Uns i altres

Posted in cultura de pau, Noviolència on abril 6, 2012 by Alfons Banda

Puc entendre, i fins i tot sentir-ne l’ardor

fins haver de lluitar per expulsar-lo, el ressentiment que neix de la compassió per les víctimes. Però em sento totalment estrany a l’odi sustentat per la ideologia i a la indiferència  homicida  dictada  pels interessos.

Hi ha persones que fan por perquè ens fan sentir l’alè de la bèstia, altres ens glacen el cor des d’una racionalitat implacable.

Tan uns com altres són promesa d’un futur indesitjable i anunci de desgràcia. Ni l’odi, ni l’interès poden fer-nos més humans. Sí que ens cal la més sòlida de les determinacions i el més alt  coratge  per deixar-nos guiar per la compassió i la misericòrdia pròpies dels nets de cor. I per posar l’altra galta, és a dir per insistir, per no abandonar, per tornar-hi, malgrat tot, una i altra vegada.

Bona Pasqua a tothom, fins i tot als uns i als altres ( germans al cap i a la fi).

La qüestió iraniana

Posted in cultura de pau, Democracia, Iran, Noviolència, Qüestions militars on març 8, 2012 by Alfons Banda

Atacarà Israel les instal·lacions nuclears de l’Iran? La pregunta és tremenda. Caldria una gran fantasia per imaginar una acció tan demencial i tan perillosa, per a tot el món, com el bombardeig israelià d’aquelles instal·lacions. I en canvi Israel sembla entossudit en que el món, contra tota lògica, se la plantegi. Semblen voler que els creiem  capaços de traspassar una nova línia roja. L’Estat que més clarament prescindeix les NNUU i dels seus acords, tot i ser-ne fill, ara, des de la il·legalitat en la que s’ha volgut instal·lar, amenaça amb una acció, il·legítima i il·legal, generada en la paranoia.  Què passa doncs? Perquè no estem més preocupats? Imaginem quines serien les possibles conseqüències per a Europa de l’atac israelià? Ignorem què representaria per a una Europa en crisi el tancament de l’estret d’Ormuz? Podem seguir tractant a Israel com el fill consentit i estúpid al que li són passades per alt tota mena de bretolades? O potser estem estranyament tranquils perquè intuïm un muntatge? Potser ens tranquil·litza pensar que el tema no pot progressar sense consentiment i suport nordamericà? En qualsevol cas per   pensar sobre la qüestió iraniana penso que hi ha uns quants punts que no podem deixar de tenir en compte.

La història recent. L’Iran no és una democràcia proocidental i el govern iranià fa angúnia i causa temor. D’acord. Prové directament de la reacció antioccidental que, liderada pels caps religiosos, va fer caure el Xa. Quan érem amics del Xa no li demanàvem democràcia i consentíem que tingués el cinquè, en importància, exèrcit del món. A la guerra entre l’Iran i l’Iraq el nostre home era Sadam Hussein. No són els nostres amics i seria una mica estrany que ho fossin. Però no penséssim pas que els problemes amb l’Iran comencen amb la revolució islàmica, ni amb el govern actual, ni amb el seu pla nuclear. Mossadegh? Si no en sabeu res, busqueu-ne informació.

La realitat actual. No podem ignorar que l’Iran té poc a veure amb altres estats de la regió. És un país extens, gairebé quatre vegades Espanya, poblat, 80 milions, amb un IDH, índex de desenvolupament humà, qualificat d’alt, amb una cultura mil·lenària, amb una modernitat sorprenent en molts aspectes: cinema, arquitectura,…L’Iran està destinat a ser la gran potència regional…si el deixen. L’Iran pot esdevenir ràpidament el Brasil de l’Orient Mitjà…si li permeten. Us recomano un petit seguiment de la premsa iraniana, en anglès, o de la pàgina de la ràdio oficial. Hi intuireu  la misèria d’un règim i la grandesa d’un poble. Per exemple http://www.tehrantimes.com/

