La gran implosió
És un magnífic assaig de Pierre Thuiller, “La grande implosion” Fayard 1995, sobre l’imaginat final de la cultura occidental. D’acord amb els estàndards vigents el llibre és prehistòric, però seguint criteris seriosos es tracta d’un assaig plenament actual. L’obra té el format d’informe redactat, cap a la fi del segle XXI, pel “grup de recerca sobre la fi de la cultura occidental”. L’informe es proposa comprendre els motius que impediren veure venir o aturar la catàstrofe. La pregunta de fons és: si la crisi estava anunciada des de totes les perspectives, com és que no es va evitar? L’informe afirma que “els occidentals trobaven cada vegada més normal que la vida humana fos percebuda i organitzada segons les normes i exigències de l’Economia” i consigna advertències molt anteriors com aquella de Paul Valéry (1871-1945) en la que denuncia que Europa llega al món el trist exemple del primat de la riquesa per damunt de tot. La intuïció de fons és una idea radical: “tota cultura neix de determinades opcions i, per a bé i per a mal, porta aquestes opcions fins al límit”.
És el que ens està passant: hem portat fins al límit l’opció de concedir el primat a l’economia. L’Economia, així en majúscules, s’ha convertit en la gran deessa a la que cal satisfer fins i tot quan demana sacrificis humans. Crec que l’anomenat moviment dels indignats està denunciant aquesta divinització i aquest culte. Com a símptoma crec que mereix tota l’atenció, com a reacció mereix tot el suport. Suport condicionat a que sàpiga triar les accions i els mètodes. Si el món polític ha de d’expulsar els pocs elements corruptes i posar atenció en que els procediments administratius no afavoreixin la corrupció, els moviments cívics que volen un altre món han de ser igualment curosos en la seva actuació. Gandhi ens adverteix que els mitjans prefiguren els fins. I uns i altres estan obligats a dialogar. Molt encertadament la declaració parlamentaria, unànime!, del 15 de juny parlava del dret a fer política des de dins i des de fora del Parlament. Bé, però caldrà diàleg per a no fer del conjunt un incomprensible xivarri. Seria ben poc intel·ligent que els fets d’aquest darrers dies desemboquessin en un enfrontament entre dos mons bàsicament honestos, la política oficial i el moviment cívic, mentre el món fosc de les finances i els mercats ho celebra amb rendiments extraordinaris i… champagne, of course!
juny 16, 2011 a 1:26 pm
Bona, Alfons! Merci per les teves reflexions. Sempre són càrregues de profunditat.
juny 16, 2011 a 1:44 pm
Una bona anàlisi del que està passant, que posa llum al desconcert dels darrers dies. Cal reflexionar en el sentit que proposes: el diàleg entre la política parlamentària i els moviments cívics, com a via per trobar les millors solucions, que sempre son les que sorgeixen d’un diàleg meditat i aprofondit entre les parts.
juny 16, 2011 a 5:14 pm
Una bona reflexió i un bon record d’un llibre, ja clàssic i “antic”, però de rabiossa actualitat … És important el que està succeïnt: la “gent” torna a PARLAR, a PENSAR en OBERT.