L'ombra de la Pau

La recent visita del president Mas a l’Índia ha propiciat que, tot honorant la memòria de Gandhi, el president  reafirmés que el procés català per la sobirania i la independència es basa en la mobilització sense cap violència, i festiva, de centenars de milers de ciutadans. No són paraules buides; és un fet empíric que a Catalunya es poden mobilitzar repetidament (2010, 2012, 2013) amb reivindicacions sobiranistes, centenars de milers de persones, amb un nivell de violència zero coma zero. Cap indici  porta a pensar que aquesta dinàmica s’estigui esllanguint; més aviat sembla el contrari ja  que el moviment és capaç d’assumir formats progressivament exigents ( desplaçaments, durada, capacitat logística,…). I això comença a fer por. Pel que fa al vot, les darreres enquestes d’intenció diuen que el vot independentista passa del 50% i dobla el vot unionista. Cal tenir en compte que entre els ciutadans no independentistes probablement són majoria els indiferents. Això encara fa més por.

Tot plegat configura una amenaça certa per a la unitat territorial de l’estat espanyol i el govern, aquell govern, des de les seves opcions ideològiques, no té gaire possibilitats de ser constructiu. Lligats a una interpretació mecànico-literal de la constitució y amb un criteri aritmètico-infantil de la democràcia no es pot ser gaire creatiu. No crec que els resulti possible, com ho seria en un marc noviolent, contemplar serenament un horitzó en el que a la satisfacció d’una relació exemplar amb un nou estat s’hi suma la joia d’haver contribuït, amb tacte, generositat i intel·ligència, a la resolució d’un conflicte. Probablement les seves estèrils concepcions ideològiques els porten a no poder imaginar altra cosa que una derrota definitiva i vergonyosa  o una  victòria provisional i de ràpida  caducitat.

El govern espanyol necessita afeblir la capacitat de mobilització del moviment sobiranista, però no li serà fàcil. Convèncer? Els unionistes interns no tenen  força de convicció. Els seus líders són els pitjor valorats pel conjunt de la ciutadania.  Pel  que fa als unionistes externs la seva existència no queda demostrada en els articles o llibres que esperàvem.  De debò hi ha un argumentari sòlid que suporti la seva causa? Més a més cal tenir en compte que el moviment independentista català presenta dues fortaleses essencials: la de ser transversal i independent dels partits polítics i la d’autoexigir-se un nivell de violència zero. La primera característica fa que el moviment no sigui fàcilment manipulable des dels despatxos. La segona genera admiració, facilita adhesions, dificulta la repressió i immunitza, en el nostre context europeu, contra l’article 8/1 de la Constitució: “Les Forces Armades (…)tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i…”

Finalment és interessant adonar-se’n que la capacitat demostrada pel moviment d’assumir formats progressivament més exigents fa pensar que el moviment sobiranista té el camí franc per passar de la violència zero a la noviolència activa i a la desobediència civil. ¿ No creieu que impedir aquest trànsit és l’autèntic objectiu de la proposta de llei d’ordre públic que aquell govern acaba d’anunciar? ¿ Creieu que el govern espanyol té algun temor més gran que el què passarà a Catalunya en els propers mesos?

(notes per a una xerrada)

 En primer lloc vull assenyalar que, una vegada més, un procés d’enorme importància sociopolítica es produeix de manera inesperada. I això cal que ens faci pensar. Parlo de procés i no d’episodi. Que un episodi sigui inesperat no ens pot sorprendre. Els episodis poden ser provocats per un nombre reduït, fins i tot molt reduït, de persones i queden fora de l’àmbit de les previsions possibles. La seva importància pot ser alta, però la història no està feta d’episodis. Els processos, en canvi, exigeixen la confluència d’un gran nombre de voluntats  i moltes accions persistents en una mateixa direcció.  Un procés històric  per passar de la fase germinal a la fase emergent ha de vèncer la formidable resistència de  tendències inercials pesades que tendeixen a colonitzar el futur. Potser aquesta incapacitat prospectiva és una mesura de l’enorme blablabla inclòs en la nostra cultura acadèmica i comunicativa. Qui va predir la caiguda del món soviètic el 89? Qui va predir amb intencions preventives la crisi econòmica que amenaça amb devorar la societat socialdemòcrata del benestar? Ningú s’estranyaria del fet que en alguns països àrabs haguessin aparegut milícies sunnites, o xiïtes, o el que sigui, que haguessin intentat desplaçar el poder al seu favor. Però  qui esperava una revolta àrab, geogràficament generalitzada, noviolenta, 2.0, i amb participació femenina?

