Archive for the Qüestions militars Category

Parla el Ministre de Defensa ( espantós!)

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència, Qüestions militars on abril 19, 2013 by Alfons Banda

Cites de l’entrevista al ministre de defensa que publica La Razón

Tengo alguna preocupación, sobre todo porque intento que la sociedad entienda la importancia de la seguridad y la defensa para el desarrollo de la propia sociedad. Y me preocupa que haya esa desvinculación entre el concepto de la seguridad y la defensa y el concepto del bienestar social, entendido como una sociedad que progresa armónica, política, social y económicamente. Son dos conceptos que están extraordinariamente ligados.

El ministre està preocupat perquè observa desvinculació entre seguretat i defensa per un costat i benestar social per l’altre. Jo estic particularment satisfet de veure que l’opinió pública va entenent que l’opció militarista de la  seguretat i de la defensa dificulta, contradiu i finalment fa impossible el benestar social.

Sr. Ministre: afortunadament s’ha anat produint la desvinculació que el preocupa,  però avui ja no es pot parlar de desvinculació sinó de percepció de total oposició entre el model militarista de seguretat i defensa i el de benestar social. Dir que es defensa un concepte modern de societat amb una antigalla com és l’exèrcit és com dir, a veure si l’exemple és apropiat, que un bon casc, una sòlida armadura, un bon escut i una cavalcadura ràpida són la millor defensa contra els drons assassins.

Siempre digo que ahora ayudo a vender lo que no puedo comprar. La industria de Defensa es un elemento esencial en la defensa nacional y es una responsabilidad del Ministerio de Defensa promover su competitividad, su capacidad exportadora y su excelencia tecnológica (…) La conciencia del equipo de Defensa es que hay que ayudar a la industria nacional a consolidar una estructura que le permita tener la masa crediticia suficiente para competir con los grandes monstruos de la industria de defensa que hay en el mundo.

Sr. Ministre: jo no sé si vostè pot imaginar-se i comprendre la indignació i la profunda vergonya que sentim moltíssims ciutadans de l’estat espanyol en llegir aquestes paraules seves. O sigui que el projecte que té l’estat espanyol és tenir una industria militar que pugui competir “con los grandes monstruos de la industria de defensa”. Si aquest és el projecte  que té l’estat espanyol imagino que no li serà difícil comprendre que consideri un insult que em digui en un altre lloc de l’entrevista que: Es mucho mejor para los catalanes estar en España. Milions de ciutadans de Catalunya, nascuts aquí o no, parlant català o urdú volem sentir-nos vinculats a un estat que vulgui estar a l’alçada dels grans en cultura, en seguretat humana, en drets humans, en recerca, en desenvolupament social i espiritual però no podem, per imperatiu moral, i no volem, en exercici de la nostra inalienable llibertat, formar part d’un estat que  aspira esdevenir un dels “grandes monstruos de la industria de defensa”. No sé, Sr. Ministre, si vostè és prou conscient del significat de les seves paraules. A mi em confirmen l’ urgència de treballar en sentit contrari.

 

La qüestió iraniana

Posted in cultura de pau, Democracia, Iran, Noviolència, Qüestions militars on març 8, 2012 by Alfons Banda

Atacarà Israel les instal·lacions nuclears de l’Iran? La pregunta és tremenda. Caldria una gran fantasia per imaginar una acció tan demencial i tan perillosa, per a tot el món, com el bombardeig israelià d’aquelles instal·lacions. I en canvi Israel sembla entossudit en que el món, contra tota lògica, se la plantegi. Semblen voler que els creiem  capaços de traspassar una nova línia roja. L’Estat que més clarament prescindeix les NNUU i dels seus acords, tot i ser-ne fill, ara, des de la il·legalitat en la que s’ha volgut instal·lar, amenaça amb una acció, il·legítima i il·legal, generada en la paranoia.  Què passa doncs? Perquè no estem més preocupats? Imaginem quines serien les possibles conseqüències per a Europa de l’atac israelià? Ignorem què representaria per a una Europa en crisi el tancament de l’estret d’Ormuz? Podem seguir tractant a Israel com el fill consentit i estúpid al que li són passades per alt tota mena de bretolades? O potser estem estranyament tranquils perquè intuïm un muntatge? Potser ens tranquil·litza pensar que el tema no pot progressar sense consentiment i suport nordamericà? En qualsevol cas per   pensar sobre la qüestió iraniana penso que hi ha uns quants punts que no podem deixar de tenir en compte.

