Archive for the Conflictes Category

És ja la revolta que esperem?

Posted in Conflictes, Democracia, Noviolència on maig 23, 2011 by Alfons Banda

No podem saber si estem a l’inici d’una històrica revolta ciutadana. Pronosticar és fàcil; tan com equivocar-se. Hauríem de tenir present però, que cap dels grans daltabaixos  impulsats directament pels ciutadans ha estat mai predit. La informació, tractada lògicament, condueix a pronòstics raonables. Els experts poden arribar fins aquí. Però quan la ciutadania pren la paraula, i emprèn l’acció, ho fa també per raons de les que Pascal deia que “el cor té i la raó no coneix”.

Quant fa poques setmanes seguíem els fets que s’estaven produint a El Caire, poc pensàvem que les nostres places s’omplirien també de plantats amb exigències de canvis profunds. No ens va estranyar gens que la revolta pacífica de Tunis s’estengués a altres escenaris, comparables d’alguna manera.  Però no esperàvem una esquitxada cap el nord. Però aquí estem. Amb tota la classe dirigent amb les sabates xopes com aquell que s’ha acostat massa a veure l’espectacle de les onades. Interpretàvem que les revoltes dels països del sud eren un plebiscit espontani i popular contra els seus governants  i una exigència de canvis profunds, entre els quals una obertura democratitzadora.  Res a veure amb nosaltres? En plena crisi, i no oblidem que el quaranta per cent d’atur entre els nostres joves li donen un grau de dramatisme que no té en altres societats europees, forçosament algú havia de pensar que nosaltres també tenim la nostra dictadura, la dels mercats financers, la de l’economia embogida, la dels gestors vanitosos i cofois,  i tenim també la nostra pròpia indignació. Una indignació que es cova des de fa molt de temps.

No sé si això és una revolució però estic segur que és un moviment que reorientarà algunes coses. No sé què passarà però el que ja s’ha fet no passarà sinó que s’acumularà.

Els analistes troben dificultats d’interpretació però a les petites enquestes dels mitjans de comunicació gairebé tothom diu entendre les raons dels manifestants.  Aquesta  gent aplaudeix les raons dels revoltats i també el caràcter exquisidament noviolent de les concentracions que esdevé un factor d’atracció.  No sabem què passarà però sabem el que està passant. Els canvis històrics mai s’esdevenen a causa d’un fet episòdic sinó que són la conseqüència d’un procés. No sé si és una revolta, però intueixo que és un procés. Ho celebraria.

Publicat a El Punt  l’1/VI/2011

La trampa

Posted in Conflictes, Noviolència on abril 4, 2011 by Alfons Banda

L’acció militar de l’OTAN, amb vist i plau del Consell de Seguretat,  a Líbia. , és legal. La pregunta és si és legítima. La qüestió emplaça  l’opinió pública occidental front d’un fals dilema que es repeteix una i altra vegada referida a determinades zones geogràfiques ( Golf Pèrsic, Iraq, Afganistan, Líbia.,…), mentre que no es  plantegen mai referides a altres zones ( Grans Llacs, Congo,…) on els morts civils per violència es compten per milions, on els infants són forçats a fer la guerra, on les malalties i la desnutrició devasten poblacions i els drets humans són una fantasia. De fet les  potències occidentals mostren un enorme interès per unes determinades zones mentre abandonen l’Àfrica negra, després d’haver-la colonitzat i maldescolonitzat, en mans d’un conglomerat caòtic de dictadors, senyors de la guerra, traficants d’armes, de diamants, mercenaris i altres espècies indesitjables de corruptes i de corruptors. La Xina és l’únic estat que aposta fort per l’Àfrica, aparentment sense fer política, servint-se de la quincalleria plàstica com a cavall de Troia d’objectius més ambiciosos.  Xina té necessitat d’enormes mercats exteriors i aquest, a més a més, està instal·lat  damunt d’un tresor mineral.

