Fraus, escàndols i sospites ens duen a exigir un control estricte i eficaç, especialment del diner públic. És una necessitat pràctica, a causa de la visible escassetat dels recursos per a finalitats socials, i és també un imperatiu ètic que demana una anàlisi acurada de les finalitats. Una despesa pot ser legal i ben documentada però alhora totalment inútil, desproporcionada o perniciosa. Fa poc, per exemple, s’ha aprovat el pressupost de l’Estat que atorga a les partides militars milers de milions d’euros.
L’any 2010 Defensa té assignats 9.154 milions d’euros, però això no és més que la meitat del total, ja que, seguint criteris de l’OTAN i dels especialistes, cal sumar-hi partides que com classes passives militars, Guàrdia Civil, I+D militar o participació en organismes militars internacionals, no estan assignades al Ministeri de Defensa sinó a altres departaments. Tot plegat fa un total de 18.161 milions. (www.fundacióperlapau.org, informe del Centre JM Delàs de Justícia i Pau). La magnitud de la xifra ens desorienta, però potser és més significatiu dividir aquesta quantitat entre el nombre de ciutadans (46.256.000, dels quals caldria restar-ne els que fan objecció fiscal) i adonar-nos que el cost mitjà per càpita és d’1,07 euros diaris. Si a casa sou quatre, això vol dir més de 1.500 euros cada any.
Potser molts ciutadans, lamentant-ho o no, hi estan d’acord. Però també n’hi ha que ho lamentem i a més a més no hi estem d’acord. Tots coincidim en el desig de seguretat, la diferència rau en el fet que uns accepten la primitiva equació que iguala la seguretat a la força i els altres no ho veiem així.
Els problemes i la manera de fer-hi front evolucionen. Avui estem més a prop de pensar que la seguretat no és conseqüència del temor que puguem infondre sinó de la justícia i del benestar que puguem promoure. Amb la força homicida de míssils i canons no podem afrontar cap dels grans reptes d’avui: la fam, el subdesenvolupament, la cohesió social, el canvi climàtic, la seguretat alimentària, els problemes sanitaris,… Únicament ens podem valdre de la subtil i creativa plasticitat de la intel·ligència posada, per voluntat política, al servei de les persones i del seu desenvolupament comunitari. Cal que el tema de la defensa baixi a la plaça pública i sigui sotmès a debat. O és que el tema s’escapa de la competència ciutadana?
- El Punt 26-11-2009
