Bones pràctiques
El procés de consulta sobre la independència que s’ha realitzat a Catalunya durant els darrers mesos crec que mereix una atenció especial des de diverses perspectives. S’hi donen algunes característiques que no hauríem de voler passar per alt donada la seva alta potencialitat política i sociològica. I sóc de l’opinió que el futur els conferirà una importància creixent.
En primer lloc resulta destacable que es tracta d’un procés endegat per iniciativa popular. No és pas la primera vegada que una convocatòria de gran significació políticosocial té origen a la societat civil, però aquesta vegada l’envergadura del tema la fa especialment destacable. El procés prova l’existència del poble català com a protagonista polític capaç de superar un nivell bàsic de capacitat reactiva, per assolir fites que reclamen una proactivitat i assertivitat notables. És una dada que ningú no pot obviar. Que la ciutadania sigui capaç d’emetre aquest potent senyal, en un moment en el que l’ortodòxia sociopolítica i psicosocial ens voldria ocupats exclusivament en els temes derivats de la crisi econòmica, no fa més que augmentar-ne el valor i la significació.
En segon lloc, una vegada feta la proposta, resulta admirable la capacitat autoorganitzativa de la ciutadania. Sabíem de la creativitat de la societat civil pel que fa a llençar idees però la capacitat d’autoorganitzar-se amb eficàcia és una molt bona notícia. Cal tenir present la gran quantitat de treball voluntari que la realització de les consultes ha exigit. D’altra banda, crec que es obligat destacar el caràcter transversal de la resposta ciutadana. A partir de posicions personals molt diferents, centenars de milers de ciutadans coincideixen finalment en avalar el procés de consulta i una aclaparadora majoria dels que ho fan coincideix també en la resposta afirmativa.
Aquest caràcter transversal de l’acceptació de la consulta i del sí confereixen una gran força a la iniciativa: les grans onades d’opinió són sempre transversals. Només ens cal recordar, a Catalunya, els moviments ciutadans al voltant de l’autonomia, de l’amnistia, contra el terrorisme i a favor de la pau. Pel que fa a la magnitud del moviment només vull assenyalar, tot i ser conscient que es tracta d’una altra cosa, que quan una cinquena part de la ciutadania opta per una força política aquesta guanya les eleccions. Es cert que el tema de la independència no està encara prou present en els programes polítics, i que per sí sol no és un programa, però crec que els senyals apunten a que el temps portarà una exigència creixent de definició al respecte. Els protagonistes polítics, persones i partits, hauran d’acceptar que se’ls demanarà de manera progressiva que es manifestin amb claredat al respecte.
El tercer tret destacable del moviment per la consulta té a veure amb la filosofia de la noviolència. No podem obviar que la disjuntiva plantejada afecta una realitat tan sensible, conflictiva i generadora de violència com són les fronteres estatals. Qüestionar fronteres estatals mitjançant un moviment impecablement noviolent és una mostra esplèndida de maduresa democràtica. Les societats, ara i en el futur, es trobaran sovint enfrontades a reptes complexos. La història ens mostra infinitat d’ocasions en les que s’ha confiat en la violència per aconseguir objectius sociopolítics; el futur desitjable per a la humanitat passa per la generalització de la noviolència com a eina de transformació política i social.
La consulta catalana està impregnada de futur no solament pels objectius als que apunta sinó, encara més, pels mitjans escollits. Una vegada més val allò que és un clàssic de la noviolència: el fins estan preanunciats en els mitjans.
Alfons Banda Tarradellas
Publicat al bloc de l’ICIP el 16 d’abril 2011)
Deixa un comentari