Tenim coses a dir
Una crisi sol comportar una revelació. Algun estament clau, o algun element estructural de la societat, mostra una feblesa imprevista, una inconsistència preocupant o directament la seva falsedat. En el cas de la crisi present es posa en evidencia una averia descomunal en la sala de màquines del sistema. L’economia, concebuda, abusivament, no només com a motor de l’activitat humana sinó com a element validador, o desqualificador, de totes les facetes de la vida individual i col·lectiva ha entrat en una espiral de deliri corrupte i corruptor. Hem donat a l’economia, als mercats, el poder absolut tot i saber que el poder absolut esdevé sempre corrupte i delirant.
Si el desgavell i els sofriments que la crisi comporta no ens anul·len la capacitat de percepció i valorarem serenament la informació que tenim, probablement arribarem a conclusions inquietants. Ens veiem obligats a admetre que l’economia està fora de control, com a mínim fora del control democràtic dels ciutadans i dels parlaments. També dels governs. Hem deixat que l’economia ho governi tot i hem desistit de governar l’economia. Acceptem que els mercats dictin ordres al governs i ningú dicta ordres als mercats. La inversió de rols és escandalosa i el fracàs estrepitós. No es tracta de disfuncions més o menys greus, subsanables al capdavall, sinó d’una perversió inacceptable que erosiona els valors democràtics, aprima l’estat del benestar i fa difícils les expectatives de desenvolupament harmònic de la humanitat. I no cal enganyar-se respecte a les possibilitats d’autocontrol del sistema. No n’hi ha.
Tenim necessitat d’altres solucions, d’enfocs alternatius, que permetin l’establiment progressiu d’altres prioritats, d’altres valors, que conformin un altre marc sociopolitic. La política es mou per possibilitats, sí, però les possibilitats venen determinades, en bona mesura, per les opcions prèvies. No crec que ningú tingui una solució llesta per a ser aplicada, però sí que és l’hora inajornable de dinamitzar les tendències i intensificar els processos que ens permetran reorientar-nos en l’espai sociopolític. És vital revertir tendències (desigualtat creixent, deficient redistribució, cohesió social amenaçada, destrucció mediambiental, militarització de la seguretat, globalització al servei dels interessos financers,…) que si es consoliden configuraran una societat poc desitjable. Ens cal construir un altre marc conceptual, superador, a partir de valors transversals, compartits per opcions polítiques diferents, i aglutinadors de majories en l’opinió pública. L’alternança política, tan essencial en democràcia, no ha de ser una estúpida dansa del pèndol sinó el reflex polític d’una dialèctica que ens fa avançar.
El futur desitjable és el d’una humanitat alliberada de la por i de la misèria, com diu el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans. Sabem que no podem canviar instantàniament de rumb però podem orientar el futur. És el moment de la proposta. Cal preparar propostes basades en altres valors. El moment, aquest període de crisi profunda i prolongada, demana l’assumpció de noves responsabilitats i el moviment per la pau n’ha d’assumir. El moviment per la pau forma part dels actius que cal activar per generar la gran onada de pensament i d’acció, d’anàlisis i de compromís, que ens cal.
Eradicar la violència sociopolítica i la guerra, eliminar progressivament exèrcits i arsenals, miniminitzar la industria armamentística, controlar i vetar el comerç d’armes, tot això forma part de la necessitat d’una nova governança. El moviment per la pau, al costat d’altres moviments socials complementaris, ha d’emergir propositivament, assumint la responsabilitat de crear propostes. Els nostres objectius no s’esgoten en ells mateixos, els nostres objectius són part del gran canvi que necessitem. Defensem propostes, basades en anhels universals, que no ho són tot però són una part sense la qual no hi ha tot.
Potser alguns se senten inclinats, o resignats, a aïllar-se en una anàlisi sempre inacabada que de fet renuncia a influir sobre el present, però… com podem acceptar que no hi ha res a fer? Qui no tingui res a dir en aquest moment d’extrema indigència moral potser haurà de callar durant una bona temporada.
Publicat al bloc de l’ICIP el 2/XI/2010
novembre 4, 2010 a 9:24 am
Potser seguint la tradició de la guerra freda, hi ha qui demana respostes tancades al 100%. Vénen a dir: “Capitalisme o comunisme? Si els dos fracassen, caldrà una nova tercera resposta. Però mentre no la tingueu pensada al 100%, seguirem amb la menys dolenta de les opcions. És a dir, el capitalisme”.
Potser ha arribat el moment de destacar que cal avançar, com dius, amb cadascuna de les ‘petites’ propostes que tenim per a canviar el món (cultura de pau, decreixement, medi ambient, etc.), tot i no tenim un model (econòmic?) enllestit i pensat al 100%.