L'ombra de la Pau

Un petit episodi

El passat 6 d’abril, un dimarts, al migdia, em trobava a  Córdoba visitant la Mezquita. Feia dos o tres dies s’hi havia produït un petit incident quan uns musulmans havien intentat fer-hi una pregària. Imagino que la dificultat devia crear-la la gestualitat corporal característica de la pregària musulmana. Les informacions no especificaven però, si es tractava d’una acció reivindicativa o si  no era més que una acció innocent per part d’aquells creients.

Sobtadament, vist i no vist, una persona menuda, cabell llarg i molt àgil es llançà a terra, a poques passes de mi, adoptant la postura orant: agenollada, inclinat el cap fins a tocar a terra i amb els braços estesos cap al davant. No conec prou la Mezquita per dir si mirava cap a la Meca, però penso que així devia ser. Immediatament vaig pensar en una extensió, ara indubtablement militant, del referit incident. Allà estava. Immòbil. El cap descobert el delatava home, però semblava una dona. La majoria dels visitants passava de llarg. Vaig restar quiet, com el de terra, però dret. Vaig voler saber què passava.

Va iniciar-se una desfilada interessant de persones i d’actituds. Un segurata uniformat intentava que s’aixequés i que deixés de fer ximpleries, semblava emprenyat.¡Haga el favor de levantarse!¡No puede estar así aquí!. Possiblement això el faria plegar més tard del compte. Promptament avisat, va aparèixer el que semblava responsable de seguretat del lloc. Vestit i corbata. Bones formes. Aquest deia a l’orant a cau d’orella: levántese, por favor. També aparegué un tipus jove. Parlava un castellà correcte tot i que potser no era el seu idioma i semblava tenir ganes de fer de mediador. Jo seguia palplantat al meu lloc. De cop i volta l’escena s’animà. Entre tres o quatre que no sé d’on varen sortir varen arrossegar l’adorador, amb molta rapidesa, sense cops però sense miraments,com si fos un sac, cap a una dependència propera en la que es varen tancar tots excepte el segurata uniformat que feia de sentinella exterior. Però el sentinella no estava sol. El mediador va reaparèixer acompanyat d’una dona, aspecte de turista ianqui, que es va plantar de cara a la porta i ajuntant les mans va iniciar una llarga  pregària en veu baixa que reiniciava de tant en tant amb l’única paraula que vaig  identificar: Father!

El responsable  entrava i sortia de la dependència-calabós i intentava descobrir qui era el que semblava mediador. Aquest s’anava mostrant. La persona retinguda, dedueixo, es mostrava absolutament inert. Anava fent-se evident que “l’americana”,a qui prenien per ximple i ningú no feia cas, formava part del grup. Ara jo ja estava acompanyat per l’Àngels, la meva dona, que havia estat voltant per altres punts del recinte.

Va aparèixer una cadira de rodes i també un policia nacional dotat d’un micro i un auricular. El responsable ara ja negociava amb el mediador. Aquest li deia que ell sabia que ella ( era ella i per tant probablement no era musulmana!) volia fer aquesta acció, que sí que eren amics però que si ella no es volia moure ell no podia ni volia violentar la seva voluntat.”Jo no me la carregaré a coll”. Jo ho seguia tot cada cop més de prop i amb la càmera fotogràfica ostensiblement a punt. Ja havia fet una foto de l’arrossegament ( gens clara!) i volia donar a entendre que estava disposat a fotografiar el que passés. De tant en tant algú buscava el meu suport per a la seva opinió o m’investigava. Era també del grup? El mediador va entendre que estava amb ells. Finalment també va aparèixer el responsable religiós. Vestit gris i collet. “Esto es un templo cristiano” em va dir. “Tal vez han venido a rezar” vaig respondre. “¡Que recen! Pero que no hagan signos externos. Donde mandan hay intolerancia religiosa e incluso persecución” “Si, li vaig dir, pero si competimos que sea en tolerancia” Ens vàrem deixar. Cap dels dos tenia ganes de progressar en la discussió.

Atenció! S’obra la porta i la protagonista apareix a la cadira de rodes ( com li hauran assegut?). La condueixen gairebé a la carrera cap una de les sortides. Ella te el posat desmanegat, inert com si estès absolutament exhausta, sense cap força per aguantar-se. Probablement cauria a terra per davant de la cadira si unes quantes mans no la mantinguessin a lloc. Vaig al darrera fent fotos. Un segureta em diu: “Señor ( efecte positiu dels cabells blancs) no debiera hacer fotos, están trasladando a un enfermo” “No es una enferma, esto es una acción reivindicativa” No sé si m’entén o per enèsim cop algú em pren per ximple. La comitiva ara ja té un alt grau de comicitat: segurates, responsables de la seguretat, policia emetent i rebent, el mediador, l’americana que resa i nosaltres.

Vaig pensant en l’enorme força de la noviolència. Tres persones amb un pla ben pensat i psicològicament preparats per a no perdre els estreps en cap moment. Si els responsables de la seguretat també aguanten la història pot durar i donar de sí, si no aguanten i apareix la violència ( en aquest cas la petita violència del arrossegament i del trasllat ) hi ha testimonis que faran possible la denúncia i el corresponent enrenou.

Quant tots haguérem guanyat el carrer i érem al costat de l’ambulància preparada pel trasllat (on?) l’escena es desfé com ho fan els encanteris. En el moment que els esforçats i heterogenis servidors de l’ordre es disposaven a dipositar-la a l’ambulància la noia, revifant-se, va saltar de la cadira dient amb un somriure: No cal! Hem trobo perfectament bé! Gràcies però no cal. I tot seguit, acompanyada del mediador, es posà a caminar molt ràpidament, com escapant-se. Els guardians de l’ordre es varen relaxar. Alguns feien comentaris ben poc elogiosos, altres feien cara de no entendre res. Però tothom estava content: s’havia acabat! Jo també ho pensava. Però algú se’n va adonar que la parella, que ja havia fet cinquanta o seixanta metres, es dirigia inequívocament a una de les portes d’entrada per reiniciar l’acció. Tots a córrer, jo també. Els qui portaven alguna gorra d’uniforme ho feien amb la ma al cap per tal que no els volés. La parella va aconseguir entrar novament al recinte, ella ja tornava a ser a terra sense forces per bellugar-se i no podia ni parlar, ni escoltava tampoc. El mediador tornava explicar-se i els guardians de l’ordre tornaven a tenir un problema. L’ambulància es desplaçava cap al nou punt d’acció. Jo seguia entusiasmat contemplant el cercle virtuós de la noviolència. I com que per a alguns espectadors jo ja formava part del grup n’hi va haver un que em demanà: ¿ Oiga, esto es una performance?. Miri, en certa manera sí, li hauria d’haver dit però li vaig respondre: No. Se trata de una reivindicación. “¡Ah, ya!” va dir sense saber què es reivindicava.

Córdoba

6/IV/2010

Per ordre: el mediador, la protagonista i l’americana