La història recent. L’Iran no és una democràcia proocidental i el govern iranià fa angúnia i causa temor. D’acord. Prové directament de la reacció antioccidental que, liderada pels caps religiosos, va fer caure el Xa. Quan érem amics del Xa no li demanàvem democràcia i consentíem que tingués el cinquè, en importància, exèrcit del món. A la guerra entre l’Iran i l’Iraq el nostre home era Sadam Hussein. No són els nostres amics i seria una mica estrany que ho fossin. Però no penséssim pas que els problemes amb l’Iran comencen amb la revolució islàmica, ni amb el govern actual, ni amb el seu pla nuclear. Mossadegh? Si no en sabeu res, busqueu-ne informació.

La realitat actual. No podem ignorar que l’Iran té poc a veure amb altres estats de la regió. És un país extens, gairebé quatre vegades Espanya, poblat, 80 milions, amb un IDH, índex de desenvolupament humà, qualificat d’alt, amb una cultura mil·lenària, amb una modernitat sorprenent en molts aspectes: cinema, arquitectura,…L’Iran està destinat a ser la gran potència regional…si el deixen. L’Iran pot esdevenir ràpidament el Brasil de l’Orient Mitjà…si li permeten. Us recomano un petit seguiment de la premsa iraniana, en anglès, o de la pàgina de la ràdio oficial. Hi intuireu  la misèria d’un règim i la grandesa d’un poble. Per exemple http://www.tehrantimes.com/

La qüestió nuclear. No sé si Iran vol o no la bomba però sé que els enemics  l’estan forçant a buscar-la. No seria bo que Iran tingués armament atòmic, com no és bo que el tingui ningú, però Iran per força  s’ha de preguntar perquè se li ha permés a la India i al Pakistan, mireu un mapa, i sobretot perquè se li permet a Israel, al marge, naturalment!, de tractats i d’inspeccions. No sé si l’Iran vol la bomba, però l’única manera segura d’evitar que la tingui és que Israel declari el seu armament nuclear, en permeti la inspecció internacional i en pacti el desmantellament. Una vegada més Israel té l’oportunitat de tornar per la porta gran a la comunitat internacional. Fa temps que l’esperem.  De fet  el títol d’aquestes ratlles és erroni, no es tracta de la qüestió iraniana sinó de la qüestió israeliana.

Carta abierta al futuro Presidente del Gobierno, sobre la crisis económica y el gasto militar

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència, pacifisme, Qüestions militars on novembre 19, 2011 by Alfons Banda

 

Sr. Presidente,

 

Somos conscientes de que asumirá el encargo de presidir el Gobierno en un contexto de grandes dificultades económicas, de distanciamiento entre la ciudadanía y la política y en el que tendrá que dar respuestas convincentes ante los múltiples retos actuales.

 

La ciudadanía vive perpleja ante la sensación de que los gobiernos del mundo democrático terminan por plegarse a unas exigencias que no emanan del sentir popular sino de unos intereses económicos globales. Exigencias que, en medio de la opacidad y la desregulación, terminan por beneficiar a unos pocos. Así, parece difícil evitar que la gente piense que paga los platos rotos de una fiesta en la que no decidieron ni la comida ni los invitados.

 

Una globalización económica sin regulación nos ha conducido a una democracia acosada por los mercados y de precaria credibilidad. La comunidad internacional, más allá de reaccionar con medidas urgentes ante lo que acontece, debe acometer una revisión a fondo de los acuerdos, mecanismos y estructuras en los que se fundamenta el actual sistema económico.

 

Si, como parece, se opta por reducir el gasto público y las inversiones, no podemos asistir impasibles al recorte de prestaciones sociales, sanitarias y educativas –todas ellas siempre fundamentales pero aún más en un contexto de crisis que comporta más precariedad a buena parte de la población- o a la inversión en ciencia e innovación. Es esencial generar otro sistema económico que pueda ser más justo, sostenible, productivo y sólido.

 

No asistiremos impasibles a la reducción de inversiones y gastos cruciales para el bienestar y la protección de la calidad de vida mientras se continúa manteniendo un descomunal gasto militar.

 

Sabemos que no es un caso específico de España. Los principales países del mundo, encabezados por los Estados Unidos, mantienen una inmensa maquinaria bélica. Si tenemos en cuenta las graves carencias que afectan a la mayoría de los habitantes del planeta, el desarrollo de este desmesurado arsenal constituye un auténtico insulto. Lamentablemente, este modelo se proyecta con fuerza y los países emergentes se esfuerzan en copiar los mismos modelos. Por ello, el incremento del gasto militar, la producción de nuevos sistemas armamentísticos o la adquisición de nuevas armas en el mercado internacional son pautas habituales de muchos países. Hay que recordar que, tal como apuntaba el reciente Informe del SIPRI, el gasto militar mundial, pese a los 4 años de crisis económica, subió en todo el mundo un año más, hasta alcanzar la escandalosa cifra de 1,6 billones de dólares.

