Archive for the Democracia Category

« Older Entries
Newer Entries »

Després de la crisi

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència on maig 17, 2012 by Alfons Banda

Algun dia deixarem de parlar de la crisi. Potser, en part, l’haurem incorporat, potser haurem innovat en la manera de governar-nos  i  potser la política voldrà ser quelcom més que un procediment integrat en un  pla contable d’abast planetari. Potser sí. Però no descarto que en un cert moment es deixi de parlar de la crisi perquè, per a estupefacció de tothom, les coses vagin d’un altre forma sense saber perquè. Crec que molts intuïm que la situació té un alt grau d’artificialitat, és a dir que la crisi és una realitat dramàtica i dolorosa que es desenvolupa, però, en un marc opcional. La vida social, política i econòmica es desenvolupa en un marc que ve  definit per les necessitats , sí, però també per les opcions.  Les necessitats cal satisfer-les, les opcions podem canviar-les. Per posar un exemple: si l’opció és que la defensa armada d’un estat és més important que l’educació dels joves, passa a ser lògic que amb diners d’educació es pagui la compra d’armament. Però si invertim l’opció la lògica ens portarà a educar més i armar-se menys. Aprofito: www.retallemladespesamilitar.org

Estem en crisi perquè la fórmula de creixement i consum sense límits, una opció, s’ha esgotat. Entre altres motius perquè no era el creixement el que impulsava el consum sinó que s’havia fet del consum el motor d’un creixement que, naturalment, ha resultat ser un miratge. La situació s’agreuja en aquelles societats, com la nostra, en les que s’actuava sense xarxa de seguretat perquè la transparència, la rendició de comptes i la responsabilitat ciutadana i política no són valors consolidats.

Les fórmules que ens han portat fins aquí és natural que no són les que ens en poden treure. Les dinàmiques socials no tenen marxa enrere. No podem recórrer el mateix camí en sentit invers. Podem canviar de direcció i de velocitat, però en sentit estricte no podem invertir el sentit de marxa. La societat després de la crisi serà diferent.

Podem aproximar-nos prospectivament a la societat postcrisi a partir de tres hipòtesis. La primera és la hipòtesi inercial i té com a actitud central la submissió ciutadana, la segona hipòtesi contempla l’ús de la violència directa per part de molt diversos actors, la tercera té com a factor determinant una ciutadania activa que pren la paraula i emprèn l’acció. La submissió ciutadana implica que la lògica de les prioritats vigents es desenvolupa implacablement. El benestar i la cohesió socials es desfan, el projecte europeu generat a partir del drets humans també. És el que passarà si no passa res. La ciutadania ho contempla passivament mal aconsellada per l’angoixa i la por.

La segona,  és la vella solució, mil·lenària en fracassos i monstruositats i garantia de futures violències. Esclats revolucionaris, repressió, messianismes, governs autoritaris o directament dictatorials, una segona onada feixista,…Un dolor immens i absolutament estèril. Impossible? Cal no oblidar  la primera part del segle passat.

En la tercera hipòtesi el factor principal és una ciutadania que, impulsada per la necessitat i sostinguda per la consciència, pren la paraula i emprèn l’acció tot rebutjant incondicionalment la violència. Una societat activament implicada en les vies del diàleg, de la cooperació i de la solidaritat, emergirà de la crisi més humana i fraternal. Eliminant l’efecte dissolvent de la submissió, renunciant al poder de fer mal de la violència, possibilitarem l’eclosió de capacitats que superen qualsevol expectativa probable.  Capacitats positives, inèdites i inesperades, que  l’esperança intueix i sustenta.

