Archive for the Drets humans Category

Newer Entries »

Resistir

Posted in Democracia, Drets humans, Europa, sistema financer on novembre 8, 2011 by Alfons Banda

Motius per tirar el
barret al foc no en falten.  Els problemes
són descomunals, 5 milions d’aturats!, i l’horitzó  incert. La decepció, respecte de  tantes coses,  té extensió i profunditat oceàniques.
Eleccions. L’optimisme té poc marge. No és moment per a inconsistències
guarnides amb banderes. Algú tindrà més vots que els altres i haurà guanyat. I
després? Després caldrà seguir resistint.

Resistir amb
coratge i amb talent. I per als que guardin el respecte i el sentit de les
paraules gosaria a dir que cal resistir amb esperança. El nombrós estol dels
necis no ens la pot arrabassar. La humanitat té vocació de fraternitat, de
dignitat i de justícia. Seguir-la és l’únic camí que ens  lliura dels deliris d’uns pocs que esdevenen
un malson per a tots.

El primer acte de
resistència crec que és anar a votar malgrat tot. Votar amb honesta dignitat. Votar
tot i saber que no estem triant qui manarà sinó qui obeirà. Votar no pas per
salvar l’obsoleta partitocràcia  sinó per
enfortir la democràcia  amenaçada. Votar
perquè no és cert que tots siguin el mateix. Votar perquè uns estan més a prop
dels meus valors que altres. Votar, ni que sigui blanc o nul, perquè podem
pagar més cara la indiferència que els errors. Els gestors del sistema han
conduït la democràcia a ran de l’abisme pel fet d’assimilar-la a l’economia liberal
mentre aquesta es rendia  al domini del
casino financer. Els jocs de mans financers no són l’economia, i l’economia no
pot ser l’única font de criteri per a les decisions polítiques.  Europa és una trista i potser irrecuperable
víctima d’haver-ho ignorat.  Hem construït
damunt la sorra. La llengua, l’ètnia, la religió, han estat els fonaments
problemàtics, sobre els que, en èpoques passades, s’han bastit  pàtries i comunitats polítiques, però ningú s’havia
proposat edificar una comunitat política basada únicament en una moneda comuna
darrera de la qual no hi havia res més. Ni voluntat, ni desig, de res més.

L’actitud
resistent, crec, ha de defensar activament l’estat del benestar és a dir el
conjunt dels drets civils, polítics, socials i econòmics, sense acceptar mai
les raons brutals de la força, o les raons brutes dels diners. Cal resistir per
a no perdre perquè hem de saber que recuperar  ens costarà molt més que el que va costar
guanyar. Per a no perdre drets, parlo de drets i no de privilegis,  de dignitat i no de capricis, de serveis
essencials i no de frivolitats, per a no perdre cal lluitar tan com es va lluitar
per guanyar. Penso que forma part d’aquesta actitud resistent la disposició a
disminuir les desigualtats, per a la qual cosa caldrà, per exemple, donar
suport a una pujada dels impostos directes a una majoria dels ciutadans. Penso
que forma part de l’actitud resistent possibilitar l’emergència de la cultura
de la pau i de la noviolència, basada en el respecte, el diàleg i la cooperació.
I crec que res és possible sense la valoració de l’espiritualitat com a dimensió
essencial de la persona; si la política ha de ser plenament humana cal que
vulgui considerar la persona en totes les seves dimensions. Pot semblar que
negant aquesta dimensió s’afavoreix el consens necessari per a avançar plegats;
la realitat és que negar, o ignorar, qualsevol de les dimensions humanes és una
simplificació estèril i finalment perillosa.

