Al llarg dels anys he tingut la sort de participar activament, a Catalunya, en excepcionals accions de masses. Formidables mobilitzacions ciutadanes en las que centenars de milers de persones, procedents d’àmbits i cosmovisions molt diferents, amb conceptualitzacions sovint divergents, coincidien en una idea bàsica i la defensàvem plegats. Una idea difosa mitjançant la paraula, l’humor o l’anàlisi il·lustrat. Propagada per la conversa a la parada del mercat, pel sermó, pel dibuix, a l’escola i a la perruqueria i que troba lloc en els esperits dins de la categoria de les idees obvies, justes, elementals. Idees que no es poden negar sense negar alhora valors que col·lectivament considerem essencials. Parlo de mobilitzacions per l’Estatut, contra el terrorisme d’ETA, contra la guerra, pel dret a decidir, per la independència. Parlo d’autèntics terratrèmols socials; i apunto dues conclusions de gran volada.
La primera és que sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític. Tot i ser una afirmació lògica hi ha resistència a acceptar-la, potser per impaciència, i fins i tot em sembla veure el somriure sorneguer d’aquells que més me l’han sentida ( JA per exemple)…Per això insisteixo. Al capdavall, també explicar el teorema de Pitàgores és repetitiu; però tractant-se d’una certesa útil cal tornar-hi una i altra vegada. No solament insistiré sinó que hi aprofundiré. L’àmbit social i l’àmbit polític no són el mateix. Les relacions que existeixen entre un i l’altre són complexes, moltes causes per a un efecte, però no pas caòtiques ni aleatòries; el que passi en un dels àmbits influirà en l’altre però a la llarga l’àmbit social (tradició, cultura, economia,…) és qui configura l’àmbit polític i no a l’inrevés. I és molt estrany que polítics experimentats ho ignorin. Entre ells encara és freqüent l’error, monumental, de pensar que la política de despatx, la transacció d’interessos partidistes, la trampa semàntica, l’ambigüitat, les recompenses tàctiques, poden modificar les intuïcions profundes i profundament arrelades que els ciutadans comparteixen, esdevingudes conviccions bàsiques. Un dia vaig aprendre que els harmoniosos i eficaços moviments del nedador esdevenen ridículs i ineficaços arribats a la sorra. L’àmbit social és el de la veritat, no així el de la política on la mentida pot tenir, tot i que curt, un cert recorregut. L’àmbit polític es dignifica i es fa gran en la mesura que s’identifica amb un àmbit social presidit per la llibertat.
La segona conclusió és més agosarada, més solemne: les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se. Així ho he vist en alguns casos que he viscut (Estatut, final d’ETA, deslegitimació del Tribunal Constitucional, derrota del PP després d’haver recolzat la invasió de l’Iraq,…). Això és el que volem dir quan afirmem que l’opinió pública és determinant i l’eina més poderosa per canviar la realitat. Peguy ja anunciava fa més d’un segle que “quan una idea simple pren cos social s’esdevé una revolució”. Únicament cal tenir en compte que opinió pública no és simplement l’opinió més ben situada en una enquesta sinó aquella convicció profunda, compartida per la majoria dels ciutadans, que convindríem en assenyalar com a irrenunciable si no volem perdre qualitat humana en la nostra vida col·lectiva.