3 Comments »

Revoltes àrabs i noviolència

Posted in Conflictes, cultura de pau, Democracia, Noviolència on abril 12, 2012 by Alfons Banda

(notes per a una xerrada)

 En primer lloc vull assenyalar que, una vegada més, un procés d’enorme importància sociopolítica es produeix de manera inesperada. I això cal que ens faci pensar. Parlo de procés i no d’episodi. Que un episodi sigui inesperat no ens pot sorprendre. Els episodis poden ser provocats per un nombre reduït, fins i tot molt reduït, de persones i queden fora de l’àmbit de les previsions possibles. La seva importància pot ser alta, però la història no està feta d’episodis. Els processos, en canvi, exigeixen la confluència d’un gran nombre de voluntats  i moltes accions persistents en una mateixa direcció.  Un procés històric  per passar de la fase germinal a la fase emergent ha de vèncer la formidable resistència de  tendències inercials pesades que tendeixen a colonitzar el futur. Potser aquesta incapacitat prospectiva és una mesura de l’enorme blablabla inclòs en la nostra cultura acadèmica i comunicativa. Qui va predir la caiguda del món soviètic el 89? Qui va predir amb intencions preventives la crisi econòmica que amenaça amb devorar la societat socialdemòcrata del benestar? Ningú s’estranyaria del fet que en alguns països àrabs haguessin aparegut milícies sunnites, o xiïtes, o el que sigui, que haguessin intentat desplaçar el poder al seu favor. Però  qui esperava una revolta àrab, geogràficament generalitzada, noviolenta, 2.0, i amb participació femenina?

En segon lloc crec que és d’una enorme transcendència assenyalar el caràcter noviolent de les revoltes en el seu plantejament inicial. Les persones i les accions iniciadores del procés, les multituds congregades en places, els pronunciaments,…tot ha tingut un caràcter noviolent tot i que, després,  hi hagi hagut violència aquesta no ha partit mai dels iniciadors. A diferència de molts altres casos la iniciativa alliberadora no ha comptat amb la violència com a factor de transformació i això ha generat una gran onada de solidaritat, interior i exterior,  amb els revoltats. El fet és doblement significatiu i ben diferent del que va succeir amb l’onada descolonitzadora dels anys seixanta-setanta del segle passat. En aquell moment l’alliberament començava ben sovint amb les activitats d’ una organització armada, amb líders d’elit formats en molts casos a les universitats occidentals, i amb el recolzament de sectors de l’esquerra internacional, que no feia escarafalls a la violència com a factor transformador de la realitat sociopolítica. De fet, de retruc?, com a conseqüència?, també a Europa va ser el moment d’organitzacions armades que comptaven amb la violència com a palanca transformadora.

Respecte d’aquest caràcter noviolent crec que és oportú fer alguna reflexió. El refús de la violència com a eina de resolució de conflictes és un pas imprescindible per arribar a l’eradicació de la violència sociopolítica entesa com la  violència que és preparada i posada en pràctica per a l’obtenció de finalitats polítiques.  Però la noviolència va molt més enllà de l’absència de violència. La noviolència no és un mètode alternatiu a la violència per aconseguir els mateixos objectius. La noviolència no es proposa l’aniquilació de l’enemic sinó la seva transformació. Mitjançant la noviolència no podem pretendre objectius de domini sinó objectius de col·laboració, de la mateixa manera que amb la violència no podem pretendre arribar a la cooperació sinó al domini. Forma part del pensament noviolent que els objectius ja estan presents en el mitjans emprats per aconseguir-los i també que no està en la nostra ma escollir els objectius finals d’una transformació  sociopolítica però sí que podem escollir els mitjans emprats per impulsar-la. Potser el gran llegat de Gandhi, tan com un mètode de lluita per  a la transformació social, és la demostració de l’immens poder de la persona quan aquesta decideix créixer per dins i treballar cap a fora, enfortir-se un mateix per servir als altres. Gandhi ve a mostrar  que la capacitat de la persona per a transformar el món no té més límits que la seva força interior i la seva coherència. I John Paul Lederach, contemporani nostre, diu que ens cal confiança en el propi poder transformador. Lederach es fa una pregunta “senzilla i infinitament complexa”: “Com fer-ho per transcendir els cicles de violència quan encara estan presents? I ell mateix respon: cal imaginar respostes i iniciatives que, arrelades en els reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer allò que encara no existeix. En relació a la construcció de la pau,  és la capacitat d’imaginar i generar respostes i iniciatives constructives que, arrelades en els reptes quotidians dels escenaris violents, transcendeixin i finalment trenquin les cadenes d’aquests patrons i cicles destructius. També reflexiona Lederach, en harmonia amb la tradició noviolenta, que cal tenir la capacitat d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials.  No pensem pas que aquest són pensaments bonics. Estudis acadèmics recents mostren l’eficàcia de la resistència no armada. Dues politòlogues nord-americanes han dedicat una base de dades (323 campanyes estudiades entre 1900 i 2006) i un llibre a presentar la lògica estratègica de la lluita noviolenta i les raons de la seva eficàcia. Els resultats globals són indiscutibles: les campanyes noviolentes han proliferat durant el temps d’estudi i s’ha incrementat la seva taxa d’èxit, mentre que ha minvat progressivament les de les insurreccions violentes.