En segon lloc crec que és d’una enorme transcendència assenyalar el caràcter noviolent de les revoltes en el seu plantejament inicial. Les persones i les accions iniciadores del procés, les multituds congregades en places, els pronunciaments,…tot ha tingut un caràcter noviolent tot i que, després,  hi hagi hagut violència aquesta no ha partit mai dels iniciadors. A diferència de molts altres casos la iniciativa alliberadora no ha comptat amb la violència com a factor de transformació i això ha generat una gran onada de solidaritat, interior i exterior,  amb els revoltats. El fet és doblement significatiu i ben diferent del que va succeir amb l’onada descolonitzadora dels anys seixanta-setanta del segle passat. En aquell moment l’alliberament començava ben sovint amb les activitats d’ una organització armada, amb líders d’elit formats en molts casos a les universitats occidentals, i amb el recolzament de sectors de l’esquerra internacional, que no feia escarafalls a la violència com a factor transformador de la realitat sociopolítica. De fet, de retruc?, com a conseqüència?, també a Europa va ser el moment d’organitzacions armades que comptaven amb la violència com a palanca transformadora.

Respecte d’aquest caràcter noviolent crec que és oportú fer alguna reflexió. El refús de la violència com a eina de resolució de conflictes és un pas imprescindible per arribar a l’eradicació de la violència sociopolítica entesa com la  violència que és preparada i posada en pràctica per a l’obtenció de finalitats polítiques.  Però la noviolència va molt més enllà de l’absència de violència. La noviolència no és un mètode alternatiu a la violència per aconseguir els mateixos objectius. La noviolència no es proposa l’aniquilació de l’enemic sinó la seva transformació. Mitjançant la noviolència no podem pretendre objectius de domini sinó objectius de col·laboració, de la mateixa manera que amb la violència no podem pretendre arribar a la cooperació sinó al domini. Forma part del pensament noviolent que els objectius ja estan presents en el mitjans emprats per aconseguir-los i també que no està en la nostra ma escollir els objectius finals d’una transformació  sociopolítica però sí que podem escollir els mitjans emprats per impulsar-la. Potser el gran llegat de Gandhi, tan com un mètode de lluita per  a la transformació social, és la demostració de l’immens poder de la persona quan aquesta decideix créixer per dins i treballar cap a fora, enfortir-se un mateix per servir als altres. Gandhi ve a mostrar  que la capacitat de la persona per a transformar el món no té més límits que la seva força interior i la seva coherència. I John Paul Lederach, contemporani nostre, diu que ens cal confiança en el propi poder transformador. Lederach es fa una pregunta “senzilla i infinitament complexa”: “Com fer-ho per transcendir els cicles de violència quan encara estan presents? I ell mateix respon: cal imaginar respostes i iniciatives que, arrelades en els reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer allò que encara no existeix. En relació a la construcció de la pau,  és la capacitat d’imaginar i generar respostes i iniciatives constructives que, arrelades en els reptes quotidians dels escenaris violents, transcendeixin i finalment trenquin les cadenes d’aquests patrons i cicles destructius. També reflexiona Lederach, en harmonia amb la tradició noviolenta, que cal tenir la capacitat d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials.  No pensem pas que aquest són pensaments bonics. Estudis acadèmics recents mostren l’eficàcia de la resistència no armada. Dues politòlogues nord-americanes han dedicat una base de dades (323 campanyes estudiades entre 1900 i 2006) i un llibre a presentar la lògica estratègica de la lluita noviolenta i les raons de la seva eficàcia. Els resultats globals són indiscutibles: les campanyes noviolentes han proliferat durant el temps d’estudi i s’ha incrementat la seva taxa d’èxit, mentre que ha minvat progressivament les de les insurreccions violentes.

Un tercer aspecte que voldria fer notar és la creixent convicció en el poder de la gent. Ja fa molt de temps, eren els anys 80, Sean Mc Bride, cofundador d’Amnistia Internacional i Premi Nobel de la Pau, afirmava que “el poder amb més capacitat de provocar canvis substancials” és el poder de l’opinió pública. Concretament recordo haver-li sentit respondre a la pregunta, “i jo què hi puc fer?” d’un assistent a la seva conferència sobre la boja carrera d’armaments (1981) en plena guerra freda: “Vostè forma part del poder més formidable que existeix. Vostè forma part de l’opinió pública” Avui aquesta opinió compta amb els mitjans tecnològics per fer-se sentir ( veure p.e. la pàgina Israel love Iran  http://www.israelovesiran.com/ ). Ja no és cert allò que es podia dir abans: “la llibertat de premsa comença a partir dels milions necessaris per tenir un mitjà de comunicació” Avui aquest mitjà el portem tots a la butxaca i al tenim al damunt de l’escriptori.  D’això avui en diem empoderament. Aquest poder de la gent que se sent implicada és una esperança. Federico Mayor, l’ex-director general de la Unesco, que desenvolupa una intensa activitat al servei de la cultura de pau adverteix avui contra el “delicte de silenci”.  Perdrem si callem.

Resumeixo: el progressiu empoderament dels ciutadans i l’adopció d’estratègies noviolentes per a la consecució d’objectius sociopolítics anuncien una època de canvis profunds i deixen entreveure un camí progressiu d’eradicació de la violència sociopolítica.

UAB/ Alfons Banda (ICIP)/ 280312