El segle XX va ser assenyalat com el de les grans matances. Genocidis, exterminis planificats, repressions massives, atacs aeris a la població civil, armamentisme, terrorisme i guerres de tota mena fan del segle XX un catàleg dels horrors. I els exèrcits en surten amb un full de serveis amarat de monstruosa inhumanitat. També és, però, el segle que proclama la vigència universal d’uns drets humans inherents i inalienables i en el que es fan avenços, en extensió i profunditat, en la seva implantació. Si la violència del segle XX és un llegat feixuc que invita al pessimisme, les tendències emergents entre la ciutadania activa són motiu d’esperança. Creix entre la ciutadania el rebuig actiu de la guerra i també el convenciment que pot arribar a ser eradicada. La dialèctica està plantejada. David contra Goliath? Sí, però ja sabeu el final de la història.
La pretesa justificació dels exèrcits és el desig de seguretat dels ciutadans. Però les amenaces reals d’avui no es poden combatre mitjançant la força. L’exèrcit, mantingut per inèrcies del passat, esdevé progressivament inútil. Les amenaces són variades: fam, catàstrofes naturals, escalfament del planeta, desastres ecològics, virus i malalties de diferent mena, terrorisme, hipoteques de pega, vaques boges o financers embogits. Amenaces contra les que l’exèrcit és absolutament inútil. També hi ha amenaces internes per a la cohesió social i per a l’estat del benestar: índex d’atur insuportablement alt, fracàs escolar que duplica la mitjana europea, distribució injusta de la renda amb un elevat índex de pobresa, inaccessibilitat de la vivenda. Amenaces contra les que l’exèrcit és absolutament inútil. És més, si proveu de relacionar l’exèrcit amb cada una d’aquestes amenaces, trobareu que no solament no és la solució sinó que agreuja el problema. Si més no, consumint recursos que haurien de tenir altres finalitats. En el millor dels casos l’exèrcit és una institució inútil i molt cara. En el pitjor és la barbàrie.
Tot i que l’extensió i consolidació de la democràcia fa més difícil que l’exèrcit es giri contra el seu poble, segueix existint la possibilitat que dirigents irresponsables el posin al servei dels seus deliris. Parlo de l’Iraq, per exemple. Tot plegat porta a pensar que la progressiva desaparició dels exèrcits estatals hauria de ser una exigència cívica enèrgica i creixent, indicativa de salut democràtica.
Publicat a El Punt 22-09-2010
