Una i altra vegada, davant de problemes semblants i molt greus, que comporten violències extremes exercides directament contra milers de persones, i patiments terribles per a milions de civils, es repeteixen actuacions de la comunitat internacional que porten a resultats inacceptables. Parlo de guerres i també de crisis de molt diferents menes. Cal que ens sorprenguem. No podem empassar-nos-ho com una fatalitat. I no hauríem de defugir preguntar-nos quins són els motius que ens encallen en una praxi tan escandalosament obtusa i inhumana. N’hi deu haver molts, de motius, i no puc pas pretendre saber-los tots però si que en veig algun d’ especialment important.
M’alarma, des de fa molt temps, el debilitament, la substitució, potser la demolició?, d’un imaginari col·lectiu que inclou la possibilitat de la construcció, continua i harmònica, d’una societat veritablement humana, justa i fraternal mitjançant el diàleg i la cooperació. M’alarma alhora el desenvolupament d’un imaginari que incorpora, acríticament, una antropologia centrada en la construcció d’una personalitat que es vol cultivada i sensible però marcadament individualista, que considera el bé general com una conseqüència del bé particular. Si no som capaços de construir un imaginari social, de construcció obligadament comunitària, que il·lumini la nostra praxi políticosocial, les inèrcies ens poden conduir a desastres inimaginables. Pensem per exemple en l’abandonament suïcida que estem fent de l’estat del benestar, en la deriva perversa d’una idea d’Europa que reconeixia en els drets i obligacions ciutadanes la base d’una societat progressivament humana o en la incapacitat per imaginar un món del que la fam, la misèria, la guerra i la violència sociopolítica en són progressivament i urgentment eradicades. M’alarma conèixer pensaments prospectius que contemplen hipòtesis com ara que als EEUU es poden crear tres zones superdesenvolupades intensament interconnectades ( Costa Est, Califòrnia i Chicago) mentre que la resta del territori és una immensa zona pobre on s’acumulen problemes i m’alarmen obres de ciència ficció en la que es proposa un planeta Terra habitat per miserables mentre les elits s’han desplaçat a un món artificial extraterrestre. No podem oblidar el poder d’autorealització que tenen els imaginaris col·lectius. En definitiva el món que tenim és també en part producte d’imaginaris anteriors, parlem de tècnica o de sociopolítica.
No sóc gens receptiu cap a les teories conspiratives, no crec en un poder secret concretat en uns pocs que tenen tots els fils a la ma. Si em sembla evident, en canvi, l’existència d’una gran “conxorxa de necis” en la que molts, la majoria, hi participem amb inconsciència més o menys culpable. Hem desenvolupat una temible capacitat per relativitzar i ironitzar divertidament, amb crítiques irresponsables, sobre la confiança en els altres, la suposició de bondat i el valor del compromís o la capacitat de transformació mentre complementàriament acceptem models antisocials i contradiccions que cal qualificar d’inassumibles.
Fa cinc segles Thomas More publicava la seva Utopia , en sintonia amb altres pensadors de l’època. No es tractava pas de l’obra d’un somiatruites aïllat sinó la d’un intel·lectual brillant, expert en temes mercantils, polític d’altes responsabilitats, que va pagar amb la vida el seu insubornable compromís amb la seva consciència. El coneixement pràctic de la realitat i el compromís actiu amb la seva transformació inspiraren la seva Utopia, una fita imaginada i imaginària que orienta eficaçment l’acció; avui potser hi ha qui en diria una inconsistent manifestació de “bonisme” ( i li pagaríem la tertúlia). En els nostres dies un professor nordamericà reconegut internacionalment com una autoritat en el terreny de la transformació de conflictes, John Paul Lederach, que dedica la meitat del seu temps a la mediació de conflictes sobre el terreny i l’altra meitat a la conceptualització i docència universitària, ens diu que “la possibilitat de superar la violència es forja a través de la capacitat de generar, mobilitzar i construir la imaginació moral. Una capacitat que inclou la d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i l’esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials”. I en connexió amb Thomas More diu que cal “ imaginar respostes i iniciatives que, arrelades als reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer el que encara no existeix” (La imaginación moral. El arte i el alma de la construcción de la paz. John Paul Lederach. Bakeaz.) La realitat és imprescindible sí, però només com a punt de partida.
Like this:
M'agrada S'està carregant...