 

 

 

 

 

Leave a comment »

Missatge en una ampolla

Posted in Democracia, Drets humans, Europa, sistema financer on octubre 19, 2011 by Alfons Banda

Probablement ens trobem en un punt d’aiguabarreig. S’acaba una època i n’apunta una altra.
Corrents i remolins ens arrosseguen d’aquí cap allà i passem sense transició de l’expectativa positiva al temor.  Les idees es confonen   amb les
emocions i els projectes amb les ambicions. Les grans institucions amenacen
ruïna. Trontollen els fonaments. Occident declina. El somni europeu pot acabar
en efímera migdiada. Europa, salvo reacció immediata, no jugarà el paper
orientador, global, que molts desitjàvem i esperàvem. Els indicis apunten a que
el projecte europeu no té cap voluntat eficaç de sobrepassar el nivell econòmic.
Els temes socials i polítics seguiran considerats ornamentals, demostrant que l’única
realitat a considerar és el diner i l’única activitat seriosa, el business. Per
primera vegada en la història de la humanitat, se’ns presentava la possibilitat
real que una potència, intel·lectual, econòmica i demogràfica de primera fila,
Europa, fos impulsada no pas per un afany imperial de domini d’altres pobles
sinó per una vocació universal de lideratge moral. Ens hem quedat en un terreny
humanament erm, intel·lectualment i moralment esquifit. Ens hem quedat en l’infantil
desig de les vacances perpetues. I quedem al marge de la realitat que es juga a
nivells més profunds de gran complexitat. Materialment, espiritualment i
literalment el diner ens està arruïnant. La llibertat, la justícia, la
democràcia, els drets humans i l’estat del benestar han entrat en fase de
precarietat. Estan en venda. S’està diluint no solament la possibilitat
d’exportar la filosofia en la que es fonamenten sinó la seva vigència en els
nostres estats. Francament no sé si un mecanisme tan complicat com el que
formen les institucions europees ens pot servir de res en les actuals
circumstàncies. El projecte europeu, arruïnat pel diner, pot acabar enterrat
per la burocràcia. Precisament perquè la realitat és il·limitadament complexa
cal que els instruments per a gestionar-la siguin il·limitadament flexibles. Ni
els organismes europeus que hem posat en marxa, ni els polítics actuals,
semblen tenir la potència i la flexibilitat, el carisma i la vocació, per
reconduir la dinàmica sociopolítica. Potser només queda el poble. També hi ha,
encara, a Europa una intel·lectualitat, instal·lada, que no ha jugat les seves
cartes. Per damunt de nacionalitats, de parlaments i governs, de partits,
d’organismes i institucions, caldria una paraula senzilla, clara i alta que
orientés el camí. Una declaració no canvia res per si mateixa, però seria
important per al poble saber que no està sol.
Demano una paraula comuna d’algunes desenes d’intel·lectuals europeus, abstenir-se
els orgànics, directament entenedora pel comú de la població, que marqui la
direcció, que proposi prioritats i canvis, que orienti l’acció de tants milions
de ciutadans, de tants milers d’entitats cíviques que no volem renunciar al
somni de bastir una Europa que conrea, inspira i  exporta totes aquelles conquestes de la
llibertat i de la justícia que tenen explicitud en la declaració de drets
humans i concreció en l’estat del benestar.
Si no ho feu podríeu aleshores almenys fer el primer esborrany d’una
glosa  per a ser oportunament llegida en
el funeral per a una Europa que no fou. Com el nàufrag llenço l’ampolla al mar
amb esperança.

7 Comments »

Pacifismo. De 1945 a hoy.

Posted in cultura de pau, Drets humans, pacifisme on juny 5, 2011 by Alfons Banda

 

              Fin de la segunda guerra mundial. Dos acontecimientos terribles: el genocidio consumado contra el pueblo judío en los campos de exterminio nazis y el bombardeo atómico de ciudades japonesas. Las inabarcables consecuencias de los hechos y la evidencia de la degradación moral necesaria para poder ser llevados a cabo, generan una perturbación sociopolítica de largo alcance. La sociedad internacional materializa una reacción positiva con la aprobación de la Declaración Universal de Derechos Humanos. La humanidad es proclamada una sola familia cuyo desarrollo y progreso dependen del respeto de los derechos inherentes a la persona humana, de los  que nadie, por ningún motivo, puede ser desposeído. La Declaración es una proclama pacifista, con ella en la mano nadie puede justificar ninguna guerra. Paradójicamente los estados  vuelven a  una loca carrera armamentista en la que el poder nuclear marca el estatus. El club atómico acapara el escaso  poder del que dispone la ONU. El bloque occidental crea la OTAN, el bloque soviético crea el Pacto de Varsovia. Guerrean indirectamente en el Tercer Mundo. Una guerra nuclear parece posible incluso por error. La población se siente directamente amenazada.

