Em sembla un bon dia per dir que sóc amic, de fa molts anys, de Josep Ma. Loza a qui tinc per una persona honrada. El vaig conèixer fa molts anys. Ell no tenia encara vint anys i jo uns poquets més. Després hem coincidit en diverses ocasions per motius ben diversos cívics i professionals que en algun cas varen propiciar una col·laboració estreta i mantinguda. He pogut llegir les seves declaracions d’ahir al Parlament i hi reconec el seu tarannà personal tant en l’explicació dels fets com en el plantejament final obert a un retorn de la indemnització.
L’aspecte més sensacional i transcendent de les seves declaracions, i de les de Serra Ramoneda, és però la frase d’aquest: “Em repugnava però si volies col·locar títols, o passaves per les illes Caiman, amb la benedicció del Banc d’Espanya, o el Ministeri d’Hisenda, o acabaves amb les mans buides” Una vegada més la revelació de l’horror no ens fa ni fred ni calor: el que la frase revela ja ho sabíem. Els paradisos fiscals no són un xiringuito on quatre xoriços hi tenen uns tresors mal guanyats sinó peces importants, i potser capitals, d’un sistema financer brut i embogit que vol fer del diner l’única clau de la política, de la història i de la vida humana. Fins quan?