La qüestió nuclear. No sé si Iran vol o no la bomba però sé que els enemics  l’estan forçant a buscar-la. No seria bo que Iran tingués armament atòmic, com no és bo que el tingui ningú, però Iran per força  s’ha de preguntar perquè se li ha permés a la India i al Pakistan, mireu un mapa, i sobretot perquè se li permet a Israel, al marge, naturalment!, de tractats i d’inspeccions. No sé si l’Iran vol la bomba, però l’única manera segura d’evitar que la tingui és que Israel declari el seu armament nuclear, en permeti la inspecció internacional i en pacti el desmantellament. Una vegada més Israel té l’oportunitat de tornar per la porta gran a la comunitat internacional. Fa temps que l’esperem.  De fet  el títol d’aquestes ratlles és erroni, no es tracta de la qüestió iraniana sinó de la qüestió israeliana.

Noviolència i opinió pública a Euskadi

Posted in Conflictes, cultura de pau, Noviolència, pacifisme on gener 27, 2012 by Alfons Banda

“El paper que han jugat les organitzacions Lokarri i Gesto por la Paz en el conflicte basc va ser el centre de la tertúlia celebrada el passat 19  de gener a la seu de l’ICIP, a càrrec d’Egoitz Gago, doctor en estudis de pau” (e-butlletí de l’ICIP, núm.25).

Hi vaig assistir. I crec que la línia de treball exposada per l’investigador social basc Egoitz Gago és de gran importància per a les entitats que tenim com a objectiu la progressiva implantació de la cultura de pau. La gent que hi col·laborem ens preguntem sovint per l’eficàcia del nostre compromís. No sé si és la millor qüestió que ens podem proposar, tot i que és natural que ho fem, perquè la cultura de pau és sobretot una esperança sòlida més que no pas un projecte amb etapes i terminis. I hom francament ho té difícil per mesurar l’eficàcia d’una esperança tot i que no hi ha res de més imprescindible que l’esperança, no solament per a la pau sinó simplement per a la vida.

Egoitz Gago ha volgut investigar la influència de Gesto por la Paz i de Lokarri ( evolució d’ Elkarri) en la dinàmica que ha permès arribar a l’estat actual de coses al País Basc. Normalment, diu Gago, s’infla la importància dels fets polítics i s’infravaloren els fets socials. La recerca ha consistit en buscar la presència del pensament de Gesto i de Elkarri-Lokarri en molt diversos moviments, entitats, partits, sindicats,…i el resultat ha estat positiu i per a molts potser sorprenent. La influència dels silencis de Gesto, amb motiu de qualsevol mort atribuïble al conflicte, i la de les propostes de diàleg i de convivència política d’Elkarri-Lokarri, es detectable en molts llocs no sempre previsibles. Les dues entitats, constata Gago, han treballat en línies independents, potser en algun moment paral·leles, que s’han respectat sempre però que mai han coincidit. Gesto simplement apuntava, amb lucidesa i  enorme coratge, cap a una direcció innegociable: noviolència. Elkarri-Lokarri caminava en aquesta direcció però amb una proposta política de diàleg, de mediació, de convivència entre forces polítiques. Doncs bé: “En gairebé tots els àmbits polítics, fa notar Gago, hi he trobat una certa identitat pacifista. El discurs i el mètode, tan de Gesto com de Lokarri, s’han difós eficaçment”. L’investigador  considera que els dos actors han creat un “marc mestre” respecte a la Pau i han influït i fet possible la visualització, l’aflorament, del corrent a favor de la pau. Un corrent, en gran part ja existent però submergit, atomitzat, individualitzat i sobretot silent. És una paradoxa però podríem dir que els silencis públics de Gesto, des del 1986, varen trencar el gran  silenci. Elkarri, des del 1992, va permetre que un gran nombre de persones expressessin una opinió contundent: el principal obstacle per a la pau és la violència. Noviolència i opinió pública acabaven per coincidir reforçant-se mútuament.

Crec que es d’agrair el treball d’Egoitz. Ens aporta proves de la importància de la noviolència, del diàleg, de la col·laboració entre adversaris polítics en situacions de conflicte violent. Gràcies!

