Estic persuadit de la inesgotable capacitat de resistència de les comunitats humanes, de la il·limitada potencialitat col·lectiva per a bastir nivells superiors de respecte, de comprensió i de col·laboració, de la possibilitat de descobrir causes i controlar efectes, de poder ser eficaços en la lluita contra el dolor, la misèria i l’estupidesa i milito sense reserves en el partit dels que pensen que l’existència humana, la personal i la col·lectiva, té sentit. L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i anima una paciència creadora d’harmonia , d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós.
Tot i això, el simple coneixement dels fets, la consideració més elemental del que passa, la sensació que l’estultícia i la cobdícia avancen imparables provoca incomptables angoixes i una greu perplexitat col·lectiva. Sembla que la vida humana hagi trobat en el diner la darrera i única essència de l’existir, solament el diner sembla capaç d’objectivar les nostres capacitats i projectes, només el diner ens dóna un adequat i realista diagnòstic del nostre futur, només el diner mesura amb exactitud la potència dels nostres propòsits, només el diner sembla donar permís per a somniar. Són falsedats, però molt poderoses. La prova de la seva falsedat i del seu poder és de dimensions i conseqüències colossals: s’ha pretés que es podia bastir una comunitat política amb una moneda com a únic ingredient compartit. Els resultats estan a la vista.
Segueixo creient que Europa pot arribar a ser molt més que un espai geogràfic, penso que seria una pèrdua per a la humanitat que el projecte Europa fracassés, però penso també que no podem dissimular que anem per molt mal camí. Sense Constitució, sense Govern, sense política exterior, sense polítiques socials consensuades i comunes, no podem creure que anem enlloc. Clar que si no som més que una moneda… Al diner mai li han agradat els drets i la democràcia excepte quan es prostitueixen al seu servei.