En aquest context els ciutadans i les entitats que mantenim postures inequívocament noviolentes podem caure fàcilment en una trampa. Se’ns demana que aprovem, en aquest cas, l’ús de la força. Atenció! Sempre es tracta “d’aquest cas”, però resulta que no es pot oblidar que, abans, hi ha hagut tots els altres casos que és el mateix que dir tots els altres fracassos. Fa exactament un segle els italians varen inventar el bombardeig aeri llençant, amb la ma, petites bombes sobre concentracions d’enemics a la guerra de Líbia. Ara fem exactament el mateix. L’únic canvi és que  les petites bombes de ma han estat substituïdes per míssils a 600.000 euros la unitat. La trampa rau en que  si consentim, “en aquest cas”, en l’ús de la força militar se’ns titllarà d’incoherents, “molta teoria però quan arriba l’hora de la veritat…” i el nostre consentiment, donat per humanitarisme,  es convertirà en argument ideològic a favor dels exèrcits, de les armes i de tota la degradació humana que comporten els uns i les altres. Si condemnem la intervenció serem acusats de talibans de la noviolència, un bon oximoron!, que anteposem les nostres idees als drets, a la vida i a la llibertat, de milers o milions de persones.. Si renunciem a pronunciar-nos confirmarem  l’acusació d’irrellevància “moltes paraules però cap opinió”. Com ens hem de posicionar?

Vull recordar que la noviolència no és una finalitat en si mateixa, la finalitat és esdevenir plenament humans. La noviolència és una característica essencial de la societat plenament humana que volem. Que no és la que tenim. Declarar-se partidari de la noviolència  vol dir estar per una societat humana que s’ha prohibit l’ús de la violència fins i tot amb finalitats humanitàries. Vol dir ser radical amb l’afirmació que els mitjans emprats contenen i prefiguren els fins. I vol dir també situar-se ben lluny de la passivitat i la connivència.

Acceptaríem, per exemple, fent servir la lògica del mal menor, l’assassinat d’unes poques persones  infectades per tal d’evitar una  epidèmia? Acàs no defensem la prohibició de la tortura tot i ser innegable que en determinats casos pot comportar una confessió útil per estalviar vides? Pensar en assassins i torturadors al servei d’una societat humana més justa i fraternal és un pensament absurd que repugna. Què ens fa pensar, en canvi, que unes armes, al darrera de les quals cal que hi hagi persones disposades a l’homicidi, sí que poden ser posades al servei de la humanitat? Ja sé que estic proposant mirar més enllà d’on som, però mentre no hi arribem, cal que tinguem clar que la primera tria que se’ns  ofereix, de fet l’única tria possible, no és la dels objectius finals sinó la dels mitjans que fem servir. Triem uns mitjans i les seves conseqüències.

No podem legitimar l’episodi final d’una seqüència, vista ja moltes vegades, de la qual en rebutgem i condemnem tots els episodis previs que inclouen: venda d’armes, relacions hipòcrites i aliances vergonyoses.  Avui mateix,  abans de penjar aquestes ratlles al bloc, arriba la informació: “…recientes contactos en las dos últimas semanas entre el equipo de Carme Chacón y el Ejército del Reino saudí vuelven a allanar el camino a la operación (…)que, de cerrarse, podría suponer la venta de hasta 250 carros de combate por 3.000 millones de euros”. (1) Algú està en condicions d’assegurar que algun dia no se’ns dirà d’intervenir a l’Aràbia Saudí per destruir els tancs amb els que s’està massacrant a la població? Se’ns demana ara el nostre parer?  Tan fàcil com seria aturar l’operació, és a dir destruir simbòlicament, però  efectivament, els tancs, abans que puguin esdevenir un problema de vida o mort per a milers de persones!

Des de l’opció noviolenta denuncio com un greu error i com un  delicte contra la humanitat  la venda d’armes a règims no democràtics en tant que causa coadjuvant a l’aparició de nous conflictes que faran necessàries , al parer d’alguns, noves intervencions a sang i foc. Denuncio també que no hi hagi cap voluntat d’anar substituint les forces armades estatals per unes mínimes forces internacionals sota comandament de l’ONU, denuncio que no s’avanci ràpidament cap a una llei internacional, extraordinàriament restrictiva, que reguli i pràcticament elimini el comerç d’armes, denuncio la investigació militar com una forma perversa d’exercir la intel·ligència i denuncio que unes societats que es volen civilitzades i creatives no es proposin idear formes noviolentes d’intervenció.

http://ecodiario.eleconomista.es/internacional/noticias/2941340/03/11/Defensa-desbloquea-la-venta-de-tanques-a-Arabia-Saudi-por-3000-millones.html