No puc posar final a aquestes ratlles sense fer constar un fet que és una dada per a l’investigador i a l’hora una prova a favor de les seves conclusions. Quan la Fundació per la Pau va decidir implicar-se en la recerca de la pau al País Basc va sentir la necessitat de trobar referències creïbles a l’interior de la societat basca. Les nostres indagacions ens varen portar a triar com a interlocutors amb els que validar, contrastar i col·laborar, dues entitats que meresqueren el nostre crèdit: Gesto por la Paz i poc més tard també Elkarri-Lokarri. La sanció del temps ha estat positiva.

Publicat originalment el 26/I/2012 al bloc de l’ICIP.

P.S. El 30/I recordarem Gandhi i celebrarem el DENIP. És oportú evidenciar el valor i el caràcter decisiu d’actuacions inspirades en la noviolència i mantingudes amb coratge. Un cop més la noviolència i l’opinió pública apareixen com les eines més poderoses de transformació social. 

 

Dictadura participada

Posted in Democracia, sistema financer on gener 12, 2012 by Alfons Banda

Acomiadant l’any passat vaig escriure (butlletí 101 de la Fundació per la Pau www.fundacioperlapau.org ): “Sí, es perceben senyals que indiquen l’inici d’un procés contra la darrera (vull dir la més moderna)  dictadura. Una dictadura sense rostre, anònima, difícil de comprendre i de combatre. Una dictadura que, com totes, s’alimenta de silenci i de covardia i que, com totes, acabarà caient.” I vull començar l’any amb les mateixes paraules. L’artifici del canvi d’any, una pensada genial des d’una perspectiva històrico-organitzativa, inspirada en els cicles estacionals però buida d’altres significats, no ens ha de fer perdre  el fil de la continuïtat. Els canvis sociopolítics són conseqüència de processos i no pas d’esdeveniments episòdics. Res no és possible sense una tenaç persistència.

La situació la coneixem prou bé. I es pot descriure, i explicar, des de diferents perspectives complementàries. Em va semblar molt interessant la que  vaig escoltar d’un jove professional de la família amb qui vaig compartir taula per Sant Esteve. Molt breument: el diner era un instrument de mesura de valor econòmic i servia, a la base del sistema productiu, per adquirir el béns i llogar les competències necessàries per produir o per comerciar, tot cercant un benefici. Ara, però, el diner pot fer diners directament, sense necessitat de produir o de comerciar. En la mesura que aquesta nova funció del diner es fa predominant passem a ser dominats pel sistema financer.

És, ho estem veient, un domini real i ferri, realment una dictadura, que canvia constitucions, imposa governs i dicta lleis al marge de qualsevol legitimació parlamentària. Una dictadura anònima i sense  rostre que atura abruptament el desenvolupament democràtic de la societats humanes. Fa més de dos segles que en les societats occidentals fa camí, amb anades i vingudes, la voluntat de fer realitat l’afirmació que el poder radica en el poble. Potser pensàvem que ho teníem guanyat, però encara no. La democràcia està greument amenaçada. Ara mateix el poder està molt lluny del poble. Rau en els mercats i quan diem els mercats estem parlant d’un sistema lògic no-humà, supraindividual  i supraestatal, que pren mecàniques decisions  amb total exclusió dels paràmetres i condicions que no s’ajustin a una rigorosa quantificació i que cerca, exclusivament, el major rendiment financer.

Aquest sistema és qui dicta les seves ordres al món polític, que les transmet fidelment a la ciutadania. No es tracta doncs, en aquest cas, de fer caure  un dictador o treure-li el poder a una  classe dirigent, es tracta d’enderrocar un sistema de vida al qual ens hem deixat arrossegar, majoritàriament i irreflexiva. Un sistema que gairebé tots, en el món occidental, en major o menor mesura, hem contribuït a construir. I això vol dir que aquesta vegada  es tracta d’una dictadura participada, seria un sarcasme dir-li participativa, feta d’inconsciència, d’individualisme i d’egoisme gairebé universals.