 

Un tercer aspecte que voldria fer notar és la creixent convicció en el poder de la gent. Ja fa molt de temps, eren els anys 80, Sean Mc Bride, cofundador d’Amnistia Internacional i Premi Nobel de la Pau, afirmava que “el poder amb més capacitat de provocar canvis substancials” és el poder de l’opinió pública. Concretament recordo haver-li sentit respondre a la pregunta, “i jo què hi puc fer?” d’un assistent a la seva conferència sobre la boja carrera d’armaments (1981) en plena guerra freda: “Vostè forma part del poder més formidable que existeix. Vostè forma part de l’opinió pública” Avui aquesta opinió compta amb els mitjans tecnològics per fer-se sentir ( veure p.e. la pàgina Israel love Iran  http://www.israelovesiran.com/ ). Ja no és cert allò que es podia dir abans: “la llibertat de premsa comença a partir dels milions necessaris per tenir un mitjà de comunicació” Avui aquest mitjà el portem tots a la butxaca i al tenim al damunt de l’escriptori.  D’això avui en diem empoderament. Aquest poder de la gent que se sent implicada és una esperança. Federico Mayor, l’ex-director general de la Unesco, que desenvolupa una intensa activitat al servei de la cultura de pau adverteix avui contra el “delicte de silenci”.  Perdrem si callem.

Resumeixo: el progressiu empoderament dels ciutadans i l’adopció d’estratègies noviolentes per a la consecució d’objectius sociopolítics anuncien una època de canvis profunds i deixen entreveure un camí progressiu d’eradicació de la violència sociopolítica.

UAB/ Alfons Banda (ICIP)/ 280312

 

 

 

Leave a comment »

La qüestió iraniana

Posted in cultura de pau, Democracia, Iran, Noviolència, Qüestions militars on març 8, 2012 by Alfons Banda

Atacarà Israel les instal·lacions nuclears de l’Iran? La pregunta és tremenda. Caldria una gran fantasia per imaginar una acció tan demencial i tan perillosa, per a tot el món, com el bombardeig israelià d’aquelles instal·lacions. I en canvi Israel sembla entossudit en que el món, contra tota lògica, se la plantegi. Semblen voler que els creiem  capaços de traspassar una nova línia roja. L’Estat que més clarament prescindeix les NNUU i dels seus acords, tot i ser-ne fill, ara, des de la il·legalitat en la que s’ha volgut instal·lar, amenaça amb una acció, il·legítima i il·legal, generada en la paranoia.  Què passa doncs? Perquè no estem més preocupats? Imaginem quines serien les possibles conseqüències per a Europa de l’atac israelià? Ignorem què representaria per a una Europa en crisi el tancament de l’estret d’Ormuz? Podem seguir tractant a Israel com el fill consentit i estúpid al que li són passades per alt tota mena de bretolades? O potser estem estranyament tranquils perquè intuïm un muntatge? Potser ens tranquil·litza pensar que el tema no pot progressar sense consentiment i suport nordamericà? En qualsevol cas per   pensar sobre la qüestió iraniana penso que hi ha uns quants punts que no podem deixar de tenir en compte.

La història recent. L’Iran no és una democràcia proocidental i el govern iranià fa angúnia i causa temor. D’acord. Prové directament de la reacció antioccidental que, liderada pels caps religiosos, va fer caure el Xa. Quan érem amics del Xa no li demanàvem democràcia i consentíem que tingués el cinquè, en importància, exèrcit del món. A la guerra entre l’Iran i l’Iraq el nostre home era Sadam Hussein. No són els nostres amics i seria una mica estrany que ho fossin. Però no penséssim pas que els problemes amb l’Iran comencen amb la revolució islàmica, ni amb el govern actual, ni amb el seu pla nuclear. Mossadegh? Si no en sabeu res, busqueu-ne informació.