             En este marco reaparece, donde puede hacerlo por cultura y por disponer de un marco democrático, un movimiento pacifista que se convertirá en un elemento crítico de sus propios gobiernos y en un agente deslegitimador de la guerra, de la violencia, de los ejércitos, de la fabricación y comercio de armas…Los grandes referentes del pensamiento y de la acción pacifistas de tiempos anteriores siguen ahí, vigentes como imprescindibles fuentes inspiradoras pero el movimiento se propone ahora influir directamente en la opinión pública, valorada como palanca de cambio, confiando tal vez más en la acción que en el pensamiento. Éste pacifismo da innumerables pruebas de existencia y de potencia posicionándose  contra los bloques militares, las armas nucleares, la carrera armamentística y las guerras…y a favor del desarme, de la objeción de consciencia y de una revisión en profundidad de las relaciones internacionales. La corriente se infiltra también en el mundo académico donde algunos pioneros trabajan sobre nuevas disciplinas centradas en el análisis, prevención y transformación de conflictos.

              Con la disolución del bloque soviético se conciben esperanzas: por fin va a ser posible emprender una rápida y drástica reducción de los gastos militares y de los ejércitos. Pero la expectativa se frustra de inmediato. Muere el Pacto de Varsovia pero cobra un mayor vigor, si cabe, la OTAN. Mengua el peligro de guerra entre grandes estados pero los conflictos bélicos se multiplican en  formatos inéditos. Lógicamente también el movimiento pacifista se transforma. Lo que ahora existe es un movimiento ciudadano, de contorno difuso, formado por  personas de  procedencia muy diversa,  agrupadas en torno a unos objetivos formulados con precisión y alrededor de un  común denominador de valores menos precisos. Los más activos se vinculan al entorno de pequeñas entidades que trabajan temas como el desarme, el comercio de armas, la objeción, el rechazo de la cultura militar, la educación para la paz, la resolución de conflictos, la noviolencia o las fuerzas civiles de paz. El conocimiento producido en círculos académicos es ahora importante, aparecen y se divulgan conceptos nuevos que se incorporan, de inmediato, al discurso ciudadano, y a la educación por la paz, a través de un eficaz y sorprendente by pass. De esta manera se consiguen las masas críticas suficientes para la puesta en marcha de campañas, locales o internacionales, capaces de obtener sorprendentes éxitos.  La suma de esos entornos se suma a su vez a los de otras entidades centradas en otras temáticas: desarrollo, cooperación internacional, derechos humanos, humanitarismo,…pero con finalidades complementarias. Redes y redes de redes. La suma de todo constituye un tramado de alcance internacional que pretende influir en la opinión pública, y en los organismos políticos,  con la expectativa de avanzar en la progresiva implantación de una cultura aún inédita, la cultura de paz.

3 Comments »

Orientar la democràcia

Posted in Democracia, Drets humans, sistema financer on desembre 7, 2010 by Alfons Banda

Una societat amb formes democràtiques però sense una consciència cívica col·lectiva suficientment informada, lúcida i actuant, és un vaixell que navega desorientat. Quan en una societat es formulen objectius ambiciosos en el terreny social o polític, solem preguntar-nos si es compta amb els mitjans adequats per assolir-los, o si existeixen els líders que han de conduir el procés. Són preguntes importants, però encara és més important saber si els valors que sustenten els canvis són prou consistents i estan prou arrelats en la consciència cívica col·lectiva. Si és que sí, l’opinió pública, expressió d’aquella consciència, promourà, i finalment imposarà, els canvis. D’una altra manera és improbable que ho faci. Ja fa molt de temps que Stuart Mill (segle XIX) ho va advertir: “No són possibles grans millores en la sort de la humanitat fins que s’esdevingui un canvi sensible en la constitució bàsica de les seves maneres de pensar”. Cal instaurar un cercle virtuós en què la democràcia afavoreixi la formació i l’emergència de la consciència cívica col·lectiva, alhora que aquesta reforci i orienti la democràcia cap als objectius finals: la llibertat, la justícia i la pau universals.