Amb això no vull pas, de cap manera!, excusar  tres categories de responsables majors: els líders polítics que haurien d’imposar-se el deure de tenir i comunicar honestament una visió prospectiva, preventiva, sòlida i raonada, tot i que això  signifiqués l’acceptació d’un fracàs personal o de partit. No s’ha fet. I els partits no emeten senyals positius en aquest sentit. Estan acabats irrecuperablement? És raonable confiar-hi? Amb quina autoritat demanaran als ciutadans els sacrificis que indubtablement caldran?   Els experts en economia, si és que n’hi ha. El valor de les institucions que formen als professionals del sector hauria de ser passat per un cedaç molt fi. No són els rankings endogàmics els que donen el valor a una institució, ni les xifres que cobren els seus exalumnes el que crea confiança, sinó el servei que el conjunt de la societat rep de la seva gestió. Per quins motius hi hem de confiar? No havent previst l’arribada de la dictadura financera, inconscients de com es posava en perill l’estat del benestar i la democràcia mateixa, han decepcionat a la societat que havien de servir. Finalment hi ha els aprofitats. No parlo de corrupció, que això ja ho preveu la llei. Parlo de tots aquells que en mig de la gran tempesta s’asseguren unes remuneracions que, legals o no, haurien de ser justament qualificades de robatori.

Qui queda? Qui ens portarà al recte camí? Doncs els poetes i tu i jo, és a dir, tots. Qui sinó tots?

Alfons Banda i Tarradellas

Gener 2012

Carta abierta al futuro Presidente del Gobierno, sobre la crisis económica y el gasto militar

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència, pacifisme, Qüestions militars on novembre 19, 2011 by Alfons Banda

 

Sr. Presidente,

 

Somos conscientes de que asumirá el encargo de presidir el Gobierno en un contexto de grandes dificultades económicas, de distanciamiento entre la ciudadanía y la política y en el que tendrá que dar respuestas convincentes ante los múltiples retos actuales.

 

La ciudadanía vive perpleja ante la sensación de que los gobiernos del mundo democrático terminan por plegarse a unas exigencias que no emanan del sentir popular sino de unos intereses económicos globales. Exigencias que, en medio de la opacidad y la desregulación, terminan por beneficiar a unos pocos. Así, parece difícil evitar que la gente piense que paga los platos rotos de una fiesta en la que no decidieron ni la comida ni los invitados.

 

Una globalización económica sin regulación nos ha conducido a una democracia acosada por los mercados y de precaria credibilidad. La comunidad internacional, más allá de reaccionar con medidas urgentes ante lo que acontece, debe acometer una revisión a fondo de los acuerdos, mecanismos y estructuras en los que se fundamenta el actual sistema económico.

 

Si, como parece, se opta por reducir el gasto público y las inversiones, no podemos asistir impasibles al recorte de prestaciones sociales, sanitarias y educativas –todas ellas siempre fundamentales pero aún más en un contexto de crisis que comporta más precariedad a buena parte de la población- o a la inversión en ciencia e innovación. Es esencial generar otro sistema económico que pueda ser más justo, sostenible, productivo y sólido.

 

No asistiremos impasibles a la reducción de inversiones y gastos cruciales para el bienestar y la protección de la calidad de vida mientras se continúa manteniendo un descomunal gasto militar.

 

Sabemos que no es un caso específico de España. Los principales países del mundo, encabezados por los Estados Unidos, mantienen una inmensa maquinaria bélica. Si tenemos en cuenta las graves carencias que afectan a la mayoría de los habitantes del planeta, el desarrollo de este desmesurado arsenal constituye un auténtico insulto. Lamentablemente, este modelo se proyecta con fuerza y los países emergentes se esfuerzan en copiar los mismos modelos. Por ello, el incremento del gasto militar, la producción de nuevos sistemas armamentísticos o la adquisición de nuevas armas en el mercado internacional son pautas habituales de muchos países. Hay que recordar que, tal como apuntaba el reciente Informe del SIPRI, el gasto militar mundial, pese a los 4 años de crisis económica, subió en todo el mundo un año más, hasta alcanzar la escandalosa cifra de 1,6 billones de dólares.

