L’estat està immers en una campanya electoral global. Tenim a tocar les eleccions municipals i, en la majoria dels casos, autonòmiques. De fet però sembla que el gran tema es el de les eleccions generals espanyoles. A Catalunya les coses són diferents tot i que el guirigall és també molt sorollós. Si a la llunyana Espanya es planteja el dilema entre els uns i els altres, aquí les coses són ben diferents perquè aquí el dilema és entre els altres i els uns. Aclareixo que els uns d’allà i els uns d’aquí no són el mateixos uns, com també els altres d’aquí són altres que els altres d’allà. Les coses clares. Ben clares han quedat en el terreny de la justícia. Gràcies Montesquieu! No només la justícia és independent del legislatiu sinó que cada tribunal es independent dels altres. Com ha de ser. I amb capacitat de sorprendre. Perquè el Constitucional que havia exhibit anteriorment un ralentí prolongat i desesperant, ha mostrat ara una capacitat d’acceleració que ha deixat bocabadat a tothom. És allò de l’efecte sorpresa. És a dir: sin novedad señora baronesa.
Segueixo creient que la política té una altra versió. Hi ha una versió de la política que és alta i noble. Hi ha una versió de la política ben diferenciada de la comptabilitat, ben diferenciada també de la pura gestió. Si la política fos fonamentalment gestió perquè no anar a buscar un bon gestor lituà o filipí que presidís el país? I sobretot hi ha una política en la que l’adversari no és “un fill de puta”. És una expressió que no uso mai. Sense excepció. Potser per això em crida l’atenció comprovar, parlant amb gent diversa, que molts d’ells estan rodejats, segons diuen, de “fills de puta”. Deu ser ben desagradable. Tenim un món polític que es defineix i justifica a partir de les possibilitats i de les oportunitats i que esdevé finalment un hàbitat per a espavilats. Ho he dit molts cops però ho repetiré: els fonaments de la política són les opcions. Les opcions radicades en una visió antropològica i en una cosmologia, en una visió de la persona humana, de la història i del seu sentit. En aquest marc que dibuixen les opcions és on apareixen les possibilitats. Podem volar perquè vàrem optar per intentar-ho, no perquè se’ns presentés com una oportunitat. Devem la possibilitat de volar a un grapat de pioners que varen optar per intentar-ho, no a l’actuació conjuntural d’una colla d’oportunistes. En el món de les possibilitats podem, com a màxim, cercar-hi algunes expectatives, en el món de les opcions hi habiten totes les esperances.
Mentre suporto la fanfàrria de promeses electorals somio en aquella candidata, o candidat, que em parlés i em fes sentir ciutadà corresponsable d’una societat seriosa, sòlida i modesta, capaç de moderar expectatives buides de sentit i de mantenir esperances plenes d’humanitat.
