Novament hem estat colpits per la violència d’Israel. Però el desvergonyit ús de la força que Israel exhibeix respon a una lògica profunda. Lamentablement, el defecte no és a la teulada, és als fonaments. Les cultures es basen en unes quantes opcions indiscutides que esdevenen criteris de decisió. I Israel ha optat per fer de la força l’element essencial de la seva seguretat. No és estrany que, feta l’opció, Israel violi lleis i vides en nom de la seva seguretat.
La seguretat és una aspiració universal, i tothom hi té dret. Però no és possible viure sense acceptar riscos. L’afany obsessiu per eliminar-los acaba creant-ne de nous. Aquí és on rau una part del problema. L’obsessió condueix a un cercle viciós. Israel ha de comprendre que el seu deliri és el seu pitjor enemic. Un deliri que condueix a l’aïllament, que degrada moralment la seva joventut en convertir-la en el braç executor de tanta mort i barbàrie, que impedeix la consolidació d’una societat civil israeliana. Un deliri que erosiona, priva de dignitat i fa finalment inviable la societat. Israel hauria d’entendre que els occidentals que critiquem frontalment la seva brutalitat som els mateixos que ens hem commogut mil vegades a propòsit de l’holocaust. Precisament perquè sabem què li van fer, al poble jueu, milions de demòcrates ens vam proposar que mai més passés quelcom de remotament semblant a ningú, enlloc. No acceptem el setge de Gaza, perquè s’assembla massa a situacions terribles que va patir Israel el segle passat. Israel hauria d’entendre que els seus veritables amics, els que volem veure Israel col·laborant amb les altres nacions, estan entre els seus crítics. I hauria d’entendre definitivament que els aliats que li permeten humiliar l’ONU, de la qual Israel és fill, que lamenten fets criminals sense condemnar-los, que li permeten l’enorme error de posseir armament nuclear, el deixaran caure com un drap brut el dia i el moment que els convingui. «Aquesta operació insensata demostra, més que res, fins on arriba el declivi d’Israel.» són paraules de l’escriptor israelià David Grossman en un article d’aquests dies, que acaba dient: «La nostra vergonya […] serà més difícil de suportar.» Canviar no és fàcil, però el món necessita d’Israel algun primer gran gest, i en podria fer molts, que marqui l’inici de la seva regeneració.
juny 16, 2010 a 1:17 pm
Amic Alfons
Et felicito per aquest article breu i clar. Parlar de la política de l’Estat d’Israel és difícil i massa sovint mal interpretat o manipulat en pro o en contra. El conflicte Palestina-Israel és un tema que he intentat entendre, llegir, seguir, escoltar diferents veus, explicar-lo als meus alumnes… És un tema complex, l’han fet, tots plegats, cada vegada més complex!. Calen gestos agosarats, cal trencar dinàmiques enquistades, cal que sorgeixi una mica de llum, una mica d’esperança, voluntat de construir futur, de conviure per part de tots… Israel i Palestina no poden continuar vivint així, no es pot allargar més el patiment de molts ciutadans. Israel ha de ser valent per entrar pel camí de la pau.