La realitat actual. No podem ignorar que l’Iran té poc a veure amb altres estats de la regió. És un país extens, gairebé quatre vegades Espanya, poblat, 80 milions, amb un IDH, índex de desenvolupament humà, qualificat d’alt, amb una cultura mil·lenària, amb una modernitat sorprenent en molts aspectes: cinema, arquitectura,…L’Iran està destinat a ser la gran potència regional…si el deixen. L’Iran pot esdevenir ràpidament el Brasil de l’Orient Mitjà…si li permeten. Us recomano un petit seguiment de la premsa iraniana, en anglès, o de la pàgina de la ràdio oficial. Hi intuireu  la misèria d’un règim i la grandesa d’un poble. Per exemple http://www.tehrantimes.com/

La qüestió nuclear. No sé si Iran vol o no la bomba però sé que els enemics  l’estan forçant a buscar-la. No seria bo que Iran tingués armament atòmic, com no és bo que el tingui ningú, però Iran per força  s’ha de preguntar perquè se li ha permés a la India i al Pakistan, mireu un mapa, i sobretot perquè se li permet a Israel, al marge, naturalment!, de tractats i d’inspeccions. No sé si l’Iran vol la bomba, però l’única manera segura d’evitar que la tingui és que Israel declari el seu armament nuclear, en permeti la inspecció internacional i en pacti el desmantellament. Una vegada més Israel té l’oportunitat de tornar per la porta gran a la comunitat internacional. Fa temps que l’esperem.  De fet  el títol d’aquestes ratlles és erroni, no es tracta de la qüestió iraniana sinó de la qüestió israeliana.

Leave a comment »

Dictadura participada

Posted in Democracia, sistema financer on gener 12, 2012 by Alfons Banda

Acomiadant l’any passat vaig escriure (butlletí 101 de la Fundació per la Pau www.fundacioperlapau.org ): “Sí, es perceben senyals que indiquen l’inici d’un procés contra la darrera (vull dir la més moderna)  dictadura. Una dictadura sense rostre, anònima, difícil de comprendre i de combatre. Una dictadura que, com totes, s’alimenta de silenci i de covardia i que, com totes, acabarà caient.” I vull començar l’any amb les mateixes paraules. L’artifici del canvi d’any, una pensada genial des d’una perspectiva històrico-organitzativa, inspirada en els cicles estacionals però buida d’altres significats, no ens ha de fer perdre  el fil de la continuïtat. Els canvis sociopolítics són conseqüència de processos i no pas d’esdeveniments episòdics. Res no és possible sense una tenaç persistència.

La situació la coneixem prou bé. I es pot descriure, i explicar, des de diferents perspectives complementàries. Em va semblar molt interessant la que  vaig escoltar d’un jove professional de la família amb qui vaig compartir taula per Sant Esteve. Molt breument: el diner era un instrument de mesura de valor econòmic i servia, a la base del sistema productiu, per adquirir el béns i llogar les competències necessàries per produir o per comerciar, tot cercant un benefici. Ara, però, el diner pot fer diners directament, sense necessitat de produir o de comerciar. En la mesura que aquesta nova funció del diner es fa predominant passem a ser dominats pel sistema financer.

És, ho estem veient, un domini real i ferri, realment una dictadura, que canvia constitucions, imposa governs i dicta lleis al marge de qualsevol legitimació parlamentària. Una dictadura anònima i sense  rostre que atura abruptament el desenvolupament democràtic de la societats humanes. Fa més de dos segles que en les societats occidentals fa camí, amb anades i vingudes, la voluntat de fer realitat l’afirmació que el poder radica en el poble. Potser pensàvem que ho teníem guanyat, però encara no. La democràcia està greument amenaçada. Ara mateix el poder està molt lluny del poble. Rau en els mercats i quan diem els mercats estem parlant d’un sistema lògic no-humà, supraindividual  i supraestatal, que pren mecàniques decisions  amb total exclusió dels paràmetres i condicions que no s’ajustin a una rigorosa quantificació i que cerca, exclusivament, el major rendiment financer.

