Em recordo i et recordo que cal començar a fer totes aquelles coses que havíem deixat per a més endavant, per a l’any que ve, potser. Una de les més urgents és canviar el món. Durant l’any que s’acaba t’he trobat sovint al carrer, al twiter, en aquelles reunions, al facebook, a les cartes al director, a l’ascensor, a diverses manifestacions, a l’església – no sabia que hi anaves-, a l’aeroport, al tanatori i a d’altres llocs que ara no recordo. Les nostres converses, casuals o formals, breus o prolongades, sempre han evidenciat un pòsit comú: el món va totalment fora d’osques i cal redreçar-ne la marxa. No és que ho explicitéssim formalment però vaig entendre que aquest any que ve ens hi posaríem. Cal prémer l’accelerador. Pensant-hi he arribat a la conclusió que és feina difícil, però possible si comencem per adonar-nos de les contradiccions que alimentem. Per exemple: valorem l’educació i la sanitat, però per fer-les funcionar ens calen els euros que uns adolescents britànics deixin a casa nostra mentre trepitgen l’educació i s’embriaguen fent-se malbé la salut i potser matant-se en passar de balcó a balcó. Per a ser i estar ben polits ens cal que uns altres facin el brètol. És el sistema. No t’amoïnis, no és més que un exemple. N’hi han d’altres de més lacerants. Però res no ens ha d’aturar: ningú ens aturarà i seguirem parlant i parlant fins que se’ns acabi el temps. L’avantatge de deixar les coses per a l’any que ve és que mai no arriba. Ep! Veig que m’he deixat anar cap a la via cínica.Stop! Rebobino: si volem, podem fer passes en el camí de la coherència que ens acostaran als nostres anhels comuns. Caldria però que no parléssim de l’any que ve sinó d’aquest. Del que ve no en sabem ben res. Vist que coincidim en la crítica et proposo una nova coincidència. M’agradaria que coincidíssim en el compromís i en l’acció.