 

Mientras, los Objetivos del Milenio –que nos recuerdan las apremiantes necesidades que deberíamos atender si queremos reducir las amenazas que el hambre, la falta de salud o de educación suponen para la población mundial- siguen incumpliéndose año tras año.

 

Se trata de una política errónea propiciada por los grandes productores de armamento, que confunde seguridad con militarismo. ¿Cómo se puede aprobar que para hacer frente a supuestas amenazas militares se invierta tanto dinero y para evitar riesgos reales que se llevan la vida de millones de personas aceptemos impasibles que no existen medios?

 

En el caso español, comprobamos amargamente algunas decisiones de sucesivos gobiernos, que siempre hemos considerado erróneas pero que ahora, además, están impactando gravemente sobre la economía. Se ha decidido participar en grandes proyectos armamentísticos (avión de combate europeo Eurofighter, carros de combate Leopard, etc.), sin valorar si eran realmente necesarios y se correspondían con una visión global y moderna de la seguridad. En cualquier caso, con independencia de su conveniencia, han constituido un desastre financiero.

 

Dedicar más de 16.000 millones de euros para 2011 al gasto militar –teniendo en cuenta todas las partidas, no solo lo que gestiona el Ministerio de Defensa- nos parece una sinrazón. Las posibles misiones internacionales, argumento habitual para justificar una alta dotación en armas a los ejércitos, no precisan de ese enorme gasto y, en concreto, de la  adquisición o fabricación de armas, impuestas por la pertenencia ala OTAN–es increíble quela UEno sea todavía autónoma en materia de seguridad- y que, en buena medida, son propias de conflictos pretéritos.

 

Cuándo hace 14 meses publicamos en estas mismas páginas el artículo ‘Crisis, gasto militar y desarme’ (El País, 2 de agosto de 2010) queríamos alertar sobre la grave crisis económica y la necesidad de establecer unas  prioridades adecuadas a la hora de plantearse recortes del gasto público. Durante estos meses hemos visto como la crisis económica se agudizaba sin que las medidas de austeridad hayan alcanzado al gasto militar.

 

Pero a la vez hemos sido testigos de dos fenómenos de gran trascendencia.

 

Por un lado, miles y miles de mujeres y hombres del mundo árabe han dicho “¡Basta!”. Han gritado al mundo que también quieren vivir con dignidad, aspirar a la justicia y disfrutar de la libertad. Han hecho tambalear, y caer en algunos casos, a dictadores que lamentablemente, contaban con el apoyo interesado de buena parte de las democracias occidentales. Con las modernas tecnologías de la información y la comunicación, que permiten la libre expresión y la participación no presencial, los ciudadanos ya no sólo serán contados en las elecciones. Deberán contar también después. Pueden influir y decidir. Y deben hacerlo.

 

Por otro lado, en España irrumpía con fuerza el movimiento del15 M, internacionalizado meses después con la movilización del 15 0. Unas movilizaciones surgidas de la disconformidad e indignación de muchas personas ante la degradación de la calidad de vida, la pérdida de capacidad democrática de dirigir la economía y el alejamiento de la política de sus auténticas responsabilidades.

 

Por cuanto antecede nos parece que proteger el gasto social y dirigir los posibles recortes hacia el gasto militar es una medida que fortalece la democracia, mejora el bienestar y envía a la ciudadanía un mensaje positivo, al priorizar la agenda social en un contexto de crisis aguda.

 

Sr. Presidente: le agradeceremos que tenga en cuenta estas reflexiones y sugerencias.