 

Mientras, los Objetivos del Milenio –que nos recuerdan las apremiantes necesidades que deberíamos atender si queremos reducir las amenazas que el hambre, la falta de salud o de educación suponen para la población mundial- siguen incumpliéndose año tras año.

 

Se trata de una política errónea propiciada por los grandes productores de armamento, que confunde seguridad con militarismo. ¿Cómo se puede aprobar que para hacer frente a supuestas amenazas militares se invierta tanto dinero y para evitar riesgos reales que se llevan la vida de millones de personas aceptemos impasibles que no existen medios?

 

En el caso español, comprobamos amargamente algunas decisiones de sucesivos gobiernos, que siempre hemos considerado erróneas pero que ahora, además, están impactando gravemente sobre la economía. Se ha decidido participar en grandes proyectos armamentísticos (avión de combate europeo Eurofighter, carros de combate Leopard, etc.), sin valorar si eran realmente necesarios y se correspondían con una visión global y moderna de la seguridad. En cualquier caso, con independencia de su conveniencia, han constituido un desastre financiero.

 

Dedicar más de 16.000 millones de euros para 2011 al gasto militar –teniendo en cuenta todas las partidas, no solo lo que gestiona el Ministerio de Defensa- nos parece una sinrazón. Las posibles misiones internacionales, argumento habitual para justificar una alta dotación en armas a los ejércitos, no precisan de ese enorme gasto y, en concreto, de la  adquisición o fabricación de armas, impuestas por la pertenencia ala OTAN–es increíble quela UEno sea todavía autónoma en materia de seguridad- y que, en buena medida, son propias de conflictos pretéritos.

 

Cuándo hace 14 meses publicamos en estas mismas páginas el artículo ‘Crisis, gasto militar y desarme’ (El País, 2 de agosto de 2010) queríamos alertar sobre la grave crisis económica y la necesidad de establecer unas  prioridades adecuadas a la hora de plantearse recortes del gasto público. Durante estos meses hemos visto como la crisis económica se agudizaba sin que las medidas de austeridad hayan alcanzado al gasto militar.

 

Pero a la vez hemos sido testigos de dos fenómenos de gran trascendencia.

 

Por un lado, miles y miles de mujeres y hombres del mundo árabe han dicho “¡Basta!”. Han gritado al mundo que también quieren vivir con dignidad, aspirar a la justicia y disfrutar de la libertad. Han hecho tambalear, y caer en algunos casos, a dictadores que lamentablemente, contaban con el apoyo interesado de buena parte de las democracias occidentales. Con las modernas tecnologías de la información y la comunicación, que permiten la libre expresión y la participación no presencial, los ciudadanos ya no sólo serán contados en las elecciones. Deberán contar también después. Pueden influir y decidir. Y deben hacerlo.

 

Por otro lado, en España irrumpía con fuerza el movimiento del15 M, internacionalizado meses después con la movilización del 15 0. Unas movilizaciones surgidas de la disconformidad e indignación de muchas personas ante la degradación de la calidad de vida, la pérdida de capacidad democrática de dirigir la economía y el alejamiento de la política de sus auténticas responsabilidades.

 

Por cuanto antecede nos parece que proteger el gasto social y dirigir los posibles recortes hacia el gasto militar es una medida que fortalece la democracia, mejora el bienestar y envía a la ciudadanía un mensaje positivo, al priorizar la agenda social en un contexto de crisis aguda.

 

Sr. Presidente: le agradeceremos que tenga en cuenta estas reflexiones y sugerencias.

 

Firman este artículo:

Federico Mayor Zaragoza, presidente Fundación Cultura de Paz y

Santiago Álvarez Cantalapiedra, director CIP-Ecosocial

Jordi Armadans, director Fundació perla Pau

Alfons Banda, coordinador Comité Interenacional Fundacío perla Pau

Manuel Dios Diz, presidente Seminario Galego de Educación para a Paz (SGEP)

Vicenç Fisas, director Escola de Cultura de Pau dela Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Rafael Grasa, presidente Instituto Català Internacional perla Pau (ICIP)

Carmen Magallón, vicepresidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Manuel Manonelles, director UBUNTU y Fundación Cultura de Paz Barcelona

Vicent Martínez Guzmán, director honorífico Cátedra UNESCO Filosofia Pau Universidad Jaume I de Castelló dela Plana

