Les organitzacions que vetllem per l’acompliment, per part del govern espanyol, de la llei que regula l’exportació d’armes estem en alerta degut a la possible venda de més de dos-cents tancs a l’Aràbia Saudí. Una operació que sobrepassaria els 3.000 milions d’euros, potser la més important de la indústria militar espanyola. Lamentem qualsevol venda d’armes però en aquest cas ens alarmen especialment el volum de l’operació i el destí del material. Si parlem de volum ens preocupa la confirmació d’una tendència a l’alça en les exportacions espanyoles de material homicida: 934 milions el 2008 i 1.347 milions el 2009. Espanya ja s’ha enfilat, i consolidat, al sisè lloc en el ranking exportador d’armament darrera dels grans senyors de la guerra: EEUU, Rússia, Alemanya, França i Regne Unit. També és preocupant el destí de les armes. Tot i que l’Aràbia Saudí no figura en el llistat dels estats sotmesos a embargament armamentístic, es fa difícil tancar els ulls a les característiques del govern i de la societat saudí. Si la transferència d’armes és vista com un gest de complicitat aleshores cal que ens preguntem de què som còmplices. Què li estaríem agraint a la monarquia saudita?
A propòsit del tema, tan si la venda es confirma com si no s’arriba a concretar, crec que hauríem de preguntar-nos per què 
venem armes. La resposta, tot i que ho sembli a primera vista, no és òbvia. La xifra global de les exportacions espanyoles l’any 2009 va ser de 158.254 milions d’euros, dels quals 1.347 de material bèl·lic; el 0,85 per cent. De cada cent euros exportats 85 cèntims corresponen a material bèl·lic. Econòmicament doncs, pel benefici directe que genera, el comerç d’armes és poc significatiu. Se’n podria prescindir sense que trontollés res. I doncs? És que hi ha més coses? Confessables? Fent cas d’aquella idea que diu que les preguntes solen ser més importants que les respostes us deixo amb la que dóna títol a l’article: per què venem armes?
Publicat a El Punt el 17/XI/2010