No és la corrupció d’uns pocs polítics deshonestos el que pot afeblir i invalidar la democràcia sinó la dimissió de centenars de milers de ciutadans de les responsabilitats que els corresponen. La democràcia s’enforteix, i també és destrueix, de baix cap a dalt.

Els grans objectius de la democràcia varen ser esplèndidament concretats en drets, i deures, en la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per l’assemblea general de l’ONU el 10 de desembre de 1948. Uns drets que la declaració, en un encert genial, fonamenta en la dignitat inherent de la persona humana. De cada una de les persones que formen part d’una única família humana. És a dir que en totes i cada una de les persones humanes, pel fet de ser-ho, hi resideix una dignitat inviolable que ningú no pot ignorar, menystenir o anul·lar. D’ençà d’aquella proclamació, la democràcia ha quedat indissolublement unida a l’acceptació, el respecte i el compliment de la Declaració de Drets Humans. De manera que la democràcia pot ser definida com a aquell sistema polític en què els drets humans són plenament reconeguts i respectats. La consciència cívica de què parlàvem més amunt és una consciència que sap del seu poder i de les seves limitacions; sap que és evolutiva però moguda per un afany revolucionari; sap que el seu complement idoni és el sistema democràtic que ella defensa i dinamitza.

Però avui…quina vigència tenen aquests propòsits i aquestes metes? I quina vigència tindran a curt termini, si no frenem l’actual deriva del sistema financer? El lliurament a la lògica dels guanys, tolerat per la indiferència impotent d’una consciència cívica dèbil i distreta, amenaça de soca-rel la democràcia i els seus objectius de llibertat, justícia i pau.

L’allunyament dels ciutadans respecte de la política, combinat amb la dictadura creixent de l’economia que es mou a cavall de l’onada globalitzadora, apunten a un futur aliè a la democràcia i indiferent a la universalització del drets humans. Democràcia, drets humans i estat del benestar poden passar a ser records nostàlgics si no aturem la deriva del sistema financer. Una reflexió sobre el poder polític, el poder econòmic i el poder social ens podria conduir fàcilment, avui, a conclusions catastrofistes. Per començar podríem optar per suprimir un dels elements del triangle ja que en una proporció escandalosa, alarmant i creixent, el poder polític no és més que una manifestació del poder econòmic i el poder econòmic queda reduït al poder del diner. La dinàmica humanitzadora generada pel poder social estaria en una lluita a mort amb el poder del diner. És una dialèctica establerta entre el simplisme obtús de la cobdícia (més és millor) i la complexitat polièdrica d’un autèntic desenvolupament humà.

La humanitat no és una empresa. I de la mateixa manera que la ciència o la religió han de reconèixer els seus límits epistemològics i interpretatius de la realitat, delimitant el seu camp de validesa, també les tècniques empresarials han de reconèixer honestament els seus límits. Torna a ser Stuart Mill qui ens adverteix a més d’un segle de distància: “La idea d’una societat sostinguda només per relacions i sentiments sorgits de l’interès monetari és bàsicament repulsiva”.

Publicat a El Punt  06-12-2010 

1 Comment »

Complexitat sí, confusió no

Posted in Democracia, Drets humans on maig 3, 2010 by Alfons Banda

 

No és difícil percebre que tenim dificultats per gestionar la creixent complexitat de les societats modernes, tot i que és un fet que la complexitat ha anat sempre a favor de la humanitat. La complexitat ens fa possibles. No vàrem ser humans fins que les capacitats neuronals dels nostres predecessors en la cadena evolutiva varen esdevenir prou complexes per permetre l’aparició de la consciència. La societat humana adquireix noves potencialitats tècniques, culturals i espirituals, en fer-se complexa. Quan s’ha volgut simplificar, eliminant complexitats forçadament, ha esdevingut el desastre, la guerra, l’autoritarisme, la dictadura. La complexitat, que no és caos ni desordre, és condició necessària. No es pot eliminar. Forma part de l’hàbitat humà i fa possibles salts qualitatius en el camí sempre inacabat de la progressiva humanització. Potser ho podríem comparar amb el llenguatge: és consubstancial a la humanitat i és condició de desenvolupament, no se’n pot prescindir tot i que pugui resultar, ben sovint!, font no pas d’entesa i progrés sinó de dificultat i discòrdia.

