L'ombra de la Pau

Algun dia deixarem de parlar de la crisi. Potser, en part, l’haurem incorporat, potser haurem innovat en la manera de governar-nos  i  potser la política voldrà ser quelcom més que un procediment integrat en un  pla contable d’abast planetari. Potser sí. Però no descarto que en un cert moment es deixi de parlar de la crisi perquè, per a estupefacció de tothom, les coses vagin d’un altre forma sense saber perquè. Crec que molts intuïm que la situació té un alt grau d’artificialitat, és a dir que la crisi és una realitat dramàtica i dolorosa que es desenvolupa, però, en un marc opcional. La vida social, política i econòmica es desenvolupa en un marc que ve  definit per les necessitats , sí, però també per les opcions.  Les necessitats cal satisfer-les, les opcions podem canviar-les. Per posar un exemple: si l’opció és que la defensa armada d’un estat és més important que l’educació dels joves, passa a ser lògic que amb diners d’educació es pagui la compra d’armament. Però si invertim l’opció la lògica ens portarà a educar més i armar-se menys. Aprofito: www.retallemladespesamilitar.org

Estem en crisi perquè la fórmula de creixement i consum sense límits, una opció, s’ha esgotat. Entre altres motius perquè no era el creixement el que impulsava el consum sinó que s’havia fet del consum el motor d’un creixement que, naturalment, ha resultat ser un miratge. La situació s’agreuja en aquelles societats, com la nostra, en les que s’actuava sense xarxa de seguretat perquè la transparència, la rendició de comptes i la responsabilitat ciutadana i política no són valors consolidats.

Les fórmules que ens han portat fins aquí és natural que no són les que ens en poden treure. Les dinàmiques socials no tenen marxa enrere. No podem recórrer el mateix camí en sentit invers. Podem canviar de direcció i de velocitat, però en sentit estricte no podem invertir el sentit de marxa. La societat després de la crisi serà diferent.

Podem aproximar-nos prospectivament a la societat postcrisi a partir de tres hipòtesis. La primera és la hipòtesi inercial i té com a actitud central la submissió ciutadana, la segona hipòtesi contempla l’ús de la violència directa per part de molt diversos actors, la tercera té com a factor determinant una ciutadania activa que pren la paraula i emprèn l’acció. La submissió ciutadana implica que la lògica de les prioritats vigents es desenvolupa implacablement. El benestar i la cohesió socials es desfan, el projecte europeu generat a partir del drets humans també. És el que passarà si no passa res. La ciutadania ho contempla passivament mal aconsellada per l’angoixa i la por.

La segona,  és la vella solució, mil·lenària en fracassos i monstruositats i garantia de futures violències. Esclats revolucionaris, repressió, messianismes, governs autoritaris o directament dictatorials, una segona onada feixista,…Un dolor immens i absolutament estèril. Impossible? Cal no oblidar  la primera part del segle passat.

En la tercera hipòtesi el factor principal és una ciutadania que, impulsada per la necessitat i sostinguda per la consciència, pren la paraula i emprèn l’acció tot rebutjant incondicionalment la violència. Una societat activament implicada en les vies del diàleg, de la cooperació i de la solidaritat, emergirà de la crisi més humana i fraternal. Eliminant l’efecte dissolvent de la submissió, renunciant al poder de fer mal de la violència, possibilitarem l’eclosió de capacitats que superen qualsevol expectativa probable.  Capacitats positives, inèdites i inesperades, que  l’esperança intueix i sustenta.

This entry was posted on maig 17, 2012 at 10:58 am and is filed under cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència . You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.