Xavier Masllorens, presidente Fundació perla Pau

Manuela Mesa, presidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Beatriz Molina, directora Instituto dela Paz y los Conflictos Universidad de Granada

Arcadi Oliveres, presidente Justícia i Pau Barcelona

Pere Ortega, presidente Federació Catalana d’ONG perla Pau

Gorka Ruiz Santana,

presidente Foro Asociaciones de Educación en Derechos Humanos y porla Pazdel Pais Vasco

 

 

 

 

 

La Marató

Posted in Qüestions militars on desembre 21, 2010 by Alfons Banda

Ep! Felicitats a tots per la Marató. Diu bé del país. És un exemple de capacitat d’organització, de desplegament d’empatia, de vivència col·lectiva del sentiment solidari i possiblement també un bon programa televisiu. Milers de persones, centenars d’entitats, d’empreses, d’ajuntaments aconsegueixen coincidir simultàniament en fer atenció a un problema. És una espècie de miracle que es produeix cada any. Benvingut sia! I… gràcies a tots!

El resultat econòmic, en el qual es concreta el resultat de tants esforços, ha arribat a una xifra rècord de set milions i escaig d’euros, que seran finalment més, un cop passat el rasclet pels diferents formats de donació. Podríem dir que estem un xic per damunt de l’euro per ciutadà, i això em recorda que hi ha una altra organització que també recapta més d’un euro al dia per ciutadà: l’exèrcit. La diferència entre la marató i l’exèrcit és que la marató és cosa d’un dia a l’any, mentre que l’exèrcit no perdona ni un dia de l’any. De manera que tots i cada un dels ciutadans aportem a la marató un xic més d’un euro a l’any i gairebé quatre-cents a l’exèrcit espanyol.

Considerant que un món basat en la solidaritat és molt més desitjable que un món basat en la por i que el diàleg ha de substituir a les raons de la força, si és que algun dia volem ser plenament humans, proposo:

Suprimir el pressupost de defensa militar.

Destinar aquesta immensa quantitat a despeses inspirades per la nostra solidaritat.

Seguir celebrant la marató, un dia l’any, amb la finalitat de recollir fons  per al finançament de l’exèrcit.

I per avui res més.

Per què venem armes?

Posted in Democracia, Qüestions militars on novembre 16, 2010 by Alfons Banda

Les organitzacions que vetllem per l’acompliment, per part del govern espanyol, de la llei que regula l’exportació d’armes estem en alerta degut a la possible venda de més de dos-cents tancs a l’Aràbia Saudí. Una operació que sobrepassaria els 3.000 milions d’euros, potser la més important de la indústria militar espanyola. Lamentem qualsevol venda d’armes però en aquest cas ens alarmen especialment el volum de l’operació i el destí del material. Si parlem de volum ens preocupa  la confirmació d’una tendència a l’alça en les exportacions espanyoles de material homicida: 934 milions el 2008 i 1.347 milions el 2009. Espanya ja s’ha enfilat, i consolidat, al  sisè lloc en el ranking exportador d’armament darrera dels grans senyors de la guerra: EEUU, Rússia, Alemanya, França i Regne Unit. També és preocupant el destí de les armes. Tot i que l’Aràbia Saudí no figura en el llistat dels estats sotmesos a embargament armamentístic, es fa difícil tancar els ulls a les característiques del govern i de la societat saudí. Si la transferència d’armes és vista com un gest de complicitat aleshores cal que ens preguntem de què som còmplices. Què li estaríem agraint a la monarquia saudita?

A propòsit del tema, tan si la venda es confirma com si no s’arriba a concretar, crec que hauríem de preguntar-nos  per què venem armes. La resposta, tot i que ho sembli a primera vista, no és òbvia. La xifra global de les exportacions espanyoles l’any 2009 va ser de 158.254 milions d’euros, dels quals 1.347 de material bèl·lic; el 0,85 per cent. De cada cent euros exportats 85 cèntims corresponen a  material bèl·lic. Econòmicament doncs, pel benefici directe que genera, el comerç d’armes és poc significatiu. Se’n podria prescindir sense que trontollés res. I doncs? És que hi ha més coses? Confessables? Fent cas d’aquella idea que diu que les preguntes solen ser més importants que les respostes us deixo amb la que dóna títol a l’article: per què venem armes?

