i ser conscient que es tracta d’una altra cosa, que quan una cinquena part de la ciutadania opta per una força política aquesta guanya les eleccions. Es cert que el tema de la independència no està encara prou present en els programes polítics, i que per sí sol no és un programa, però crec que els senyals apunten a que el temps portarà una exigència creixent de definició al respecte. Els protagonistes polítics, persones i partits, hauran d’acceptar que se’ls demanarà de manera progressiva que es manifestin amb claredat al respecte.

El tercer tret destacable del moviment per la consulta té a veure amb la filosofia de la noviolència. No podem obviar que la disjuntiva plantejada afecta una realitat tan sensible, conflictiva i generadora de violència com són les fronteres estatals. Qüestionar fronteres estatals mitjançant un moviment impecablement noviolent és una mostra esplèndida de maduresa democràtica. Les societats, ara i en el futur, es trobaran sovint enfrontades a reptes complexos. La història ens mostra infinitat d’ocasions en les que s’ha confiat en la violència per aconseguir objectius sociopolítics; el futur desitjable per a la humanitat passa per la generalització de la noviolència com a eina de transformació política i social.

La consulta catalana està impregnada de futur no solament pels objectius als que apunta sinó, encara més, pels mitjans escollits. Una vegada més val allò que és un clàssic de la noviolència: el fins estan preanunciats en els mitjans.

 Alfons Banda Tarradellas

Publicat  al bloc de l’ICIP el  16 d’abril 2011)

Sortu, una exigència

Posted in Democracia on febrer 23, 2011 by Alfons Banda

Sean Mac Bride, cofundador d’Amnistia Internacional i Premi Nobel de la Pau 1974, col·loca com a lema de la seva autobiografia, “L’exigència de la llibertat”, una contundent frase de Voltaire: “Detesto les vostres idees, però estic disposat a morir pel vostre dret a expressar-les”. Rebaixant el to de la frase afirmo, respecte de Sortu, que “no comparteixo totes les vostres idees però estic disposat a defensar el vostre dret a expressar-les” i a fer-ho com una exigència de la llibertat. El refús explícit de la violència com a mètode d’obtenció d’objectius polítics és  una declaració clara que fa de la legalització de Sortu una exigència de la democràcia.

ONGs i crisi

Posted in Democracia, sistema financer on gener 20, 2011 by Alfons Banda

El nou any s’inicia  sota el signe de la crisi. Res de nou. Estem on estàvem. Inflar un globus porta un cert temps i algun esforç, l’explosió dura un instant, reparar-lo…és possible? Quan un infant infla un globus amb l’ambició de fer-lo més i més gran finalment aquest explota. No és probable la reparació del globus, ara ja un parrac de goma, però sí que es poden aprendre algunes coses. La primera que els globus tenen un límit, la segona que per conservar el globus cal respectar-ne els límits i la tercera que cal superar la frustració i seguir endavant sense globus. Però deixem el terreny metafòric. No podem reparar un sistema econòmic del qual n’hem superat els límits i que ha fracassat. És un suïcidi tornar a confiar en tots els que aconsellaven, i segueixen aconsellant, créixer sense nord ni aturador. La segona oportunitat que tenim no és la de reparar el sistema que ha fracassat, sinó la de canviar-lo, o reorientar-lo, per a la qual cosa cal canviar d’objectius. Tenim una segona oportunitat per a intentar una societat humana sòlida, és a dir cohesionada, seria, com a antònim de frívola, i modesta en les seves ambicions materials. Si l’ambició desenfrenada de guanys i riqueses ha conduït a la crisi, la reconstrucció social ha de ser guiada per la prioritat dels drets humans, polítics i socials, de la seguretat humana i de la pau. I els líders, intel·lectuals, socials i polítics, han de ser altres i diferents.

En aquest context de crisi, les ONGs veuran substancialment mermades les seves entrades per donacions provinents de grans empreses o per subvencions públiques concedides als seus projectes. Què passarà? Doncs quelcom de ben interessant: la continuïtat de moltes ONGs quedarà en mans dels ciutadans. Quin sentit té una ONG si no és la de ser un somni, convertit en projecte, de la societat civil? Els ciutadans sabran, malgrat la crisi, intensificar el seu suport a determinades ONGs per mantenir-les plenament operatives i ,alhora, aprofitaran les circumstàncies per abandonar aquelles que potser mai han significat gran cosa per a ningú.

Publicat a El Punt el 22/I/2011

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 139 other followers

%d bloggers like this: