La inquietud de la major part dels ciutadans occidentals per la “marxa de les coses”, no només de l’economia, és una evidència. A ben segur que hi ha grans divergències en la percepció de les amenaces que apareixen, però la coincidència de base és que s’estan configurant escenaris imprevistos. A nivell social i a nivell polític, en l’àmbit local i en l’àmbit global, es constata la certesa d’estar assistint a transformacions que marcaran la vida de les properes generacions. Els temes en joc no són pas menors. L’estat del benestar, la justa distribució de càrregues i beneficis, l’educació de les noves generacions, la pacificació de l’economia, l’eradicació de la violència sociopolítica en tots els formats: marginal, terrorista o militar, la seguretat jurídica, els drets humans, la gestió de l’aigua i de l’energia, el respecte mediambiental, la continuïtat de un gran nombre de cultures… Fàcilment podríem allargar la llista. Per acció o per omissió, cada un dels temes s’orientarà cap a una solució més o menys encertada, desencertada o, no ho podem descartar, catastròfica. Tots aquests fronts junts en formen, de fet, un de sol en el que molts ciutadans desitjaríem fer prevaldre el respecte, el diàleg i la cooperació.
Crec que per avançar hem de superar la fase d’acumulació crítica i passar a una fase marcadament propositiva que caldrà sostenir llargament en el temps. Probablement tota la crítica acumulada és el necessari fonament de les proposicions que cal fer, però la crítica sola no aconseguirà mai reorientar les tendències ni, menys encara, la dissolució de les estructures actuals. Potser hem de reconèixer que estem massa ben instal·lats en una postura crítica que no ha mostrat prou interès per les propostes alternatives. Intel·lectualment podem construir crítiques molt ambicioses, de gran potència retòrica, les propostes immediatament possibles són, en canvi, més humils, com ho són les nostres forces. La crítica, però, no comporta necessàriament una proposta, mentre que una proposta alternativa, per modesta que sigui, conté una crítica eficaç. Les crítiques són més assimilables que les propostes.
Reorientar les opcions de la societat global és un propòsit colossal que està lluny de les nostres capacitats, fins i tot de les nostres capacitats nacionals. Però sí que podem presentar propostes alternatives, possibles, fetes des de tota mena d’instàncies cíviques i acadèmiques, propostes construïdes des de les opcions que volem promoure ( respecte, diàleg, cooperació), sostingudes per desenes o per milers de ciutadans, presentades als partits, als parlaments, als governs, a les organitzacions internacionals,…propostes amb objectius petits o més ambiciosos, locals, internacionals o globals, propostes que pel sol fet de ser plantejades comporten, cada una però sobretot en el seu conjunt, una crítica implícita i severa a les estructures financeres i polítiques i a les seves opcions fundants de domini i de força. Opcions que impedeixen, en definitiva, la recerca harmònica de la realització de les autèntiques passions humanes col·lectives: la justícia, la llibertat i la pau que se’n segueix. Es tracta de fer servir a fons les possibilitats de la democràcia, que es fa malbé si no es fa servir.