Aquest sistema és qui dicta les seves ordres al món polític, que les transmet fidelment a la ciutadania. No es tracta doncs, en aquest cas, de fer caure  un dictador o treure-li el poder a una  classe dirigent, es tracta d’enderrocar un sistema de vida al qual ens hem deixat arrossegar, majoritàriament i irreflexiva. Un sistema que gairebé tots, en el món occidental, en major o menor mesura, hem contribuït a construir. I això vol dir que aquesta vegada  es tracta d’una dictadura participada, seria un sarcasme dir-li participativa, feta d’inconsciència, d’individualisme i d’egoisme gairebé universals.

Amb això no vull pas, de cap manera!, excusar  tres categories de responsables majors: els líders polítics que haurien d’imposar-se el deure de tenir i comunicar honestament una visió prospectiva, preventiva, sòlida i raonada, tot i que això  signifiqués l’acceptació d’un fracàs personal o de partit. No s’ha fet. I els partits no emeten senyals positius en aquest sentit. Estan acabats irrecuperablement? És raonable confiar-hi? Amb quina autoritat demanaran als ciutadans els sacrificis que indubtablement caldran?   Els experts en economia, si és que n’hi ha. El valor de les institucions que formen als professionals del sector hauria de ser passat per un cedaç molt fi. No són els rankings endogàmics els que donen el valor a una institució, ni les xifres que cobren els seus exalumnes el que crea confiança, sinó el servei que el conjunt de la societat rep de la seva gestió. Per quins motius hi hem de confiar? No havent previst l’arribada de la dictadura financera, inconscients de com es posava en perill l’estat del benestar i la democràcia mateixa, han decepcionat a la societat que havien de servir. Finalment hi ha els aprofitats. No parlo de corrupció, que això ja ho preveu la llei. Parlo de tots aquells que en mig de la gran tempesta s’asseguren unes remuneracions que, legals o no, haurien de ser justament qualificades de robatori.

Qui queda? Qui ens portarà al recte camí? Doncs els poetes i tu i jo, és a dir, tots. Qui sinó tots?

Alfons Banda i Tarradellas

Gener 2012

11 Comments »

Carta abierta al futuro Presidente del Gobierno, sobre la crisis económica y el gasto militar

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència, pacifisme, Qüestions militars on novembre 19, 2011 by Alfons Banda

 

Sr. Presidente,

 

Somos conscientes de que asumirá el encargo de presidir el Gobierno en un contexto de grandes dificultades económicas, de distanciamiento entre la ciudadanía y la política y en el que tendrá que dar respuestas convincentes ante los múltiples retos actuales.

 

La ciudadanía vive perpleja ante la sensación de que los gobiernos del mundo democrático terminan por plegarse a unas exigencias que no emanan del sentir popular sino de unos intereses económicos globales. Exigencias que, en medio de la opacidad y la desregulación, terminan por beneficiar a unos pocos. Así, parece difícil evitar que la gente piense que paga los platos rotos de una fiesta en la que no decidieron ni la comida ni los invitados.

 

Una globalización económica sin regulación nos ha conducido a una democracia acosada por los mercados y de precaria credibilidad. La comunidad internacional, más allá de reaccionar con medidas urgentes ante lo que acontece, debe acometer una revisión a fondo de los acuerdos, mecanismos y estructuras en los que se fundamenta el actual sistema económico.

 

Si, como parece, se opta por reducir el gasto público y las inversiones, no podemos asistir impasibles al recorte de prestaciones sociales, sanitarias y educativas –todas ellas siempre fundamentales pero aún más en un contexto de crisis que comporta más precariedad a buena parte de la población- o a la inversión en ciencia e innovación. Es esencial generar otro sistema económico que pueda ser más justo, sostenible, productivo y sólido.

 

No asistiremos impasibles a la reducción de inversiones y gastos cruciales para el bienestar y la protección de la calidad de vida mientras se continúa manteniendo un descomunal gasto militar.