Publicat a El Punt el 17/XI/2010

Thank you, Mr. Cameron

Posted in Democracia, Qüestions militars on octubre 14, 2010 by Alfons Banda

A la Gran Bretanya també estan de retallada. Això no és notícia. Sí que ho és que el primer Ministre, David Cameron, hagi tingut la pensada que seria possible i oportuna una retallada en les despeses militars. Ho explica R.Ramos en una crònica a La Vanguardia. I no s’hi ha posat pas per poc: ha pensat, així, d’entrada, en un quaranta per cent. I tampoc no s’ha tallat gens en les propostes en què es podria concretar la reducció com, per exemple, la fusió de les forces nuclears britàniques amb les franceses. Caram, Mr. Cameron, vostè està decidit a passar a la història! Naturalment que ja li estan explicant que les circumstàncies demanen sacrificis als ciutadans; és per al seu bé!, i que no és oportú retallar significativament per aquest costat. Sembla que també se’l vol fer caure en el compte que amb menys dotació els soldats britànics serien més vulnerables en la batalla, a la qual cosa, però, sempre es pot objectar que el més segur per als soldats britànics, i en general per als de totes les nacionalitats, és estar-se quiets a casa. Veurem en què queda tot plegat, però em sembla molt important que s’hagi formulat la proposta o, simplement, que s’hagi insinuat.

Demostra que parlar d’una reducció molt important en les despeses de defensa no és una bogeria pròpia de marginals irresponsables. Tot un cap de govern, conservador!, d’una potència europea, i nuclear!, ho pot fer. Això fa pensar que haurem de revisar, fent-les més ambicioses, les exigències del moviment per la pau. D’altra banda la proposta demostra que el govern s’exerceix des d’unes determinades opcions i prioritats. Malbaratar enormes quantitats de recursos econòmics, intel·lectuals i humans, segant vides si convé, és una decisió, no és una fatalitat. Se’ns diu que es governa per possibilitats; sí, però si canviem les prioritats apareixen possibilitats noves, abans impensables. Canviant les prioritats no canvien de cop les realitats, però sí l’orientació. L’orientació de la història. Sincerament, sense ironia, Mr. Cameron: gràcies! I que tingui sort.

Publicat a El Punt el 14/X/2010

La perillosa inutilitat dels exèrcits

Posted in Democracia, Qüestions militars on setembre 19, 2010 by Alfons Banda

             El segle XX va ser assenyalat  com el de les grans matances. Genocidis, exterminis planificats, repressions massives, atacs aeris a la població civil, armamentisme, terrorisme i guerres de tota mena fan del segle XX un catàleg dels horrors. I els exèrcits en surten amb un full de serveis amarat de monstruosa  inhumanitat. També és, però, el segle que proclama la vigència universal d’uns drets humans inherents i inalienables i en el que es fan avenços, en  extensió i profunditat, en la seva implantació. Si la violència del segle XX és un llegat feixuc que invita al pessimisme, les tendències emergents entre la ciutadania activa  són motiu d’esperança. Creix entre la ciutadania el rebuig actiu de la guerra i també el convenciment que pot arribar a ser eradicada. La dialèctica està plantejada.  David contra Goliath? Sí, però ja sabeu el final de la història.

              La pretesa justificació dels exèrcits és el desig de seguretat dels ciutadans. Però les amenaces reals d’avui no es poden combatre mitjançant la força. L’exèrcit, mantingut per inèrcies del passat, esdevé progressivament inútil. Les amenaces són variades: fam, catàstrofes naturals, escalfament del planeta, desastres ecològics, virus i malalties de diferent mena, terrorisme,  hipoteques de pega, vaques boges o financers embogits. Amenaces  contra les que l’exèrcit és absolutament inútil. També hi ha amenaces internes per a la cohesió social i per a l’estat del benestar:  índex d’atur insuportablement alt, fracàs escolar que duplica la mitjana europea,  distribució injusta de la renda amb un elevat índex de pobresa, inaccessibilitat de la vivenda. Amenaces contra les que l’exèrcit és absolutament inútil. És més, si proveu de relacionar l’exèrcit amb cada una d’aquestes amenaces, trobareu que no solament no és la solució sinó que agreuja el problema. Si més no, consumint recursos que haurien de tenir  altres finalitats.  En el millor dels casos l’exèrcit és una institució inútil i molt cara. En el pitjor és la barbàrie.

             Tot i que l’extensió i consolidació de la democràcia fa més difícil que l’exèrcit es giri contra el seu poble, segueix existint la possibilitat que dirigents irresponsables el posin al servei dels seus deliris. Parlo de l’Iraq, per exemple. Tot plegat porta a pensar que la progressiva desaparició dels exèrcits estatals hauria de ser una exigència cívica enèrgica i creixent,  indicativa de salut democràtica.

Publicat a El Punt   22-09-2010

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 139 other followers

%d bloggers like this: