La corrupció i la desafecció política són dues realitats perilloses que es potencien mútuament. La corrupció genera desafecció cap a la política i cap al marc en el que aquesta es desenvolupa: la democràcia. Però la inversa també és certa, la desafecció cap a la política genera un ambient que propicia la corrupció. Potser sí que la corrupció està a la base de la desafecció política, potser sí que n’és la guspira necessària per a iniciar el foc, però l’autèntic perill per a la democràcia està més, crec, en la desafecció dels ciutadans cap a la  política que no pas en la pràctica  corrupta d’una molt petita part del que anomenem la classe política.

No disposem de dades quantitatives que ens informin de l’índex de corrupció dels nostres polítics i politiques, però m’inclino a creure que ells lladres són pocs. I el mateix penso de la resta d’estats en els que la democràcia està sòlidament implantada. Per descomptat estem parlant d’una corrupció que no admet comparació amb la dels països on la democràcia és encara molt feble o estan dominats per una dictadura. Podem lamentar que la democràcia no faci impossible la corrupció, però no tenim cap argument per pensar que l’afavoreix. És cert que en les democràcies es produeixen episodis de corrupció, però també és cert que els procediments democràtics tendeixen a dificultar-la i a fer-la excepcional. La transparència, les llibertats civils d’expressió i d’investigació, el rendiment de comptes i la separació de poders són característiques intrínseques de la democràcia. I no van a favor de la corrupció. L’opacitat, la censura,  la repressió, l’acumulació de poders, l’arbitrarietat, són característiques de les societats autoritàries, i brou de cultiu de la corrupció.

En canvi sí que tenim dades aproximades de la desafecció política. Pel broc gros podríem dir que gairebé una meitat dels ciutadans passen de la política. Són les dades que ens forneixen les eleccions; l’abstenció se situa entre la tercera part i la meitat del cens ( tot i que hi ha casos d’abstenció lúcida i crítica, la immensa majoria de l’abstenció té una component negativa, sigui per marginalitat, ignorància,  desànim, mandra o passotisme). I aquesta dada és la que cal retenir. Tan de bo que mai haguem de dir que en aquesta dada hi havia un presagi. Mentre els polítics deshonestos són uns pocs, els ciutadans desafectes els hem de comptar per centenars de milers. Un fracàs social, cívic, i educatiu formidable que pot tenir temibles conseqüències. No podem oblidar que el poder no queda mai buit. Oblidar-ho és invocar la tragèdia. On no hi hagi un govern democràtic hi haurà una dictadura. I on no arriba el govern hi arriben indefectiblement les màfies. Ho saben això els milions de ciutadans, catalans i espanyols, que han estat educats en democràcia i que passen de la política? Semblen no saber-ho.

A la democràcia  li passa el contrari que a les piles: es gasta si no es fa servir. I li escau el que va dir Pericles (s.V a.C.): “Diferim d’altres estats en veure com a inútil l’home que no es barreja en la vida pública”.

Una crisi sol comportar una revelació. Algun estament clau, o algun element estructural de la societat, mostra una feblesa imprevista, una inconsistència preocupant o  directament la seva falsedat. En el cas de la crisi present es posa en  evidencia una averia descomunal en la sala de màquines del sistema. L’economia, concebuda, abusivament, no només com a motor de l’activitat humana sinó com a element validador, o desqualificador,  de totes les facetes de la vida individual i col·lectiva  ha entrat en una espiral de deliri corrupte i corruptor. Hem donat a l’economia, als mercats, el poder absolut tot i saber que  el poder absolut esdevé sempre corrupte i delirant.

Si el desgavell i els  sofriments que la crisi comporta no ens anul·len la capacitat de percepció i valorarem serenament la informació que tenim, probablement arribarem a conclusions inquietants. Ens veiem obligats a admetre que l’economia està fora de control, com a mínim fora del control democràtic dels ciutadans i dels parlaments. També dels governs. Hem deixat que l’economia ho governi tot i hem desistit de  governar l’economia. Acceptem que els mercats dictin ordres al governs i ningú dicta ordres als mercats. La inversió de rols és escandalosa i el fracàs  estrepitós. No es tracta  de disfuncions més o menys greus, subsanables al capdavall,  sinó d’una perversió inacceptable que erosiona els valors democràtics, aprima l’estat del benestar i fa difícils les expectatives de desenvolupament harmònic de la humanitat. I no  cal enganyar-se respecte a les possibilitats d’autocontrol del sistema. No n’hi ha.

Tenim necessitat d’altres solucions, d’enfocs alternatius, que permetin l’establiment progressiu  d’altres prioritats, d’altres valors, que conformin un altre marc sociopolitic. La política es mou per possibilitats, sí, però les possibilitats venen determinades, en bona mesura, per les opcions prèvies. No crec que ningú tingui una  solució llesta per a ser aplicada, però sí que és l’hora inajornable de dinamitzar les tendències i intensificar els processos que ens permetran reorientar-nos en l’espai sociopolític. És vital  revertir tendències (desigualtat creixent, deficient redistribució, cohesió social amenaçada, destrucció mediambiental, militarització de la seguretat, globalització al servei dels interessos financers,…) que si es consoliden configuraran una societat poc desitjable. Ens cal construir un altre marc conceptual, superador, a partir de valors transversals, compartits per opcions polítiques diferents, i aglutinadors de majories en l’opinió pública. L’alternança política, tan essencial en democràcia, no ha de ser una estúpida dansa del pèndol sinó el reflex polític d’una dialèctica que ens fa avançar.

El futur desitjable és el d’una humanitat alliberada de la por i de la misèria, com diu el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans. Sabem que no podem canviar instantàniament de rumb però podem orientar el futur. És el moment de la proposta. Cal preparar propostes basades en altres valors. El moment, aquest període de crisi profunda i prolongada, demana l’assumpció de noves responsabilitats i  el moviment per la pau n’ha d’assumir. El moviment per la pau forma part dels actius que cal activar per generar la gran onada de pensament i d’acció, d’anàlisis i de compromís, que ens cal.

Eradicar la violència sociopolítica i la guerra, eliminar progressivament exèrcits i arsenals, miniminitzar la industria armamentística,  controlar i vetar el comerç d’armes, tot això forma part de la necessitat d’una nova governança. El moviment per la pau, al costat d’altres moviments socials complementaris, ha d’emergir propositivament, assumint la responsabilitat de crear propostes. Els nostres objectius no s’esgoten en ells mateixos, els nostres objectius són part del gran canvi que necessitem. Defensem propostes, basades en anhels universals, que no ho són tot però són una part sense la qual no hi ha tot.

Potser alguns se senten inclinats, o resignats,  a aïllar-se en una anàlisi sempre inacabada que de fet renuncia a influir sobre el present, però… com podem acceptar que no hi ha res a fer? Qui no tingui res a dir en aquest moment d’extrema indigència moral potser haurà de callar durant una bona temporada.

Publicat al bloc de l’ICIP el 2/XI/2010

La implantació de la cultura de pau és un procés transformador tendent a l’eradicació de la violència sociopolítica. Imaginar aquesta transformació, i impulsar-la, és funció dels ciutadans, però han d’exigir a la societat oficial una creixent implicació en el procés. Hi ha mecanismes de canvi molt poderosos dels quals només la societat oficial té la clau. És des d’aquesta postura que la Fundació per la Pau fa, en ocasió de cada convocatòria electoral, un conjunt de propostes adreçades a les forces polítiques. L’objectiu és reclamar unes polítiques públiques de pau més ambicioses.