 

Sabemos que no es un caso específico de España. Los principales países del mundo, encabezados por los Estados Unidos, mantienen una inmensa maquinaria bélica. Si tenemos en cuenta las graves carencias que afectan a la mayoría de los habitantes del planeta, el desarrollo de este desmesurado arsenal constituye un auténtico insulto. Lamentablemente, este modelo se proyecta con fuerza y los países emergentes se esfuerzan en copiar los mismos modelos. Por ello, el incremento del gasto militar, la producción de nuevos sistemas armamentísticos o la adquisición de nuevas armas en el mercado internacional son pautas habituales de muchos países. Hay que recordar que, tal como apuntaba el reciente Informe del SIPRI, el gasto militar mundial, pese a los 4 años de crisis económica, subió en todo el mundo un año más, hasta alcanzar la escandalosa cifra de 1,6 billones de dólares.

 

Mientras, los Objetivos del Milenio –que nos recuerdan las apremiantes necesidades que deberíamos atender si queremos reducir las amenazas que el hambre, la falta de salud o de educación suponen para la población mundial- siguen incumpliéndose año tras año.

 

Se trata de una política errónea propiciada por los grandes productores de armamento, que confunde seguridad con militarismo. ¿Cómo se puede aprobar que para hacer frente a supuestas amenazas militares se invierta tanto dinero y para evitar riesgos reales que se llevan la vida de millones de personas aceptemos impasibles que no existen medios?

 

En el caso español, comprobamos amargamente algunas decisiones de sucesivos gobiernos, que siempre hemos considerado erróneas pero que ahora, además, están impactando gravemente sobre la economía. Se ha decidido participar en grandes proyectos armamentísticos (avión de combate europeo Eurofighter, carros de combate Leopard, etc.), sin valorar si eran realmente necesarios y se correspondían con una visión global y moderna de la seguridad. En cualquier caso, con independencia de su conveniencia, han constituido un desastre financiero.

 

Dedicar más de 16.000 millones de euros para 2011 al gasto militar –teniendo en cuenta todas las partidas, no solo lo que gestiona el Ministerio de Defensa- nos parece una sinrazón. Las posibles misiones internacionales, argumento habitual para justificar una alta dotación en armas a los ejércitos, no precisan de ese enorme gasto y, en concreto, de la  adquisición o fabricación de armas, impuestas por la pertenencia ala OTAN–es increíble quela UEno sea todavía autónoma en materia de seguridad- y que, en buena medida, son propias de conflictos pretéritos.

 

Cuándo hace 14 meses publicamos en estas mismas páginas el artículo ‘Crisis, gasto militar y desarme’ (El País, 2 de agosto de 2010) queríamos alertar sobre la grave crisis económica y la necesidad de establecer unas  prioridades adecuadas a la hora de plantearse recortes del gasto público. Durante estos meses hemos visto como la crisis económica se agudizaba sin que las medidas de austeridad hayan alcanzado al gasto militar.

 

Pero a la vez hemos sido testigos de dos fenómenos de gran trascendencia.

 

Por un lado, miles y miles de mujeres y hombres del mundo árabe han dicho “¡Basta!”. Han gritado al mundo que también quieren vivir con dignidad, aspirar a la justicia y disfrutar de la libertad. Han hecho tambalear, y caer en algunos casos, a dictadores que lamentablemente, contaban con el apoyo interesado de buena parte de las democracias occidentales. Con las modernas tecnologías de la información y la comunicación, que permiten la libre expresión y la participación no presencial, los ciudadanos ya no sólo serán contados en las elecciones. Deberán contar también después. Pueden influir y decidir. Y deben hacerlo.

 

Por otro lado, en España irrumpía con fuerza el movimiento del15 M, internacionalizado meses después con la movilización del 15 0. Unas movilizaciones surgidas de la disconformidad e indignación de muchas personas ante la degradación de la calidad de vida, la pérdida de capacidad democrática de dirigir la economía y el alejamiento de la política de sus auténticas responsabilidades.

 

Por cuanto antecede nos parece que proteger el gasto social y dirigir los posibles recortes hacia el gasto militar es una medida que fortalece la democracia, mejora el bienestar y envía a la ciudadanía un mensaje positivo, al priorizar la agenda social en un contexto de crisis aguda.

 

Sr. Presidente: le agradeceremos que tenga en cuenta estas reflexiones y sugerencias.