També són jueus

Posted in Conflictes, Noviolència on març 15, 2011 by Alfons Banda

És prou coneguda la importància del suport de l’opinió pública nordamericana a la causa d’Israel. Dic la causa, no la política. Israel no actua al dictat de la Casa Blanca, però els desacords, sovint profunds, no alteren la intocable opció  per la causa d’Israel. En el fons i ha un fet estrany: Israel no és considerat un estat com els altres. Se’l té per un estat peculiar en fase permanent de supervivència  per al qual les lleis internacionals no tenen plena validesa. Fill d’una resolució de les Nacions Unides és, entre tots, l’estat que més frontalment n’incompleix les resolucions. És un estatut vergonyós però Israel hi compta, inconscient de com aquest suport acrític que tan desitja li va rossegant l’ànima. La violència també té efectes deleteris sobre qui l’exerceix. La principal amenaça per a Israel no ve dels seus enemics sinó de les seves obsessions i la de voler eliminar  totes les amenaces en crea de noves.

Per això és molt bona notícia, sobretot per a Israel, que el moviment jueu J Street hagi mostrat bona salut en la celebració de la seva segona conferència anual a Washington. J Street ( jstreet.org) vol ser “la llar política dels americans pro-Israel i pro-pau” i dóna veu a ciutadans americans, no exclusivament jueus, que donen suport a Israel com a pàtria jueva i també al dret dels palestins a un estat sobirà. “Dos estats veïns vivint en pau i seguretat”. Els objectius s’amplien fins a redefinir tota la política americana i israeliana per l’Orient Mitjà. L’enfoc, diuen, cal que sigui multilateral i els mitjans, el diàleg i la diplomàcia.

Gershon Baskin, jueu, copresident  amb Hanna Siniora, palestí, de l’IPCRI,  entitat que treballa, des de Jerusalem, per la pau, va assistir al congrés de J Street. Impressionat, diu en una crònica esplèndida publicada al Jerusalem Post ( www.jpost.com): “Em pregunto a mi mateix, per què no són aquí tots els jueus? Per què no  subscriuen tots els israelians els principis de J Street? Per què no podem reunir 2.000 israelians en un seminari intensiu de tres dies centrat en la justícia, la democràcia, la pau i la seguretat? Tenim molt a aprendre de J Street”.

Publicat a El Punt el 29/III/2011

Projecte amenaçat

Posted in Conflictes, Noviolència on febrer 14, 2011 by Alfons Banda

La commemoració, el 30 de gener, de l’aniversari de la mort de Gandhi va guanyant força. D’any amb any creix el nombre d’actes i també el nombre d’escoles que celebren el dia escolar de la noviolència i la pau, el DENIP, lloable iniciativa  llançada el 1964 per Llorenç Vidal, poeta i pedagog mallorquí.  La recent publicació, per part de l’ICIP, de diversos llibres centrats en la noviolència, i alguns també en Gandhi, reforça la sensació que las idees i els mètodes de la noviolència volen un espai en la nostra cultura. És una bona notícia. En tindrem necessitat.

La situació global anuncia probables revoltes socials. Parlo d’aquí. Tot i que no  sembla predictible  que una societat més aviat  frívola i sotmesa arribi a mantenir una posició ferma, tot i que sovint tinguem un aire més de  ramat que no pas de comunitat en marxa, tot i que els perversos mecanismes d’afebliment del pensament i de la consciència tinguin una potència temible, tot i això registrem prou experiències de revoltes  imprevistes.

La vocació absolutista del poder econòmic amenaça de dissoldre el noble somni europeu de la segona meitat del segle XX: drets humans, estat del benestar i pau. No crec que l’opinió pública europea toleri l’aniquilació del projecte que l’ha definit en les darreres dècades. Si la pràctica estandarditzada de la democràcia no pot aturar la dinàmica deshumanitzadora, hi haurà rebel·lió. I per al bé de tots i per a l’eficàcia de la mateixa caldrà que sigui noviolenta.  Com, si no és desobeint i negant-nos a cooperar, podem trencar la xarxa que ofega aquí i que un xic més enllà mata?

