Fa molt de temps…a final del segle passat, 1999, em varen demanar que opinés sobre el dret del poble català a l’autodeterminació. Vaig respondre amb un modest escrit en el que, entre altres coses, deia:
L’autodeterminació és un procés de gran envergadura, el dret al qual cal reivindicar, que només es pot posar en marxa amb una enorme energia social fruit de la voluntat coincident i majoritària dels ciutadans; no crec que sigui encertat posar en marxa aquesta enorme energia i aquest complex mecanisme per fer una societat com totes les altres. Vull dir, per exemple, que una Catalunya independent amb un exèrcit català, per exemple, no m’interessa gens ni mica.
Deu anys més tard, després de la sentència del Constitucional, vaig escriure:
El tossut qüestionament, i la previsible negació, de la voluntat del poble de Catalunya expressada en referèndum i proclamada pel Parlament de Catalunya, crea una situació política nova. Si la voluntat del poble, oficialitzada per les vies legals previstes, pot ser ignorada, ja no se sap de què parlem quan parlem de democràcia. Els fets posen punt i final a l’intent de Catalunya d’aconseguir un estatus satisfactori dins de l’ordenació de l’estat espanyol. No hi donem més voltes, la via estatutària està esgotada
Ho hem intentat, en un esforç mantingut durant tota una generació, però se’ns ha dit que no. El nacionalisme no-soberanista ha actuat, com a norma, amb noblesa i lleialtat. Però els seus intents d’aconseguir que Catalunya pogués sentir-se degudament reconeguda han fracassat. Cal tenir-ho en compte a l’hora de tornar a començar. Perquè ara toca tornar a començar. Esgotada la via estatutària i vista la impossibilitat de construir un horitzó federalista, Catalunya té dos opcions: conformar-se amb l’estatus que li vulguin concedir des de les instàncies estatals o tornar a començar. Tornar a començar a partir, fonamentalment, de la llengua, de la història, i de la voluntat de ser. Espanya no és el nostre lloc si tal com som no ens hi volen.
Hi ha qui diu que cal un gest, un gran gest rebel que transmeti la voluntat i la determinació de Catalunya. Quin gest? Crec possible l’activació de la nostra societat civil per aconseguir la mobilització ciutadana.
La mobilització, que creia possible, es produí al juny de 2010. A propòsit d’aquella gran manifestació de dignitat:
La manifestació del “nosaltres decidim” va ser una fortíssima sotragada social protagonitzada pel poble català que manifestava més que el seu malestar la seva ambició. Mantinc des de fa temps que als terratrèmols socials els segueixen, talment com una rèplica, moviments profunds en el terreny polític. Crec, per tant, que hem d’esperar importants conseqüències polítiques. El 10-J, posant fi a una etapa i iniciant-ne una altre, és una fita d’ un procés històric. Les relacions amb l’estat espanyol, més en profunditat que en el dia a dia, han quedat molt avariades i , no sabem amb quina extensió, s’ha propagat la doble convicció que tenim un mal company de viatge i alhora, que deixar-lo és realment possible. Cap a la independència? Potser, però més clarament encara vaig llegir a la manifestació el rebuig unànime a tot allò que impedeixi a aquest poble evolucionar lliurement cap on la seva consciència cívica li aconselli.
Dos anys més tard, el 10 de setembre passat:
Avui estic esperant demà, amb consciència de data històrica. Les meves raons comencen per la dignitat. Com ser lliure si no s’és digne? Segueixen impulsades per la visió de la possibilitat d’una societat més justa (igualitària) , fraternal(solidària) , i noviolenta( cooperativa) a la que vull acostar-me. Portaré l’estelada,sí, però pensant en una Catalunya lliure, justa, fraternal, noviolenta impulsora de la cooperació i el decreixement.
I acabo amb unes paraules de Sánchez Piñol amb les que acaba un excel·lent article “Estimats enemics” publicat a l’Ara alguns dies després de la marxa per la independència:
“S’apropen temps decisius i l’odi es combat amb amor o, en el seu defecte, amb humor, i creguin-me: aquesta guerra només la guanyarem amb la pau”