 

Firman este artículo:

Federico Mayor Zaragoza, presidente Fundación Cultura de Paz y

Santiago Álvarez Cantalapiedra, director CIP-Ecosocial

Jordi Armadans, director Fundació perla Pau

Alfons Banda, coordinador Comité Interenacional Fundacío perla Pau

Manuel Dios Diz, presidente Seminario Galego de Educación para a Paz (SGEP)

Vicenç Fisas, director Escola de Cultura de Pau dela Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Rafael Grasa, presidente Instituto Català Internacional perla Pau (ICIP)

Carmen Magallón, vicepresidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Manuel Manonelles, director UBUNTU y Fundación Cultura de Paz Barcelona

Vicent Martínez Guzmán, director honorífico Cátedra UNESCO Filosofia Pau Universidad Jaume I de Castelló dela Plana

Xavier Masllorens, presidente Fundació perla Pau

Manuela Mesa, presidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Beatriz Molina, directora Instituto dela Paz y los Conflictos Universidad de Granada

Arcadi Oliveres, presidente Justícia i Pau Barcelona

Pere Ortega, presidente Federació Catalana d’ONG perla Pau

Gorka Ruiz Santana,

presidente Foro Asociaciones de Educación en Derechos Humanos y porla Pazdel Pais Vasco

 

 

 

 

 

3 Comments »

Resistir

Posted in Democracia, Drets humans, Europa, sistema financer on novembre 8, 2011 by Alfons Banda

Motius per tirar el
barret al foc no en falten.  Els problemes
són descomunals, 5 milions d’aturats!, i l’horitzó  incert. La decepció, respecte de  tantes coses,  té extensió i profunditat oceàniques.
Eleccions. L’optimisme té poc marge. No és moment per a inconsistències
guarnides amb banderes. Algú tindrà més vots que els altres i haurà guanyat. I
després? Després caldrà seguir resistint.

Resistir amb
coratge i amb talent. I per als que guardin el respecte i el sentit de les
paraules gosaria a dir que cal resistir amb esperança. El nombrós estol dels
necis no ens la pot arrabassar. La humanitat té vocació de fraternitat, de
dignitat i de justícia. Seguir-la és l’únic camí que ens  lliura dels deliris d’uns pocs que esdevenen
un malson per a tots.

El primer acte de
resistència crec que és anar a votar malgrat tot. Votar amb honesta dignitat. Votar
tot i saber que no estem triant qui manarà sinó qui obeirà. Votar no pas per
salvar l’obsoleta partitocràcia  sinó per
enfortir la democràcia  amenaçada. Votar
perquè no és cert que tots siguin el mateix. Votar perquè uns estan més a prop
dels meus valors que altres. Votar, ni que sigui blanc o nul, perquè podem
pagar més cara la indiferència que els errors. Els gestors del sistema han
conduït la democràcia a ran de l’abisme pel fet d’assimilar-la a l’economia liberal
mentre aquesta es rendia  al domini del
casino financer. Els jocs de mans financers no són l’economia, i l’economia no
pot ser l’única font de criteri per a les decisions polítiques.  Europa és una trista i potser irrecuperable
víctima d’haver-ho ignorat.  Hem construït
damunt la sorra. La llengua, l’ètnia, la religió, han estat els fonaments
problemàtics, sobre els que, en èpoques passades, s’han bastit  pàtries i comunitats polítiques, però ningú s’havia
proposat edificar una comunitat política basada únicament en una moneda comuna
darrera de la qual no hi havia res més. Ni voluntat, ni desig, de res més.

L’actitud
resistent, crec, ha de defensar activament l’estat del benestar és a dir el
conjunt dels drets civils, polítics, socials i econòmics, sense acceptar mai
les raons brutals de la força, o les raons brutes dels diners. Cal resistir per
a no perdre perquè hem de saber que recuperar  ens costarà molt més que el que va costar
guanyar. Per a no perdre drets, parlo de drets i no de privilegis,  de dignitat i no de capricis, de serveis
essencials i no de frivolitats, per a no perdre cal lluitar tan com es va lluitar
per guanyar. Penso que forma part d’aquesta actitud resistent la disposició a
disminuir les desigualtats, per a la qual cosa caldrà, per exemple, donar
suport a una pujada dels impostos directes a una majoria dels ciutadans. Penso
que forma part de l’actitud resistent possibilitar l’emergència de la cultura
de la pau i de la noviolència, basada en el respecte, el diàleg i la cooperació.
I crec que res és possible sense la valoració de l’espiritualitat com a dimensió
essencial de la persona; si la política ha de ser plenament humana cal que
vulgui considerar la persona en totes les seves dimensions. Pot semblar que
negant aquesta dimensió s’afavoreix el consens necessari per a avançar plegats;
la realitat és que negar, o ignorar, qualsevol de les dimensions humanes és una
simplificació estèril i finalment perillosa.