Els mitjans per generar el canvi seran determinants. Perquè els fins són fills del mitjans. Gandhi, i molts altres, ens expliquen que l’opció determinant es produeix en la tria dels mitjans: la naturalesa d’aquests determinarà la dels fins. Podem decidir plantar un arbre o un altre, però no els fruits que produirà. Si volem un món més just, més fraternal, més pacífic, sense violència i en el que el valor suprem sigui la persona, hem de lluitar amb uns mitjans que ja continguin, en germen, tots aquest valors. “No hi ha camí cap a la pau, la pau és el camí”, podria haver-ho dit Gandhi però ho va dir A.J. Muste (1885 – 1967).

Publicat a El Punt el 22/02/2011

Amb John Paul Lederach

Posted in Conflictes, cultura de pau on gener 3, 2011 by Alfons Banda

JA, JP Lederach i AB

El més important d’aquest post és la foto, però si voleu llegir un text…Va ser una sort poder passar uns dies de desembre en la companyia del John P. Lederach. Entre les coses agradables que la visita va propiciar en vull destacar aquesta esplèndida fotografia que va fer la Roser Cardona, membre de l’equip professional de la Fundació per la Pau. El John, al mig, està a punt de començar la seva xerrada sobre transformació de conflictes, concepte que aprofundeix i amplia els conceptes ja clàssics de prevenció i de resolució de conflictes. La sala, gràcies Comunicació Blanquerna!, amb un aforament de dues-centes persones és plena a vessar ( no és fàcil reunir aquest nombre de persones en una conferència ). El Jordi Armadans acaba de presentar la guia(1) de recursos per la pau i jo em disposo a fer la introducció del conferenciant; tasca fàcil i agraïda. Constructor de pau, acadèmic de gran nivell amb  presència constant sobre el terreny. Llibres i publicacions presents en els currículums internacionals. I tot fonamentat en un compromís i una coherència personals arrelats en una profunda espiritualitat il·luminadora. D’entre els seus llibres m’agraden especialment el que exposa un concepte tan sorprenent com és la imaginació moral (2), i també, està clar!, el llibre (3) sobre la noviolència a l’estat espanyol que va escriure quan vivia a Barcelona. Entén el català i parla bé el castellà, amb un ostensible accent centreamericà. De les converses d’aquests dies se’n derivarà probablement la reedició (ICIP?) del llibre citat sobre el pacifisme a l’estat espanyol així com la donació per part del John Paul de les cintes que recullen les entrevistes ( Gonzalo Arias, Pepe Beúnza, Lluís M. Xirinachs,…) en les que es basa l’obra. Però tornem a la foto i fixeu-vos com n’és d’ordenada. Evidentment el professor Lederach ocupa el centre i està perfectament enfocat mentre contempla la guia que el Jordi Armadans acaba de presentar ( encara té el micro obert). Crec que la lectura de la foto és clara: el John n’és el protagonista principal i el Jordi el segon. Un ocupa el centre, l’altre té la paraula. El tercer personatge,mut i allunyat, comença a estar desenfocat. La foto recull també un rigorós ordre d’edat, de pes (físic) i de convencionalisme en el vestir. Però el que més em captiva de la imatge és el dinamisme que suggereix: d’aquí a uns anys el tercer personatge haurà desaparegut o no estarà per fotos, el J.P. Lederach, en aquell moment professor emèrit, ocuparà el lloc lliure mentre que el Jordi ocuparà una posició principal. Això és fàcil de preveure, però…qui ocuparà el lloc que el Jordi haurà deixat?

(1)                           http://www.fundacioperlapau.org/publicacions/guia.pdf

(2) La imaginación moral. El arte y el alma de la construcción de la paz. 2007, Bakeaz. Colección Red Guernika

(3) Els anomenats pacifistes.La noviolència a l’estat espanyol. Ed. La Magrana. Barcelona 1983

El deliri d’Israel

Posted in Conflictes on juny 14, 2010 by Alfons Banda

Novament hem estat colpits per la violència d’Israel. Però el desvergonyit ús de la força que Israel exhibeix respon a una lògica profunda. Lamentablement, el defecte no és a la teulada, és als fonaments. Les cultures es basen en unes quantes opcions indiscutides que esdevenen criteris de decisió. I Israel ha optat per fer de la força l’element essencial de la seva seguretat. No és estrany que, feta l’opció, Israel violi lleis i vides en nom de la seva seguretat.

