La corrupció i la desafecció política són dues realitats perilloses que es potencien mútuament. La corrupció genera desafecció cap a la política i cap al marc en el que aquesta es desenvolupa: la democràcia. Però la inversa també és certa, la desafecció cap a la política genera un ambient que propicia la corrupció. Potser sí que la corrupció està a la base de la desafecció política, potser sí que n’és la guspira necessària per a iniciar el foc, però l’autèntic perill per a la democràcia està més, crec, en la desafecció dels ciutadans cap a la política que no pas en la pràctica corrupta d’una molt petita part del que anomenem la classe política.
No disposem de dades quantitatives que ens informin de l’índex de corrupció dels nostres polítics i politiques, però m’inclino a creure que ells lladres són pocs. I el mateix penso de la resta d’estats en els que la democràcia està sòlidament implantada. Per descomptat estem parlant d’una corrupció que no admet comparació amb la dels països on la democràcia és encara molt feble o estan dominats per una dictadura. Podem lamentar que la democràcia no faci impossible la corrupció, però no tenim cap argument per pensar que l’afavoreix. És cert que en les democràcies es produeixen episodis de corrupció, però també és cert que els procediments democràtics tendeixen a dificultar-la i a fer-la excepcional. La transparència, les llibertats civils d’expressió i d’investigació, el rendiment de comptes i la separació de poders són característiques intrínseques de la democràcia. I no van a favor de la corrupció. L’opacitat, la censura, la repressió, l’acumulació de poders, l’arbitrarietat, són característiques de les societats autoritàries, i brou de cultiu de la corrupció.
En canvi sí que tenim dades aproximades de la desafecció política. Pel broc gros podríem dir que gairebé una meitat dels ciutadans passen de la política. Són les dades que ens forneixen les eleccions; l’abstenció se situa entre la tercera part i la meitat del cens ( tot i que hi ha casos d’abstenció lúcida i crítica, la immensa majoria de l’abstenció té una component negativa, sigui per marginalitat, ignorància, desànim, mandra o passotisme). I aquesta dada és la que cal retenir. Tan de bo que mai haguem de dir que en aquesta dada hi havia un presagi. Mentre els polítics deshonestos són uns pocs, els ciutadans desafectes els hem de comptar per centenars de milers. Un fracàs social, cívic, i educatiu formidable que pot tenir temibles conseqüències. No podem oblidar que el poder no queda mai buit. Oblidar-ho és invocar la tragèdia. On no hi hagi un govern democràtic hi haurà una dictadura. I on no arriba el govern hi arriben indefectiblement les màfies. Ho saben això els milions de ciutadans, catalans i espanyols, que han estat educats en democràcia i que passen de la política? Semblen no saber-ho.
A la democràcia li passa el contrari que a les piles: es gasta si no es fa servir. I li escau el que va dir Pericles (s.V a.C.): “Diferim d’altres estats en veure com a inútil l’home que no es barreja en la vida pública”.