 

 

 

 

 

Leave a comment »

Missatge en una ampolla

Posted in Democracia, Drets humans, Europa, sistema financer on octubre 19, 2011 by Alfons Banda

Probablement ens trobem en un punt d’aiguabarreig. S’acaba una època i n’apunta una altra.
Corrents i remolins ens arrosseguen d’aquí cap allà i passem sense transició de l’expectativa positiva al temor.  Les idees es confonen   amb les
emocions i els projectes amb les ambicions. Les grans institucions amenacen
ruïna. Trontollen els fonaments. Occident declina. El somni europeu pot acabar
en efímera migdiada. Europa, salvo reacció immediata, no jugarà el paper
orientador, global, que molts desitjàvem i esperàvem. Els indicis apunten a que
el projecte europeu no té cap voluntat eficaç de sobrepassar el nivell econòmic.
Els temes socials i polítics seguiran considerats ornamentals, demostrant que l’única
realitat a considerar és el diner i l’única activitat seriosa, el business. Per
primera vegada en la història de la humanitat, se’ns presentava la possibilitat
real que una potència, intel·lectual, econòmica i demogràfica de primera fila,
Europa, fos impulsada no pas per un afany imperial de domini d’altres pobles
sinó per una vocació universal de lideratge moral. Ens hem quedat en un terreny
humanament erm, intel·lectualment i moralment esquifit. Ens hem quedat en l’infantil
desig de les vacances perpetues. I quedem al marge de la realitat que es juga a
nivells més profunds de gran complexitat. Materialment, espiritualment i
literalment el diner ens està arruïnant. La llibertat, la justícia, la
democràcia, els drets humans i l’estat del benestar han entrat en fase de
precarietat. Estan en venda. S’està diluint no solament la possibilitat
d’exportar la filosofia en la que es fonamenten sinó la seva vigència en els
nostres estats. Francament no sé si un mecanisme tan complicat com el que
formen les institucions europees ens pot servir de res en les actuals
circumstàncies. El projecte europeu, arruïnat pel diner, pot acabar enterrat
per la burocràcia. Precisament perquè la realitat és il·limitadament complexa
cal que els instruments per a gestionar-la siguin il·limitadament flexibles. Ni
els organismes europeus que hem posat en marxa, ni els polítics actuals,
semblen tenir la potència i la flexibilitat, el carisma i la vocació, per
reconduir la dinàmica sociopolítica. Potser només queda el poble. També hi ha,
encara, a Europa una intel·lectualitat, instal·lada, que no ha jugat les seves
cartes. Per damunt de nacionalitats, de parlaments i governs, de partits,
d’organismes i institucions, caldria una paraula senzilla, clara i alta que
orientés el camí. Una declaració no canvia res per si mateixa, però seria
important per al poble saber que no està sol.
Demano una paraula comuna d’algunes desenes d’intel·lectuals europeus, abstenir-se
els orgànics, directament entenedora pel comú de la població, que marqui la
direcció, que proposi prioritats i canvis, que orienti l’acció de tants milions
de ciutadans, de tants milers d’entitats cíviques que no volem renunciar al
somni de bastir una Europa que conrea, inspira i  exporta totes aquelles conquestes de la
llibertat i de la justícia que tenen explicitud en la declaració de drets
humans i concreció en l’estat del benestar.
Si no ho feu podríeu aleshores almenys fer el primer esborrany d’una
glosa  per a ser oportunament llegida en
el funeral per a una Europa que no fou. Com el nàufrag llenço l’ampolla al mar
amb esperança.

7 Comments »

« Older Entries
Newer Entries »
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 139 other followers

%d bloggers like this: