L'ombra de la Pau

Dit sense cap estridència però amb il·limitada preocupació: estem en un pendent que ens pot  conduir a la pèrdua de la democràcia. La crisi, que va molt més enllà del que assenyalen els índexs a l’ús, cal entendre-la en profunditat i preveure’n els perills que comporta. Els evidents i els que, essent reals, encara no ho són.

             Penso que una amplíssima majoria dels nostres polítics, càrrecs públics i alts funcionaris són honrats. Però no hi confio perquè  dins d’aquesta majoria hi ha una majoria que si no són tontos ho semblen. Queda doncs, entre els honrats, una minoria que ni són ni semblen tontos. Aquest darrer grup és el que interessa: honrats, que no són, ni semblen, incapaços. No els tinc comptats. Però hem de comptar amb ells per  regenerar la democràcia. Els demano que es busquin, tots tenen bones agendes, que es trobin i que junts cerquin, per damunt de les tanques del propi veïnat i per sobre de les muralles de la correcció política, camins per aprofundir una democràcia que se’ns escapa. I amb ella el projecte d’un estat del benestar guiat per la utopia de la justícia, la llibertat i la pau. Un aprofundiment que  reclama la regeneració d’un sistema de partits que ara i aquí no funciona bé.

Penso que els moviments ciutadans venen a l’ajut  marcant el camí molt clarament. La ciutadania demana transparència, amb un refús frontal de l’opacitat de gestió que ha caracteritzat l’aliança entre la política i les finances. La ciutadania reclama que la política deixi de ser un capítol del manual d’economia lliberal. La ciutadania accepta, per ara, la democràcia de representació però no tindrà una paciència infinita ni amb les persones ni amb les institucions. La ciutadania vol i necessita que la política sigui el camí que ens permeti avançar cap a un món millor habitat per persones millors.

Penso que no ens queda massa temps.

Acomiadant l’any passat vaig escriure (butlletí 101 de la Fundació per la Pau www.fundacioperlapau.org ): “Sí, es perceben senyals que indiquen l’inici d’un procés contra la darrera (vull dir la més moderna)  dictadura. Una dictadura sense rostre, anònima, difícil de comprendre i de combatre. Una dictadura que, com totes, s’alimenta de silenci i de covardia i que, com totes, acabarà caient.” I vull començar l’any amb les mateixes paraules. L’artifici del canvi d’any, una pensada genial des d’una perspectiva històrico-organitzativa, inspirada en els cicles estacionals però buida d’altres significats, no ens ha de fer perdre  el fil de la continuïtat. Els canvis sociopolítics són conseqüència de processos i no pas d’esdeveniments episòdics. Res no és possible sense una tenaç persistència.

La situació la coneixem prou bé. I es pot descriure, i explicar, des de diferents perspectives complementàries. Em va semblar molt interessant la que  vaig escoltar d’un jove professional de la família amb qui vaig compartir taula per Sant Esteve. Molt breument: el diner era un instrument de mesura de valor econòmic i servia, a la base del sistema productiu, per adquirir el béns i llogar les competències necessàries per produir o per comerciar, tot cercant un benefici. Ara, però, el diner pot fer diners directament, sense necessitat de produir o de comerciar. En la mesura que aquesta nova funció del diner es fa predominant passem a ser dominats pel sistema financer.

És, ho estem veient, un domini real i ferri, realment una dictadura, que canvia constitucions, imposa governs i dicta lleis al marge de qualsevol legitimació parlamentària. Una dictadura anònima i sense  rostre que atura abruptament el desenvolupament democràtic de la societats humanes. Fa més de dos segles que en les societats occidentals fa camí, amb anades i vingudes, la voluntat de fer realitat l’afirmació que el poder radica en el poble. Potser pensàvem que ho teníem guanyat, però encara no. La democràcia està greument amenaçada. Ara mateix el poder està molt lluny del poble. Rau en els mercats i quan diem els mercats estem parlant d’un sistema lògic no-humà, supraindividual  i supraestatal, que pren mecàniques decisions  amb total exclusió dels paràmetres i condicions que no s’ajustin a una rigorosa quantificació i que cerca, exclusivament, el major rendiment financer.

Aquest sistema és qui dicta les seves ordres al món polític, que les transmet fidelment a la ciutadania. No es tracta doncs, en aquest cas, de fer caure  un dictador o treure-li el poder a una  classe dirigent, es tracta d’enderrocar un sistema de vida al qual ens hem deixat arrossegar, majoritàriament i irreflexiva. Un sistema que gairebé tots, en el món occidental, en major o menor mesura, hem contribuït a construir. I això vol dir que aquesta vegada  es tracta d’una dictadura participada, seria un sarcasme dir-li participativa, feta d’inconsciència, d’individualisme i d’egoisme gairebé universals.

Amb això no vull pas, de cap manera!, excusar  tres categories de responsables majors: els líders polítics que haurien d’imposar-se el deure de tenir i comunicar honestament una visió prospectiva, preventiva, sòlida i raonada, tot i que això  signifiqués l’acceptació d’un fracàs personal o de partit. No s’ha fet. I els partits no emeten senyals positius en aquest sentit. Estan acabats irrecuperablement? És raonable confiar-hi? Amb quina autoritat demanaran als ciutadans els sacrificis que indubtablement caldran?   Els experts en economia, si és que n’hi ha. El valor de les institucions que formen als professionals del sector hauria de ser passat per un cedaç molt fi. No són els rankings endogàmics els que donen el valor a una institució, ni les xifres que cobren els seus exalumnes el que crea confiança, sinó el servei que el conjunt de la societat rep de la seva gestió. Per quins motius hi hem de confiar? No havent previst l’arribada de la dictadura financera, inconscients de com es posava en perill l’estat del benestar i la democràcia mateixa, han decepcionat a la societat que havien de servir. Finalment hi ha els aprofitats. No parlo de corrupció, que això ja ho preveu la llei. Parlo de tots aquells que en mig de la gran tempesta s’asseguren unes remuneracions que, legals o no, haurien de ser justament qualificades de robatori.

Qui queda? Qui ens portarà al recte camí? Doncs els poetes i tu i jo, és a dir, tots. Qui sinó tots?

Alfons Banda i Tarradellas

Gener 2012