De l’1 al 3 de març tindrà lloc a Barcelona la primera sessió del Tribunal Russell sobre Palestina. La convocatòria sorgeix arran de la crida de Ken Coates, president de la Fundació Bertrand Russell; Nurit Peled, israelià, premi Sàkharov per la llibertat d’expressió 2001; i Leila Shahid, delegada de l’Autoritat Palestina davant de la Unió Europea. Recuperant l’esperit de l’històric Tribunal Russell sobre el Vietnam –«que aquest Tribunal previngui el crim de silenci…» (1966)–, s’examinaran les responsabilitats de les organitzacions internacionals i dels estats en les violacions del dret internacional registrades en el conflicte palestí. Tot i que les seves resolucions no són vinculants, el tribunal es basa en la legislació internacional i compta amb la participació de juristes i experts reconeguts internacionalment (www.tribunalrussell.org).
Bertrand Russell (1872-1970) filòsof, matemàtic i assagista gal·lès, va refusar l’allistament a la guerra del 1914 i fou, després de la segona guerra, un dels pilars del moviment pacifista anglosaxó. Tot i no ser, en sentit estricte, un literat, va rebre el Nobel de literatura l’any 1950 «en reconeixement dels seus variats i significatius escrits en què defensa ideals humanitaris i la llibertat de pensament», segons l’acta del jurat. Autor del manifest Russell-Einstein (1955) en què es denuncien les armes nuclears i es fa una crida per la pau.
Personalment saludo la reunió com una bona notícia perquè és una iniciativa contra el silenci. Com seguir tolerant l’existència d’un immens camp d’internament en el l’espai mediterrani? Saber que tota actuació referent al conflicte palestí és delicada i controvertida, que pot ser manipulada, i saber que el terreny està minat no pot justificar la connivència silenciosa. El Tribunal Russell no disposa d’una autoritat que pugui fer complir les seves conclusions, però aquestes poden contribuir a l’emergència d’una opinió pública que exigeixi veritables solucions, ajustades a la llei, humanes i pacífiques. Aquesta iniciativa i totes les que puguin sorgir amb ànim de pau són benvingudes, sense oblidar mai, però, que en qualsevol conflicte el partit més honorable és sempre el de les víctimes i que la gent que mereix confiança són aquells i aquelles que són capaços d’intentar caminar amb les sabates de l’altre. És a dir, palestins que poden plorar per l’Holocaust i jueus capaços de commoure’s amb la Nakba. N’hi ha. Els violents no en permeten la visibilitat, però hi són i en coneixem les obres. Són els que finalment faran possible la convivència.
Publicat a
El Punt 17-02-2010