 

Firman este artículo:

Federico Mayor Zaragoza, presidente Fundación Cultura de Paz y

Santiago Álvarez Cantalapiedra, director CIP-Ecosocial

Jordi Armadans, director Fundació perla Pau

Alfons Banda, coordinador Comité Interenacional Fundacío perla Pau

Manuel Dios Diz, presidente Seminario Galego de Educación para a Paz (SGEP)

Vicenç Fisas, director Escola de Cultura de Pau dela Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Rafael Grasa, presidente Instituto Català Internacional perla Pau (ICIP)

Carmen Magallón, vicepresidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Manuel Manonelles, director UBUNTU y Fundación Cultura de Paz Barcelona

Vicent Martínez Guzmán, director honorífico Cátedra UNESCO Filosofia Pau Universidad Jaume I de Castelló dela Plana

Xavier Masllorens, presidente Fundació perla Pau

Manuela Mesa, presidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Beatriz Molina, directora Instituto dela Paz y los Conflictos Universidad de Granada

Arcadi Oliveres, presidente Justícia i Pau Barcelona

Pere Ortega, presidente Federació Catalana d’ONG perla Pau

Gorka Ruiz Santana,

presidente Foro Asociaciones de Educación en Derechos Humanos y porla Pazdel Pais Vasco

 

 

 

 

 

Resistir

Posted in Democracia, Drets humans, Europa, sistema financer on novembre 8, 2011 by Alfons Banda

Motius per tirar el
barret al foc no en falten.  Els problemes
són descomunals, 5 milions d’aturats!, i l’horitzó  incert. La decepció, respecte de  tantes coses,  té extensió i profunditat oceàniques.
Eleccions. L’optimisme té poc marge. No és moment per a inconsistències
guarnides amb banderes. Algú tindrà més vots que els altres i haurà guanyat. I
després? Després caldrà seguir resistint.

Resistir amb
coratge i amb talent. I per als que guardin el respecte i el sentit de les
paraules gosaria a dir que cal resistir amb esperança. El nombrós estol dels
necis no ens la pot arrabassar. La humanitat té vocació de fraternitat, de
dignitat i de justícia. Seguir-la és l’únic camí que ens  lliura dels deliris d’uns pocs que esdevenen
un malson per a tots.

El primer acte de
resistència crec que és anar a votar malgrat tot. Votar amb honesta dignitat. Votar
tot i saber que no estem triant qui manarà sinó qui obeirà. Votar no pas per
salvar l’obsoleta partitocràcia  sinó per
enfortir la democràcia  amenaçada. Votar
perquè no és cert que tots siguin el mateix. Votar perquè uns estan més a prop
dels meus valors que altres. Votar, ni que sigui blanc o nul, perquè podem
pagar més cara la indiferència que els errors. Els gestors del sistema han
conduït la democràcia a ran de l’abisme pel fet d’assimilar-la a l’economia liberal
mentre aquesta es rendia  al domini del
casino financer. Els jocs de mans financers no són l’economia, i l’economia no
pot ser l’única font de criteri per a les decisions polítiques.  Europa és una trista i potser irrecuperable
víctima d’haver-ho ignorat.  Hem construït
damunt la sorra. La llengua, l’ètnia, la religió, han estat els fonaments
problemàtics, sobre els que, en èpoques passades, s’han bastit  pàtries i comunitats polítiques, però ningú s’havia
proposat edificar una comunitat política basada únicament en una moneda comuna
darrera de la qual no hi havia res més. Ni voluntat, ni desig, de res més.

L’actitud
resistent, crec, ha de defensar activament l’estat del benestar és a dir el
conjunt dels drets civils, polítics, socials i econòmics, sense acceptar mai
les raons brutals de la força, o les raons brutes dels diners. Cal resistir per
a no perdre perquè hem de saber que recuperar  ens costarà molt més que el que va costar
guanyar. Per a no perdre drets, parlo de drets i no de privilegis,  de dignitat i no de capricis, de serveis
essencials i no de frivolitats, per a no perdre cal lluitar tan com es va lluitar
per guanyar. Penso que forma part d’aquesta actitud resistent la disposició a
disminuir les desigualtats, per a la qual cosa caldrà, per exemple, donar
suport a una pujada dels impostos directes a una majoria dels ciutadans. Penso
que forma part de l’actitud resistent possibilitar l’emergència de la cultura
de la pau i de la noviolència, basada en el respecte, el diàleg i la cooperació.
I crec que res és possible sense la valoració de l’espiritualitat com a dimensió
essencial de la persona; si la política ha de ser plenament humana cal que
vulgui considerar la persona en totes les seves dimensions. Pot semblar que
negant aquesta dimensió s’afavoreix el consens necessari per a avançar plegats;
la realitat és que negar, o ignorar, qualsevol de les dimensions humanes és una
simplificació estèril i finalment perillosa.

