El tossut qüestionament, i la previsible negació, de la voluntat del poble de Catalunya expressada en referèndum i proclamada pel Parlament de Catalunya, crea una situació política nova. Si la voluntat del poble, oficialitzada per les vies legals previstes, pot ser ignorada, ja no se sap de què parlem quan parlem de democràcia. Els fets posen punt i final a l’intent de Catalunya d’aconseguir un estatus satisfactori dins de l’ordenació de l’Estat espanyol. No hi donem més voltes, la via estatutària està esgotada. Ho hem intentat, en un esforç mantingut durant tota una generació, però se’ns ha dit que no. El nacionalisme no-sobiranista ha actuat, com a norma, amb noblesa i lleialtat. Però els seus intents d’aconseguir que Catalunya pogués sentir-se degudament reconeguda han fracassat. No han estat, però, uns anys perduts. Ens han permès arribar a una situació clara: Catalunya es proclama nació, amb prou contundència, constància i oficialitat, i Espanya ens reconeix regió. Ni nosaltres acceptem menys ni Espanya ens vol donar més. Dos noms resumeixen aquest llarg període: Pujol i Maragall. El primer és la personalització de l’intent nacionalista de construir una Catalunya autònoma i reconeguda que pagava lleialment a l’Estat col·laborant a la governabilitat. El segon hi volgué afegir un biaix federalista per al qual no podia comptar ni tan sols amb el seu partit d’aquí, perquè del seu partit d’allà no cal ni parlar-ne. El primer intent va tocar sostre, el segon no tenia base política suficient. Pel que fa a l’independentisme, estem on estàvem: a la recerca de projecte, d’estratègies i de lideratge. Tot això és passat. Però cal que sigui tingut en compte.
Cal tenir-ho en compte a l’hora de tornar a començar. Perquè ara toca tornar a començar. Esgotada la via estatutària i vista la impossibilitat de construir un horitzó federalista, Catalunya té dues opcions: conformar-se amb l’estatus que li vulguin concedir des de les instàncies estatals o tornar a començar. Cal bastir un altre escenari. Tornar a començar a partir, fonamentalment, de la llengua, de la història i de la voluntat de ser. Espanya no és el nostre lloc si tal com som no ens hi volen. I haurien de canviar moltes coses per fer d’Espanya un lloc desitjable per a Catalunya. Només hi ha dues alternatives: la conformitat, premiada d’alguna forma, o la rebel·lió, que serà castigada. Conformar-se vol dir anar fent, renunciar a tenir una vida politicosocial pròpia i acceptar que Catalunya és solament un lloc de clima benigne, bo per a jubilats benestants i amarat de narcisisme estèril. Rebel·lar-se vol dir reivindicar amb veu forta i clara la nostra dignitat com a poble i la nostra voluntat de ser que genera i nodreix projectes nostres. No sé si Espanya necessita de Catalunya, però Catalunya pot estar-se d’Espanya. Molts catalans no tenim un disseny tancat del que ha de ser Catalunya, però una gran majoria coincidim a voler un futur obert sense sostres artificials. Volem poder intentar dur a terme els projectes que concebem.
Estem emplaçats. Ens presentarem a la cita? A partir d’on som no hi ha terra plana. O emprenem una suau i dolça davallada, finalment mortal, en la qual anirem perdent memòria, llengua i potencialitats, o ens disposem a una dura pujada que ens confirmi com a poble viu. Hi ha qui diu que cal un gest, un gran gest rebel que transmeti la voluntat i la determinació de Catalunya. Quin gest? Crec possible l’activació de la nostra societat civil per aconseguir la mobilització ciutadana. He vist el poble rebel·lat en dos moments: els anys que vàrem reclamar la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia, i els dies que vàrem dir no a la guerra. En les dues ocasions el poble va ser mobilitzat per una convocatòria transversal, fonamentada en unes reivindicacions compartides, que superava qualsevol divisió partidista o d’adscripció. Una convocatòria que feien seva entitats de tota mena i a la qual responien ciutadans de sectors habitualment poc comunicats. Cal demostrar que Catalunya no és el somni d’un grapat de polítics sinó la comunitat política viva on milions de ciutadans volem inscriure la nostra vida.
