Fa molts anys un anunci de piles afirmava: “no es gasten si no es fan servir”. És a dir que en la inactivitat conservaven el seu potencial. A la democràcia li passa tot el contrari. Si no es practica, es degrada. Com és doncs que la consulta municipal que avui comença a Barcelona ha provocat que se’m disparessin les alarmes? No solament em sento lluny de percebre-la com una pràctica innovadora en els mecanismes de participació ciutadana sinó que les alertes interiors, intel·lectuals i també emotives, em porten a la sospita. Sospito que tot plegat és un disbarat. Gairebé mai sospito maldats, però sovint sospito incompetències i frivolitats.
Convocar els ciutadans a pronunciar-se sobre qüestions tècniques és una frivolitat. D’una banda els ciutadans són tècnicament incompetents, tot i que aquesta vegada estan reforçats per la franja de ciutadans de 16 a 18 anys que com tothom sap acumulen una enorme experiència urbanística; de l’altre la pregunta és capciosa, proposa una tria entre opcions categòricament heterogènies. La democràcia no és un sistema per arbitrar solucions tècniques, la democràcia és un sistema per decidir qüestions de poder. Els ciutadans no tenim competències tècniques, però tenim competències polítiques. No som els dipositaris dels coneixements tècnics sinó els dipositaris, dispensadors i vigilants del poder polític. Gairebé tots som incompetents per proposar alternatives urbanístiques, però tots junts decidim qui ha de governar la polis. Serà que se’ns vol lluny del poder ( del qual som l’única garantia proclamada) i que se’ns vol portar a l’hort de les decisions tècniques ( per a les quals som incompetents)? Sense ser la intenció en pot ser la conseqüència.
La frivolitat dels consultors combinada amb la incompetència dels consultats formen un còctel de difícil digestió democràtica. Si a tot això hi afegim algunes consideracions elementals sobre l’oportunitat dels costos, començant pels de la consulta i sense oblidar els costos humans d’anys d’obres, el conjunt se’m presenta com un conglomerat difícil d’entomar.
La democràcia ha de servir per establir prioritats polítiques i per confiar-ne la gestió, temporalment i críticament, a qui sembli capaç. Fora d’aquest esquema em sembla difícil poder parlar de bones pràctiques democràtiques.