 

 

 

 

 

Missatge en una ampolla

Posted in Democracia, Drets humans, Europa, sistema financer on octubre 19, 2011 by Alfons Banda

Probablement ens trobem en un punt d’aiguabarreig. S’acaba una època i n’apunta una altra.
Corrents i remolins ens arrosseguen d’aquí cap allà i passem sense transició de l’expectativa positiva al temor.  Les idees es confonen   amb les
emocions i els projectes amb les ambicions. Les grans institucions amenacen
ruïna. Trontollen els fonaments. Occident declina. El somni europeu pot acabar
en efímera migdiada. Europa, salvo reacció immediata, no jugarà el paper
orientador, global, que molts desitjàvem i esperàvem. Els indicis apunten a que
el projecte europeu no té cap voluntat eficaç de sobrepassar el nivell econòmic.
Els temes socials i polítics seguiran considerats ornamentals, demostrant que l’única
realitat a considerar és el diner i l’única activitat seriosa, el business. Per
primera vegada en la història de la humanitat, se’ns presentava la possibilitat
real que una potència, intel·lectual, econòmica i demogràfica de primera fila,
Europa, fos impulsada no pas per un afany imperial de domini d’altres pobles
sinó per una vocació universal de lideratge moral. Ens hem quedat en un terreny
humanament erm, intel·lectualment i moralment esquifit. Ens hem quedat en l’infantil
desig de les vacances perpetues. I quedem al marge de la realitat que es juga a
nivells més profunds de gran complexitat. Materialment, espiritualment i
literalment el diner ens està arruïnant. La llibertat, la justícia, la
democràcia, els drets humans i l’estat del benestar han entrat en fase de
precarietat. Estan en venda. S’està diluint no solament la possibilitat
d’exportar la filosofia en la que es fonamenten sinó la seva vigència en els
nostres estats. Francament no sé si un mecanisme tan complicat com el que
formen les institucions europees ens pot servir de res en les actuals
circumstàncies. El projecte europeu, arruïnat pel diner, pot acabar enterrat
per la burocràcia. Precisament perquè la realitat és il·limitadament complexa
cal que els instruments per a gestionar-la siguin il·limitadament flexibles. Ni
els organismes europeus que hem posat en marxa, ni els polítics actuals,
semblen tenir la potència i la flexibilitat, el carisma i la vocació, per
reconduir la dinàmica sociopolítica. Potser només queda el poble. També hi ha,
encara, a Europa una intel·lectualitat, instal·lada, que no ha jugat les seves
cartes. Per damunt de nacionalitats, de parlaments i governs, de partits,
d’organismes i institucions, caldria una paraula senzilla, clara i alta que
orientés el camí. Una declaració no canvia res per si mateixa, però seria
important per al poble saber que no està sol.
Demano una paraula comuna d’algunes desenes d’intel·lectuals europeus, abstenir-se
els orgànics, directament entenedora pel comú de la població, que marqui la
direcció, que proposi prioritats i canvis, que orienti l’acció de tants milions
de ciutadans, de tants milers d’entitats cíviques que no volem renunciar al
somni de bastir una Europa que conrea, inspira i  exporta totes aquelles conquestes de la
llibertat i de la justícia que tenen explicitud en la declaració de drets
humans i concreció en l’estat del benestar.
Si no ho feu podríeu aleshores almenys fer el primer esborrany d’una
glosa  per a ser oportunament llegida en
el funeral per a una Europa que no fou. Com el nàufrag llenço l’ampolla al mar
amb esperança.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 139 other followers

%d bloggers like this: