Tot i que les persones que llegeixen amb regularitat els meus apunts al bloc siguin poques crec que els dec una petita explicació. Com és que el darrer post és del juny? És que no han passat coses prou importants en les darreres setmanes? O és que he plegat la barraca?
No he plegat la barraca. Penso seguir reflexionant en veu alta sobre els grans temes socials i polítics i molt especialment vull seguir-ho fent sobre tot allò que tingui incidència en la metamorfosi de la nostra cultura en una inèdita cultura de pau. Una cultura que ha de procedir de les cultures, dominants o sotmeses, que avui podem reconèixer en el nostre món salvatgement globalitzat, però que se semblarà a elles com l’ou s’assembla al cuc de seda i aquest a la papallona. No penséssim pas que la pau és una qualitat nova que les cultures dominants poden adquirir, la pau és el nom d’una nova cultura que la humanitat pot fer d’emergir.
En les darreres setmanes, podríem dir en el darrer trimestre, s’han produït tal quantitat de fets importants en els àmbits social, econòmic i polític, de conseqüències immediates a nivell local, internacional i global, que crec que seria necessari establir un grup-2011 centrat en què ha passat i en les previsibles conseqüències, probablement de gran abast. És la imprecisa consciència de la importància dels fets, de la seva profunda, però no evident, interrelació i la seva rapidíssima successió el que me n’ha impedit el comentari. El respecte per la seva importància m’ha frenat l’impuls de comentar-los, la successió vertiginosa m’ha impressionat i fins a cert punt paralitzat. La turmenta informativa sepultava cada dia les informacions del dia anterior. Però he de reconèixer que el més determinant ha estat la incapacitat d’arribar a visualitzar conceptualment la relació entre tot el que ha passat. Perquè la compravenda, a la borsa, de països sencers, amb els seus ciutadans inclosos, ha de tenir alguna cosa a veure amb la premsa iniqua i la policia britànica, i amb la intervenció a Líbia, i amb la tolerància amb el govern sirià, i amb la fam a l’Àfrica,i amb els fluxos migratoris i amb la xenofòbia i amb el monstre nòrdic i amb els talibans i amb la corrupció i…Però en mig de tan de dolor, de tanta misèria material, causada per la misèria moral, sempre hi ha qui és capaç d’assenyalar el camí amb senzillesa i coratge. Tres paraules del primer ministre noruec, Stoltenberg, són suficients: “Respondrem amb amor”. El missatge no és nou, la meravella és que sigui viu i l’esperança és que esdevingui vigent.