La seguretat és una aspiració universal, i tothom hi té dret. Però no és possible viure sense acceptar riscos. L’afany obsessiu per eliminar-los acaba creant-ne de nous. Aquí és on rau una part del problema. L’obsessió condueix a un cercle viciós. Israel ha de comprendre que el seu deliri és el seu pitjor enemic. Un deliri que condueix a l’aïllament, que degrada moralment la seva joventut en convertir-la en el braç executor de tanta mort i barbàrie, que impedeix la consolidació d’una societat civil israeliana. Un deliri que erosiona, priva de dignitat i fa finalment inviable la societat. Israel hauria d’entendre que els occidentals que critiquem frontalment la seva brutalitat som els mateixos que ens hem commogut mil vegades a propòsit de l’holocaust. Precisament perquè sabem què li van fer, al poble jueu, milions de demòcrates ens vam proposar que mai més passés quelcom de remotament semblant a ningú, enlloc. No acceptem el setge de Gaza, perquè s’assembla massa a situacions terribles que va patir Israel el segle passat. Israel hauria d’entendre que els seus veritables amics, els que volem veure Israel col·laborant amb les altres nacions, estan entre els seus crítics. I hauria d’entendre definitivament que els aliats que li permeten humiliar l’ONU, de la qual Israel és fill, que lamenten fets criminals sense condemnar-los, que li permeten l’enorme error de posseir armament nuclear, el deixaran caure com un drap brut el dia i el moment que els convingui. «Aquesta operació insensata demostra, més que res, fins on arriba el declivi d’Israel.» són paraules de l’escriptor israelià David Grossman en un article d’aquests dies, que acaba dient: «La nostra vergonya […] serà més difícil de suportar.» Canviar no és fàcil, però el món necessita d’Israel algun primer gran gest, i en podria fer molts, que marqui l’inici de la seva regeneració.

Publicat a El Punt   
14-06-2010

Immigració i conflictes

Posted in Conflictes on abril 2, 2010 by Alfons Banda

Fa prop de deu anys el butlletí de la Fundació per la Pau expressava la necessitat de treballar en la prevenció de conflictes que es podien plantejar com a conseqüència de l’arribada, a Catalunya, d’un nombre important d’immigrants: «Sabem que en els propers anys arribaran a Catalunya alguns centenars de milers d’immigrants, sabem d’on vénen i com són. Sabem tot el que passarà si no fem accions importants en molt diversos àmbits […]. Sabem, per exemple, que si els abandonem a les lleis del mercat, on valen poca cosa, formaran guetos, es marginalitzaran, seran explotats, etcètera. Sabem que en aquests guetos apareixeran societats d’ajuda que evolucionaran cap a organitzacions mafioses que contactaran ràpidament amb les màfies locals i internacionals. Sabem que els ciutadans autòctons refusaran tot això. Sabem que hi haurà qui capitalitzarà políticament aquest disgust. […]. Seria ben trist que sabent tot el que sabem no sabéssim fer res.» I també que: «Canviar el curs de les coses requereix voluntat i intel·ligència, esforços i recursos. Em costaria de creure que un poble assenyat […] s’estimés més afrontar enormes despeses en repressió que rendibles inversions en acolliment i integració.»

S’han fet moltes coses i moltes de ben fetes. Recentment, però, hem vist símptomes de conflicte. Posem-hi atenció. Analitzem-ho amb seny mentre hi seguim treballant. Sabem que la majoria d’immigrants han vingut per quedar-se. Ells, i sobretot els seus fills, seran un dia ciutadans amb tots els drets. Fem atenció a aquesta segona generació. La primera ha vingut, com va passar en anteriors onades migratòries, per treballar, per assegurar la vida dels seus fills, encara que això demani cremar la seva. La segona generació exigirà la plena ciutadania. I en aquell moment es revelarà la importància de l’educació rebuda. No vull dir només que han de tenir dret a l’educació, d’aquest ja en gaudeixen, sinó que tenen dret a una educació reeixida que efectivament els permeti esdevenir ciutadans de ple dret. A l’hora d’invertir en infraestructures solem argumentar que el més car sol ser no gastar prou. Un principi que no s’aplica mai a l’educació. Seria d’alta utilitat un estudi que comparés el cost d’una educació suficientment reeixida, per als que vénen de fora i per als que són d’aquí, amb la despesa que genera (policia, justícia, sanitat, presons, assistència social…) una educació amb pressupostos raquítics.

Publicat a
El Punt 01-04-2010

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 139 other followers

%d bloggers like this: