L'ombra de la Pau

Va passar fa molt de temps. Zeus, el pare dels déus, va desitjar Europa que  era una bellíssima princesa que vivia prop del que avui és la Franja de Gaza ( en el fons tot està relacionat, però ara no em vull distreure). Per tal de fer-la seva, un dia va adoptar la forma d’un brau d’aspecte magnífic: poderosa musculatura, harmoniosa mobilitat i la blancor radiant de la neu sense petja, i es presentà a la platja mediterrània on la princesa, amb algunes amigues, hi passava un dia assoleiat. Europa va sentir allò que experimentem davant dels animals bells i poderosos: atracció i prudència. L’atracció va ser més forta  i al cap d’una estona la noia s’enfilà al llom del brau. Poc a poc aquest va anar ficant-se a l’aigua i quan Europa va prendre consciència del què passava ja estaven a mig camí de Creta que és on Zeus hi tenia la vivenda  habitual, allà per les alçades abruptes que volten el pla d’Omalos. Segons la tradició,  Zeus, en aquest indret, hi organitzava  concursos de carros.  De tota manera va ser en alguna de les platges de Creta on Zeus, ara amb aparença d’àliga, i Europa varen concebre descendència. La història de la família és llarga però ho deixarem aquí. L’episodi és conegut com el “rapte d’Europa”, en el que queda clar que el pare dels déus fa el que li dóna la gana  i també que Europa té una personalitat, complexa i feble, en la que hi tenen cabuda emocions i sentiments diversos i comportaments no sempre fàcilment comprensibles. D’aquesta història antiga en queden pocs testimonis vius, però vet aquí que se n’ha produït un sorprenent revival. Europa ha estat, de nou, seduïda pel pare del déus que, reinterpretant-se genialment, ha adoptat aquesta vegada l’aparença del diner. Aquest cop no ha calgut l’aparença d’un animal magnífic, havia de  resultar més eficaç la del diner fàcil, la del benefici màxim, la de la banalitat exultant, la de la irresponsabilitat beneïda, la del luxe insultant per entabanar i raptar, altre cop!, Europa i dur-la no pas a Creta, a Omalos puc testimoniar que de Zeus no en queda rastre,  sinó als paradisos fiscals. Abans, però, el pare del déus va voler immortalitzar irònicament aquella primera facècia fent-se encunyar una moneda, grega, que ens servís de recordatori.

This entry was posted on juny 8, 2012 at 3:49 pm and is filed under Europa, sistema financer, Uncategorized . You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.