L'ombra de la Pau

L’aprovació del tractat és, en si mateixa,  una notícia excel·lent. Directament representa un element de protecció de les persones i pot estalviar moltes vides humanes. És un pas necessari en el camí d’eradicació de la violència, política o de qualsevol altre tipus, i un  avenç en el camí cap a una humanitat més justa i fraternal. Però la importància del fet va molt més enllà del valor que pugui tenir com a instrument regulador d’unes transferències que molts considerem essencialment indignes i vergonyoses.

Així és important observar que el tractat té la funció de protegir  les persones individuals, als drets de les  quals es dona prioritat per davant dels “drets” dels estats a fer el que els sembli més convenient per als seus interessos; el tractat obre la porta a demanar  responsabilitats no solament als qui fan ús de les armes sinó també als qui les subministren; el tractat assenyala un camí pel que fa a les transferències d’armament: control progressiu, reducció progressiva, prohibició total.

Queda moltíssim per fer, però estem en el bon camí. La pressió ciutadana que va ser tan important en la prohibició de les mines antipersona i en la de les bombes de raïm, que ha impulsat el primer tractat regulador del comerç d’armes, pot enfocar nous objectius d’humanitat i de pau. Hi ha molt per a fer perquè hi ha absurdes despeses militars,  bombes nuclears,  amenaces de guerra i tantes altres  coses que podem desautoritzar,… Hem adquirit una nova responsabilitat cívica i moral, perquè: si es pot fer, quina excusa podrem donar per a no fer-ho?

* Aquest post és una cita de l’article  que em publica Catalunya Cristiana en la sortida d’aquesta setmana. Si el voleu veure sencer, en català o en castellà, ho trobareu a http://ow.ly/jXwuQ