No ens ajuda gens a gestionar la complexitat social la confusió que sovint patim. Colgats per una allau d’informacions ben poc significatives, o absolutament insignificants, quedem atrapats i perplexos. Se’ns fa difícil discernir què és important. No són les petites o grans trifulgues, públiques i fugisseres, el que ens ha de preocupar; no són les facècies de quatre lladres, o de quatre-cents, tant se val, les que han de marcar el futur; no són les incompetències dels que són allà on no haurien de ser, les que han d’assenyalar el camí. El camí ral passa un xic més enllà i el veurem aixecant una mica el cap per damunt del que ens intoxica. És el camí iniciat per generacions anteriors, que ens ha portat a proclamar uns drets humans que cal que continuem exigint per a nosaltres i per als altres; que ens ha permès arribar a un estat del benestar que cal mantenir, estendre i aprofundir; que ens ha portat a saber que la violència no ens portarà mai enlloc i que hem d’exigir la progressiva però inaturable disminució de les armes i dels cossos armats; que ens urgeix a posar remei a la tragèdia dels centenars de milions que són víctimes de la fam o que no tenen aigua potable. El camí seguit ens ha fet arribar a un món globalitzat, i complex, que requereix una governança global que faci possible la gestió de la complexitat. Amb fites tan clares com tenim no hauríem de confondre’ns.

Publicat a El Punt el  28-04-2010 

 

Leave a comment »

El millor dels invents

Posted in Drets humans on gener 14, 2010 by Alfons Banda

Si demanéssim el parer sobre el millor invent de la història obtindríem una gran diversitat de respostes. És predictible que el foc, la roda, l’alfabet, el telèfon mòbil i internet obtindrien una posició brillant. En els primers llocs apareixerien invents o descobriments pels quals un gran nombre de persones se senten directament beneficiades. Per si mai m’ho pregunten, tinc la meva resposta a punt: els drets humans. Potser no són ben bé un invent, però ningú no pot negar que es tracta d’una autèntica innovació. La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948, ja fa dues generacions, té un preàmbul esplèndid que s’inicia amb una afirmació capital i innovadora: Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món…

Dignitat inherent vol dir que ningú no la concedeix i que ningú no la pot retirar o negar. I el mateix per als drets, iguals i inalienables, que se’n deriven. Vet aquí el descobriment! Del respecte a aquesta dignitat i a aquests drets en depenen la llibertat, la justícia i la pau, és a dir les màximes aspiracions humanes. Que no siguem capaços d’implementar universalment aquesta proclama que apunta a l’horitzó del desenvolupament humà no li treu valor, però l’exasperant lentitud i les sovintejades marxes endarrere en la seva aplicació sí que fan dubtar de quines són les prioritats imperants.

Se’ns invita constantment a acceptar que ens movem en un marc real en el qual no tot és possible. Si bé és cert que ens movem en un marc real que limita, també ho és que les possibilitats d’actuació són inspirades i conduïdes per les prioritats. La cultura, l’economia i la política evolucionen limitades per factors reals, cert, però impulsades o frenades per les prioritats. Volar? La realitat ho prohibia però la intel·ligència i la tenacitat aplicada a un somni ho han convertit en un fet quotidià.

Els reptes decisius que plantegen la fam, el canvi climàtic i la violència exigeixen no solament gestionar conformadament la realitat, sinó establir altres prioritats que ens permetin sortir dels cercles viciosos en els quals semblem atrapats. Però… estem disposats a pagar el preu dels nostres somnis més nobles? I al final queda una pregunta: avui, aprovaria la comunitat internacional una declaració tan neta, clara i contundent com la de 1948?

El Punt  08-12-2009

1 Comment »

Newer Entries »
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 139 other followers

%d bloggers like this: