Una societat amb formes democràtiques però sense una consciència cívica col·lectiva suficientment informada, lúcida i actuant, és un vaixell que navega desorientat. Quan en una societat es formulen objectius ambiciosos en el terreny social o polític, solem preguntar-nos si es compta amb els mitjans adequats per assolir-los, o si existeixen els líders que han de conduir el procés. Són preguntes importants, però encara és més important saber si els valors que sustenten els canvis són prou consistents i estan prou arrelats en la consciència cívica col·lectiva. Si és que sí, l’opinió pública, expressió d’aquella consciència, promourà, i finalment imposarà, els canvis. D’una altra manera és improbable que ho faci. Ja fa molt de temps que Stuart Mill (segle XIX) ho va advertir: “No són possibles grans millores en la sort de la humanitat fins que s’esdevingui un canvi sensible en la constitució bàsica de les seves maneres de pensar”. Cal instaurar un cercle virtuós en què la democràcia afavoreixi la formació i l’emergència de la consciència cívica col·lectiva, alhora que aquesta reforci i orienti la democràcia cap als objectius finals: la llibertat, la justícia i la pau universals.
No és la corrupció d’uns pocs polítics deshonestos el que pot afeblir i invalidar la democràcia sinó la dimissió de centenars de milers de ciutadans de les responsabilitats que els corresponen. La democràcia s’enforteix, i també és destrueix, de baix cap a dalt.
Els grans objectius de la democràcia varen ser esplèndidament concretats en drets, i deures, en la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per l’assemblea general de l’ONU el 10 de desembre de 1948. Uns drets que la declaració, en un encert genial, fonamenta en la dignitat inherent de la persona humana. De cada una de les persones que formen part d’una única família humana. És a dir que en totes i cada una de les persones humanes, pel fet de ser-ho, hi resideix una dignitat inviolable que ningú no pot ignorar, menystenir o anul·lar. D’ençà d’aquella proclamació, la democràcia ha quedat indissolublement unida a l’acceptació, el respecte i el compliment de la Declaració de Drets Humans. De manera que la democràcia pot ser definida com a aquell sistema polític en què els drets humans són plenament reconeguts i respectats. La consciència cívica de què parlàvem més amunt és una consciència que sap del seu poder i de les seves limitacions; sap que és evolutiva però moguda per un afany revolucionari; sap que el seu complement idoni és el sistema democràtic que ella defensa i dinamitza.
Però avui…quina vigència tenen aquests propòsits i aquestes metes? I quina vigència tindran a curt termini, si no frenem l’actual deriva del sistema financer? El lliurament a la lògica dels guanys, tolerat per la indiferència impotent d’una consciència cívica dèbil i distreta, amenaça de soca-rel la democràcia i els seus objectius de llibertat, justícia i pau.
L’allunyament dels ciutadans respecte de la política, combinat amb la dictadura creixent de l’economia que es mou a cavall de l’onada globalitzadora, apunten a un futur aliè a la democràcia i indiferent a la universalització del drets humans. Democràcia, drets humans i estat del benestar poden passar a ser records nostàlgics si no aturem la deriva del sistema financer. Una reflexió sobre el poder polític, el poder econòmic i el poder social ens podria conduir fàcilment, avui, a conclusions catastrofistes. Per començar podríem optar per suprimir un dels elements del triangle ja que en una proporció escandalosa, alarmant i creixent, el poder polític no és més que una manifestació del poder econòmic i el poder econòmic queda reduït al poder del diner. La dinàmica humanitzadora generada pel poder social estaria en una lluita a mort amb el poder del diner. És una dialèctica establerta entre el simplisme obtús de la cobdícia (més és millor) i la complexitat polièdrica d’un autèntic desenvolupament humà.
La humanitat no és una empresa. I de la mateixa manera que la ciència o la religió han de reconèixer els seus límits epistemològics i interpretatius de la realitat, delimitant el seu camp de validesa, també les tècniques empresarials han de reconèixer honestament els seus límits. Torna a ser Stuart Mill qui ens adverteix a més d’un segle de distància: “La idea d’una societat sostinguda només per relacions i sentiments sorgits de l’interès monetari és bàsicament repulsiva”.
