L'ombra de la Pau

La recent visita del president Mas a l’Índia ha propiciat que, tot honorant la memòria de Gandhi, el president  reafirmés que el procés català per la sobirania i la independència es basa en la mobilització sense cap violència, i festiva, de centenars de milers de ciutadans. No són paraules buides; és un fet empíric que a Catalunya es poden mobilitzar repetidament (2010, 2012, 2013) amb reivindicacions sobiranistes, centenars de milers de persones, amb un nivell de violència zero coma zero. Cap indici  porta a pensar que aquesta dinàmica s’estigui esllanguint; més aviat sembla el contrari ja  que el moviment és capaç d’assumir formats progressivament exigents ( desplaçaments, durada, capacitat logística,…). I això comença a fer por. Pel que fa al vot, les darreres enquestes d’intenció diuen que el vot independentista passa del 50% i dobla el vot unionista. Cal tenir en compte que entre els ciutadans no independentistes probablement són majoria els indiferents. Això encara fa més por.

Tot plegat configura una amenaça certa per a la unitat territorial de l’estat espanyol i el govern, aquell govern, des de les seves opcions ideològiques, no té gaire possibilitats de ser constructiu. Lligats a una interpretació mecànico-literal de la constitució y amb un criteri aritmètico-infantil de la democràcia no es pot ser gaire creatiu. No crec que els resulti possible, com ho seria en un marc noviolent, contemplar serenament un horitzó en el que a la satisfacció d’una relació exemplar amb un nou estat s’hi suma la joia d’haver contribuït, amb tacte, generositat i intel·ligència, a la resolució d’un conflicte. Probablement les seves estèrils concepcions ideològiques els porten a no poder imaginar altra cosa que una derrota definitiva i vergonyosa  o una  victòria provisional i de ràpida  caducitat.

El govern espanyol necessita afeblir la capacitat de mobilització del moviment sobiranista, però no li serà fàcil. Convèncer? Els unionistes interns no tenen  força de convicció. Els seus líders són els pitjor valorats pel conjunt de la ciutadania.  Pel  que fa als unionistes externs la seva existència no queda demostrada en els articles o llibres que esperàvem.  De debò hi ha un argumentari sòlid que suporti la seva causa? Més a més cal tenir en compte que el moviment independentista català presenta dues fortaleses essencials: la de ser transversal i independent dels partits polítics i la d’autoexigir-se un nivell de violència zero. La primera característica fa que el moviment no sigui fàcilment manipulable des dels despatxos. La segona genera admiració, facilita adhesions, dificulta la repressió i immunitza, en el nostre context europeu, contra l’article 8/1 de la Constitució: “Les Forces Armades (…)tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i…”

Finalment és interessant adonar-se’n que la capacitat demostrada pel moviment d’assumir formats progressivament més exigents fa pensar que el moviment sobiranista té el camí franc per passar de la violència zero a la noviolència activa i a la desobediència civil. ¿ No creieu que impedir aquest trànsit és l’autèntic objectiu de la proposta de llei d’ordre públic que aquell govern acaba d’anunciar? ¿ Creieu que el govern espanyol té algun temor més gran que el què passarà a Catalunya en els propers mesos?